Fa estona que em roda pel cap un escrit sobre el desafiament que planteja la immigració però no trob el moment. Finalment he decidit que ho deixaré anar, almanco fins després de les eleccions. I és que no vull frivolitzar un tema tan important que necessita reflexió de fons i no demagògia. Un altra tema que em roda pel cap des de fa estona és l’economia. Aquest també el deixaré passar de moment. No em dona la gana fer el joc ni al PP (l’economia és un desastre) ni al PSOE (España va bé). Ja veis per una banda voldria parlar de qüestions socials fonamentals, per altra banda tenc por de caure en el joc polític banal i vacuu en què s’ha convertit l’estat español. Em sent una mica atrapat políticament així que d’això parlaré.
Sempre he seguit les convocatòries electorals amb interès i optimisme. Aquesta vegada però no puc dir el mateix. Estic evitant el debat polític dia sí dia també. I no crec que sigui l’únic. Amb algunes excepcions minoritàries el debat polític s’ha tornat realment molt pobre. Sóc conscient que hi ha poc marge per canvis radicals en el panorama actual. Tanmateix la cosa està arribant a uns límits realment insospitats fa només quatre anys.
Per una banda ens trobam amb el PP, que es presenta amb un projecte tal com deia ahir en Quintana clar i coherent. No hi ha dubte que és l’únic partit amb una idea clara de país (espanyol) que està aconseguint dictar l’agenda política. El problema està que el seu projecte fa ganes de correr. Realment fa por. És la reencarnació pura i dura del feixisme.
Per altra banda tenim el (no) projecte d’en Zapatero. Ha demostrat ser un polític frívol sense cap mena de projecte ni programa. El seu ha estat un govern de grans titulars i poc contingut. Parlen de gir social, tanmateix encara és l’hora que augmenti la inversió en educació i sanitat. Parlen (millor hauríem de dir parlaven) de l’espanya plural i … res de res. S’omplen la boca de democràcia, i estan a punt de processar fins i tot el Lendakari. Parlen de medi ambient i no han fet més que fer carreteres. Més enllà d’un parell de decisions ben fetes (matrimoni homosexual, guerra d’Iraq) el seu ha estat un govern oportunista, que sistemàticament ha incomplert les seves promeses més elementals. Un govern que s’omple la boca d’ideologia però que fa segons bufa el vent (és a dir segons diuen les enquestes). NO ens hauria d’estranyar que l’únic que prometin siguin xecs cada setmana més abultats.
Finalment tenim tot una caterfa de partits, IU-IC, CIU i ERC entre d’altres amb bones intencions però amb problemes estratègics seriosos. El cas més espectacular és el d’ERC. Fa quatre anys es van presentar a les eleccions amb un missatge rupturista i després van i voten el govern PSOE a canvi de…. res!! Anaven amb les masses de rompre i han acabat fent el ridícul lluitant per causes justes però tan insignificants com la piscina d’en Pedro Jota i la restauració del teatre de Lloseta (fa dos anys van aconseguir alrededor d’1 milió d’eros per a la seva restauració, una gran victòria). Ara intenten salvar els mobles però em sembla que és una mica tard.
El més interessant de tot plegat és precisament aquest impàs, aquesta sensació que la democràcia espanyola no dóna més de sí, que el sistema comença a trontollar. Segurament hi haurà un abans i un després del 9 de març. És veuen a venir canvis importants, tant en el catalanisme com dins l’esquerra radical. Ja tindrem oportunitat de parlar-ne.
Seria deshonest per part meva acabar aquest escrit aquí. En aquesta convocatòria electoral hi ha elements que em fan sentir optimista. M’agradaria destacar per damunt de tot la formació de candidatures unitàries a les Illes Balears tant al congrés com al senat. En els dos casos amb candidats amb cara i ulls. Aquestes estratègies unitàries no estan exemptes de contradiccions però es tracta d’una passa endavant que apunta per mi cap a la bona direcció. Per mi ha arribat l’hora de sortir del testimonialisme inútil, del discurs ideològic maximalista buit de contingut i començar a crear sinèrgies de canvi.
Tal com diu Nel Marti “és evident (els fets ens ho recorden de forma colpidora) que perquè el Govern central pensi i actuï en versió d’Estat plurinacional hi cal presència dels nacionalismes perifèrics. Ara per ara, no hi ha més opcions. Ens pertoca participar en les institucions de l’Estat, influir en la presa de decisions, fer pedagogia dels valors de la diversitat i la llibertat aplicats a les nacions, etc. Exercir la democràcia real, en definitiva”
El 9 de març m’interessa poc, el 10 de març m’interessa més.
Views: 0
Molt ràpidament, que tenc poc temps:
1) Crec que hi ha una gran diferència entre fer oposició i governar. Quan s’és oposició es demana de tot i es va amb les masses de rompre. Quan s’entra al govern i es guanya més del que mai s’havia pensat, les postures canvien. Idependència si, però més endevant, diu ara ERC 🙂 També li va passar al PSOE als 80, açò. CIU i PNB jo els veig coherents, tot i que no m’agraden: son de dretes, van a per la pasta, i pacten amb el dimoni si fa falta.
2) El tema del senat passi, però la candidura al congrés l’ha entesa poca gent (jo entre ells). Per no parlar de la quantitat de gent que no ha seguit el xou i no trobarà la papeleta que cerca, sent realistes.
3) Amb açò estic d’acord, cada vegada hi ha menys debat i més expectacle. Però no és un tema només d’aquí, també ha passat a França o als USA. I no només passa en política, sinó en tots els àmbits
No estic massa content de com em va quedar aquesta entrada. La meva falta de claretat crec que reflexa en part la complexitat del moment. Jo crec que el que volia dir són tres coses
1) Voldria manifestar una certa perplexitat amb el moment polític actual. Tenc la sensació que ens debatem entre la reacció (PP), la mediocritat (PSOE) i el conformisme fatalista (IU, CIU, ERC, PNB). Dels tres elements el que em preocupa més és el tercer el conformisme fatalista, precisament perquè els desdibuixa. No té sentit votar la idependencia o el comunisme i després regalar la presidència del govern.
2) La segona cosa que voldia dir és que les candidatures unitàries tant al congrés com al senat em semblan suna bona resposta a la situació actual, encara que parcial. Es tracta de dues candidatures de díficil gestació, d’equilibris precaris i contradiccions internes flagrants però crec així hi i tot són una passa en la bona direcció, és a dir en la direcció de fugir del conformisme fatalista que esteim tan acostumats. Per mi del que es tractava en aquesta ocasió era de crear sinèrgies de canvi, de donar utilitat al vot, de posar la lògica de Menorca i balears per davant de la lògica de Madrid…. Per mi en aquesta ocasió era més important anar a Madrid a defensar els nostres interessos (sobretot financers), que mantenir una coherència ideològica, que massa vegades cau en el buit. I és que no hi ha justificia social si cada any ens roben un 10-15% de la nostra cartera.
3) Finalment volia expressar la meva decepció per la manca de debat. I sobretot de debat en positiu. Des del meu compromís polític i social m’agradaria parlar de moltes coses, d’immigració, del futur de l’esquerra, de finançament però la sensació que tinc és que hi ha poc espai per fer-ho sense que et mengin. No vull ser responsble que guanyi en rajoy però tampoc em fa cap il·lusió jugar al joc mediocre de Zapatero. Voldria trencar aquest cercle viciós i no sé com fer-ho.
Aquestes reflexions estan escrites certament des del compromís polític. Cadecú parla des d’allà on palar, i jo ho faig des del recolzament crític a Unitat i a la candidatura unitària al senat.. Ara bé sincerament crec no faig propaganda electoral. Senzillament m’agradaria establir un un debat. JO pens que donandes les circunstàncies això és una passa en el que crec que és la bona direcció. Entenc que algú pogui expressar el contrari. Ha estat així en el passat i m’ha ajudat a pensar i reflexionar.
Jo no havia dit res perquè l’article sembla un poc propaganda electoral: “tots van errats tret de noltros”, podria ser el resum. I ja entrant en el tema, me pens que hi haurà un bon disgust, amb les candidatures unitàries.
Per a jo, la resposta és ben senzilla:
1. Amb tot respecte cap a en Pau, aquest post no té cap interès. Vull dir que el proselitisme s’escau entre els descreguts, no pas entre els fidels que ja combreguen. A més (i mira que té collons, la cosa, que ho digui jo!) el text és massa llarg, massa faramalla analítica i poca adequació.
2. Avui a la feina ja hem rebut les urnes per al dia nou de març. I per si no n’hi hagués prou, també tenim eleccions sindicals i estic envoltat de cartells d’UGT i tants altres. En definitiva, n’estic empatxat: fa temps que vaig aprendre que la veritable papeleta democràtica es troba dintre la cartera i que vot cada cop que escull què compr, a qui, quan, com i on ho compr.
3. Amb ma miopia de rinoceront, prou que necessit d’una ortopèdia visual. Així i tot, cita bufa, no em cal dormir per veure clar que ma crítica catosfèrica no anava errada. Amb tot, vull ser optimista: deu ser que hi ha coses a fer -i n’hi ha!!!- molt millors que participar en qualsevol blog. De fet, sent sincer, si no fos perquè a la feina tenc aquests temps morts, i no tenint connexió legal a ca meva, participaria la meitat de vegades.
Per aquí ses coses estan molt apagades, me sembla que a sa catosfera menorquina i a sa no menorquina. Cosa que me suggereix dues o tres preguntes pels sociòlegs:
1) Esteim avorrits d’eleccions? (òptica empatxats)
2) Sabem que guanyi qui guanyi noltros perdrem? (òptica pessimista)
3) Mos interessa més saber com arribarem a final de mes? (òptica realista)
4) O quina peli fan al cine? (òptica optimista)
Al·ludida ma il·lusió oligarca, udol que estic empadronat al Tarragonès, de manera que no em pertoca…
Idò si fem cas dels comentaris a aquest post, sembla que a la gent no té cap interès ni en en el 9 ni en el 10. Aquest silenci té res a veure amb el fet que la catosfera menorquina estigui moixa i famolenca?