Pensaments una mica desordenat després d’un divendres especialment convuls.
L’any comença amb 1.563.200 d’aturats al conjunt dels Països Catalans. La taxa d’atur a Catalunya és del 20,50%; al País Valencià, del 25,45%, i a les Illes, del 25,20%. La taxa d’atur a les Illes Balears és un 2% superior a la mitjana espanyola. Al conjunt de l’estat espanyol el número d’aturats ja arriba als 5.300.000 d’aturats, una xifra inaudita. No només això es preveu que l’economia espanyola es contracti un 1.5%. Això vol dir que si no es produeix un miracle o un canvi radical de política, d’aquí a 12 mesos l’atur arribarà als 6 milions, i una taxa propera al 30%. Tradicionalment a l’estat espanyol només es crea ocupació si les taxes de creixement superen el 2%. La situació només és comparable a 2 països: Grècia i Portugal. Que m’expliquin el que vulgui però Itàlia està millor.
Tot això els mercats fa 3 o 4 mesos que ho saben. L’estat espanyol no té capacitat de creixement sense ajuda assistida. Com és lògic tothom vol treure els seus diners d’Espanya. I no són pocs. Un país amb un 30% d’Atur no és fiable. Curiosament però la prima de risc ha baixat considerablement les darreres setmanes. Això no és perquè els mercats ara es fiïn més de Rajoy que de Zapatero sinó perquè el Banc Europeu ha obert la barra lliure. Està prestant diner molt barat que aquests presten a l’estat a un interès més car. Això és una intervenció econòmica en tota regla però que informativament censurada. No volen que els ciutadans ho vaguem com a tal. I és que les conseqüències polítiques serien importants.
Mentrestant al carrer ja han començat les revoltes. Hi han començat al llevant, a l’Espanya incorporada (al sud la revolta és contra el PSOE i al nord la situació no és ni d’enfora tan crítica). Més concretament han començat al País Valencià. Els mitjans de comunicació d’àmbit estatal fan tot el que poden i més per tapar la revolta però revolta és. No es manifesten centenars de milers de persones en un dia faner cada dia. A les Illes Balears també començam a veure signes d’impopularitat que no s’havien vist mai 6 mesos després d’unes eleccions. I alerta amb Catalunya. Ahir divendres un dels diaris més unionistes de tots va publicar una enquesta que reflectia un augment dels partidaris de la independència. El sí guanyaria per un 54% i el no es quedaria en un 30%. Ja voldria n’Àlex Salmond uns percentatges tan favorables.
I davant això que fa el nou govern? De moment l’únic que els preocupa és guanyar les eleccions a Andalusia i aconseguir el poder absolut. Han fet alguna retallada a ministeris poc socials (afers estrangers) i moltes iniciatives centralitzadores que tenen un efecte 0 damunt el dèficit i que no s’aplicaran mai. Han aturat la privatització d’AENA que no sigui cosa que se’ls hi acabi el xollo i han aprovat una llei molt dura contra el dèficit autonòmic. Algú realment s’imagina un funcionari de l’estat entrant a la generalitat d’aquí a un any i mig i ordenant que es retalli això o allò? Jo no ho veig políticament possible. No hi ha hagut cap mesura de caire liberal, cap racionalització de l’administració, cap privatització, cap mesura pensada per incentivar l’economia. I no només no han fet res sinó que – amb l’excepció del president – se’ls veu forts, orgullosos i decidits a tirar endavant el seu programa – el de veritat. Costa d’entendre en un context d’intervenció.
Aquí el que està en joc no és tant el futur de l’economia espanyola – que també – com el futur del model d’estat. D’entrada fixem-nos amb el perfil dels ministres. Cap representant de “l’espanya incorporada”, bé un que no compta (I això que els PaÏsos Catalans representen entre un 30 i 40% del PIB), tots manco un són funcionaris de carrera (registradors de la propietat, advocats de l’estat). Aquestes eleccions les ha guanyades EL ESTADO, és a dir les jerarquies que tenen el control absolut de les institucions. I aquestes jerarquies no busquen altra cosa que salvar els SEUS mobles. No volen que la crisi s’emporti per endavant els seus privilegis, els AENA, els AVES i tota la mandanga. Volen a més el control dels monopolis i les fonts de riquesa (atenció amb la fusió de Bankia i la Caixa), i busquen culpables (els corruptes de llevant i els nacionalistes que tiren diners amb aeroports i línies aèries). Nosaltres som el problema.
Informativament ja han guanyat la batalla. Hi ha una opinió generalitzada que Espanya sortirà de la crisi en el moment que s’acabin els cacics locals. Però tenen un problema. Europa vol reformes i les vol ja. Ens ha rescatat i posa condicions. I les reformes que demana van en la direcció contraria al seu instint antiliberali recentralitzador. Les contradiccions entre El ESTADO i els Mercats es ven palès dins el govern on s’ha repartit la gestió econòmica entre De Guindos i Montoro, entre l’home del món financer i l’home de l’estat. Cap representant de l’economia productiva. Però és clar Espanya és orgullosa i avui mateix surt a la premsa que “Spain Lobbies EU to ease austerity amid recession fears”. I és que no és possible retallar el dèficit del 8% al 4.5% sense posar en perill alguna vaca sagrada.
Una cosa els preocupa especialment, que es trenqui el pacte social intern que va aguantar el franquisme i que va sobreviure la democràcia (El franquisme no va aguantar 40 anys perquè fóssim més de dretes sinó perquè es va crear un context intern i internacional que el va fer possible). Espanya és un país que sistemàticament protegeix a un grup molt concret de gent – la classe mitja, el funcionari, el treballador que fa 30 anys que fa feina a telefònica. Les estranyes lleis laborals espanyoles són una peça clau d’aquest sistema de protecció. Ho són també les pensions i totes les prebendes que hi ha muntades al seu voltant (jubilacions anticipades). No veig aquest govern preparat a trencar tot això. Tampoc veig a Europa disposada a aguantar l’arrogància Espanyola molt temps. En canvi sí que veig la consolidació de l’independentisme com a una opció real, immediata o la Helenificació dels carrers de valència.
El 2012 pot ser l’any de la tempesta perfecte. I és que mai abans havíem entrat en recessió en mig d’una recessió.
Views: 0
Supòs que l’optimisme és una arma política. Si no fos optimista em dedicaria a l’humor negre. En qualsevol cas fa estona que pens que quan analitzam la realitat sovint feim un error garrafal abans de començar que no és altre que pressuposar que el PP és invencible, que facin el que facin la seva fortalesa és inexpugnable i que és clar els nostres no tenen remei. Vist el que ha passat a Grècia la meva predicció és que la situació es pot deteriorar amb rapidesa. Les declaracions d’en Rajoy ahir a Brusel·les són reveladores. I que han de fer reformes que posen en entre dit els fonaments mateixos del fenomen PP. La reforma laboral és el millor exemple però no és l’únic.
Jo també crec que a Catalunya no hi ha cap procés d’independència obert però contràriament al que pensaven en Duran i n’Alicia Sànchez Camacho, el fenomen independentista no ha fet ni una passa enrere el darrer any. I que tots els esforços de cohesió nacional que el PP està intentant desplegar han tingut fins ara un èxit nul
Pau, et veig molt optimista dins del panorama desolador que descrius. Tant de bo la crisi faci caure les benes a més d’un i evidenciï l’espoli a què ens sotmet l’estat. Aquesta situació és insostenible. I si hi afegim l’anorreament cultural i lingüístic que ens està perpetrant l’Espanya castellana, és per enviar-los a filar ara mateix…