Ahir estava nerviós perquè tenia feina fins tard i em feia moltes ganes veure el partit i no podia. Amb tot, no em vaig poder resistir, i tornant de la feina vaig viure els darrers vint minuts del partit des del Condal (tota una experiència, per cert). Açò ho dic perquè amb tan poca estona, no em puc fer una idea de res, però crec que puc apuntar just quatre coses del que vaig veure. És cert que segurament aquesta no és la cara més bona d’un vigent campió d’Europa, però relativitzem els termes. Existeix una tendència (rabiosa) a menystenir el paper del Barça, que de moment és qui fan el joc més elegant a la lliga espanyola (i efectiu, va líder) i una mica menys a Europa. La majoria de jugadors continuen en el seu bon estat, malgrat ahir no estiguessin gaire ben situats. Vaig veure un Ronaldinho esplèndid, que va fer allò que és propi d’altres jugadors: un joc que no es veu, però hi és. Un Deco incisiu. Un Xavi allà on havia de ser. Un Puyol incansable. Un Gio segur. I un bon Valdés (continuo reivindicant-lo com a porter del Barça). I vam jugar, reconeixem-ho malament. I no oblidem que dues de les estrelles més preuades, Eto’o i Messi, no hi són.
A l’altra cara de la moneda, però, també vaig veure un Gudjonsen que em posa nerviós. O no li han ensenyat què és un fora de joc, o, vaig arribar a pensar, era una estratègia d’en Rijkaard per despistar la defensa. I un Zambrotta que no s’acaba de trobar amb el joc de l’equip.
En tot cas, però, d’acord que no esteim per tirar coets. Però fa ràbia l’atac sistemàtic. El pitjor punt de la crítica són els comentaristes d’Antena3, a qui hauria agafat pel coll. Els comentaris del Condal feien riure, però tenien tota la raó: la infamitat d’aquells que duen la xuleria per bandera i no poden amagar-la els fa miserables. El Madrid ara sembla que està en alça, però continuen fent l’horrorós joc de sempre. Que aquesta gent no es despisti.
Views: 0
Gràcies, Joel, per la teva aportació. Però haurem de reconèixer que no t’has mullat gaire en el teu onze: no has deixat ningú a la banqueta (tret d’en Tiago, a qui ja ens havíem carregat, i n’Ezkerro, mesquí, que no juga mai).
Dues cosetes: en primer lloc, hi ha un error en el meu onze ideal, al lateral dret la parella Zambrotta/Oleguer és Belletti/Zambrotta/Oleguer. En segon lloc, ahir nit -quin fred fotia- vaig anar al Nou Camp a veure el Barça-Reala, 1-0. Dóna la sensació que el Barça pot resoldre partits d’aquest tipus només posant-se les piles i accelerant el toc de pilota. I la Reial dóna la sensació d’estar molt ben ordenada tàcticament al camp (Lotina), però de cara a la porteria rival donen molt poca sensació de perill. La parella Garikoitz Uranga-Darko Kovacevic no és mala parella d’atac, però crec que només Aranburu i Prieto poden fer passades de qualitat a la davantera. I crec que aquests dos jugadors se sacrifiquen molt en tasques defensives, si un equip com el de la Real té tots els onze jugadors jugant darrera la pilota és molt díficil sorprendre al contraatac (impossible, diria jo) però també d’organitzar un atac en condicions. Recuperar Xabi Alonso és impossible però el seu germà té toc, emperò és fluix físicament i desibuixaria el sistema Lotina. No ho sé, esper que guanyin ja el primer partit d’aquesta Lliga i els seus jugadors guanyin en confiança.
Visca el Barça i Gora Reala!
Visca el Barça!
Jo també vivia amb un poc de nervis l’estona abans del partit, però us explic coses que em van passar el mateix dia. Qui vulgui que em llitgi.
Al matí, al metro, amb n’Andreu en braços (està esplèndid i és del Barça) vam entrar en un vagó i ens hi vam seure, davant nostre un home gran que llegia un diari gratuït, ens va dir que no pagava la pena llegir si davant s’hi asseïa un fillet tan polit. I vam començar a rallar. De cognom es deia Ventolrà, i m’assegurava que havia jugat al Barça, tot i que son germà havia estat més conegut. Em va continuar explicant que son germà -i tot el primer equip del Barça- era de gira la temporada 35-36 en terres de l’Amèrica Llatina i que coincidint amb l’inici de la guerra, en Ventolrà va decidir restar a Mèxic, on va seguir jugant. Mentre m’ho explicava, jo recordava la facècia que vaig llegir no sé on quan el Catalunya-Euskadi, segons la qual la sel·lecció nacional basca també era de gira quan comença la guerra aquí i que els jugadors bascos que es van quedar a Mèxic van inscriure’s a la lliga mexicana amb el nom d’Euskadi… i que van guanyar la lliga mexicana. Em va agradar molt trobar-me amb aquest bon home (la setmana que ve havia de complir vuitanta anys) i m’explicava que encara es trobaven els veterans del Barça i tocaven pilota, i trist també em recordava el traspàs de Kubala i César. Jo també recordava aquí la memòria del meu avi matern, l’avi Joan, Juanito per a la família, i de cognoms com Mellinas Sánchez. Jo som del Barça perquè ell ho era. Ell n’era soci i ho va ser fins que va morir, però va deixar d’anar a veure el seu Barça (record que per telèfon em va dir que amb el Pelusa ho guanyaríem tot) quan Núñez va ser escollit president, no el podia veure de cap ull ni podia veure el Barça que havia tingut presidents com Gamper, Sunyol o Montalt presidit llavors per aquell pirata inmobiliari. Recobrant el fil d’en Ventolrà li vaig fer la més autèntica pregunta blaugrana abans d’un partit: i avui, què farem? No serà fàcil, m’assegurava.
Després en Fonsu i jo vam dinar ràpid i bé a tocar de la Rambla barcelonina i li vaig demanar per la Real. Com amb un parell més que de futbol hi entenen em deia que ho tenen molt però que molt complicat. És difícil trobar un seguidor del Barça que vulgui veure la Real a segona, i tret dels madridistes (únic equip que a Anoeta és rebut amb xiulets unànims) diria que tothom deu reconèixer que una Primera sense els donostiarres seria perdre una part de l’essència d’aquesta: Anoeta, els colors blanc-i-blaus dels jugadors, Arkonada… Quan en Bakero es va retirar, va jugar el darrer partit al Barça contra el Valladolid (6-1), jo hi era i vaig estar rallant amb dos homes amb vestimenta de la Real i txapela i qualque conyac de més, que eren allà per dir adéu a José Mari perquè era, m’assegurava, dels seus. Hi ha una història de relació entre el Barça i la Real que consisteix en Bakero però també en Urruti i Ernest Lluch (no sé si caldria citar Kodro aquí).
Dimarts, abans del partit, pensava que gent que no acaba d’entendre com és que ens agrada tant el futbol potser confon la veneració d’ídols i la venda de samarretes i personatges com alguns presidents (Mendoza, Núñez, Piterman, Gil, Lopera, Lendoiro…) i alguns jugadors (Chendo, Michel Salgado, Pablo, Bogarde, Beckham…) com l’essència, el motiu bàsic pel qual podem organitzar un dimarts o un dissabte en funció de quan jugui el Barça (sobretot amb el joc del Mestre Cruyff i Mahatma Rijkaard). I no. Cadascú tindrà els seus motius però a mi em costa entendre també que veure la primera part del partit contra el Werder no t’alegri un poc la vida, ni que sigui per una estona.
Més coses, va: dic el meu onze amb variacions. Motta i Rijkaard s’entenen, de fet s’especula que Txiki no coincideix amb l’aposta del míster que preferiria Edmílson, que pens que últimament ha jugat amb massa lentitud, però el que deia: Valdés/Jorquera; Zambrotta/Oleguer, Puyol/Oleguer, Thuram/Márquez, Sylvinho/Gio; Iniesta/Xavi, Márquez/Edmílson, Deco/ha de jugar sempre; Messi/Giuly, Eto’o/Goljohnsen/Saviola, Ronaldinho/Iniesta.
Joan, tranqui!!! que el Barça funciona bé.
La primera part va ser molt millor que la segona, es van marcar els dos gols i es va jugar amb intel·ligència. En Ronaldinho, perfecte, en Deco un tot terreny amb una visió de joc única, en Pujol que fa de Pujol i no falla, i fins i tot en Gudjhonsen que va fer una primera part esplèndida, inclosa una jugada que ni en Ronaldo i que va acabar al pal i el rebot una típica cagada d’en Giuli que tira fora amb la porteria buida.
Amb 2-0 no es poden fer filigranes i el Barça a après la lliçó, també sabem mantenir un resultat i el control d’un partit, cosa que amb en Cruyff i altres no hem sabut fer mai. I és fonamental si vols guanyar alguna cosa.
El Werder va líder a Alemanya i se li van veure mostres de gran equip, llàstima que s’hagi trobat de primeres amb Chelsea i Barça, haguessin arribat enfora a la Champions, estic segur, forts darrera i una qualitat davant envejable, jugant sempre sa pilota des del darrera, no rifant-la mai, sempre amb intencions concretes (que ahir no li sortiren efectivament).
Al·lots hi ha Barça per estona!
P.D. Només una cosa, sabeu si en Motta i en Rikjhard estan enrotllats a o alguna cosa així? No trobau que n’Edmilson o en Màrquez juguen enmig millor que ell? (i darrera sempre pots posar en Thuram, n’Oleguer, o el que no jugui dels dos).
Vot per vendre en Motta i fitxar en Sonko, jove, fort, feiner, llest i tècnic, antic del València i ara (lesionat) al Liverpool.