En poc més d’un any i mig, anar de concerts ha canviat de manera radical. Sobtadament, vam passar de tenir-ho tot —per exemple, gaudir d’un festival de gòspel a Manchester, en què participà la coral menorquina Moments a Cor, al costat d’altres formacions europees, o, uns dies més tard, viure un espectacular i inoblidable concert de Monster Magnet a Barcelona— a gairebé res —és a dir, al trist consol de les actuacions en reproducció en continu (en anglès, streaming) a les xarxes, amb resultats sovint irregulars, sobretot per mancances tècniques a l’hora d’emetre-les des dels menjadors de casa, uns espais poc preparats per a tocar-hi música. No deixaven de ser un succedani, però durant uns mesos aquesta va ser gairebé l’única manera d’accedir a les interpretacions en directe.
A poc a poc i en bones, la situació va anar millorant i, almenys a Menorca, l’estiu passat ja es van poder programar actuacions musicals, tot i que dins d’una nova normalitat en què havien canviat molts dels paràmetres d’aquesta mena de cerimonials i que obligava, sobretot al públic, a seguir un caramull de mesures sanitàries gairebé draconianes per a poder assistir-hi. En aquell context, no em vaig veure amb cor d’anar a cap dels concerts prevists.
El (feliç) retorn a la música en viu no va arribar, en el meu cas, fins al mes de desembre, de manera indirecta. El dinar de comiat dels alumnes que vam participar en el curs d’història del rock a l’Escola d’Adults de Maó va tenir com a preludi l’actuació de qui n’havia estat el mestre, el rock nerd Pedro Sánchez Tuomala, a un bar del port de Maó. La seva feina era la d’entretenir els clients del local mentre feien el vermut. Ara bé, malgrat el context, el concert, basat en versions de clàssics del rock —fins i tot del més dur—, tamisats per la senzillesa d’una guitarra acústica i una veu molt personal, va ser emocionant. No se m’ocorre una millor manera de retrobar-se amb la música en directe.
La passa següent d’aquest procés de rehabituació va venir de la mà de l’inclassificable —en el millor dels sentits possibles de la paraula— Leonmanso, en un concert acústic al Claustre del Carme que, en principi, havia d’haver servit per a commemorar una entelèquia anomenada Comunitat Autònoma de les Illes Balears, dia primer de març, però que es va haver d’endarrerir per culpa de la pandèmia fins a mitjan abril. Una altra vegada, l’experiència va ser totalment satisfactòria, per molt que el concert es va fer en un format reduït: només en Llure i la seva guitarra (ni harmònica, no hi va haver, per cert!). No és perquè m’agradi ser l’esperit de la contradicció, però Leonmanso, amb banda, hi guanya molt. No hi ha color. Així i tot, va ser un gust tornar a escoltar algunes de les cançons més conegudes del seu repertori, alguna joia retrobada dels arxius (que ha publicat recentment) i, sobretot, la interpretació a dues veus que va fer de «Glòria errant» (peça inclosa al seu treball Rinousaure, de 2010) acompanyat per Miquel Plana, una autèntica bèstia dels escenaris menorquins.
El bot de qualitat, però, ha arribat aquest estiu. Justament, de la mà dels Puretones, la banda en què Plana és el cantant. Hi ha ajudat el fet que, des que els vaig escoltar en una edició del programa «Maquetes», de Ràdio Far, he dedicat uns mesos a assaborir la seva proposta, basada en el rock and roll clàssic, de base rollingstoniana per a entendre’ns, molt marcat pel rhythm and blues. No explicaré, no cal, el desconcert que em genera pensar els anys que fa que roden i no haver-los descobert fins fa uns pocs mesos: com m’han pogut passar per alt?
Veure’ls en directe m’ha confirmat que, a Menorca, tenir una banda com aquesta és un autèntic luxe. En un panorama musical, almenys aquell que s’expressa en llengua catalana, dominat pel pop més indie —centrat, bàsicament, a nivell de lletres, en descripcions de la quotidianitat urbana més avorrida i grisa— o el trap i altres músiques anomenades urbanes —també, a nivell de lletres i, fins i tot, d’actitud, massa acomodatícies—, s’agraeix molt l’esperit més elèctric i canalla dels Puretones. Les lletres, en general, superen la mitjana a què estem acostumats en aquest gènere, per molt tòpiques que puguin ser en més d’una ocasió. A nivell musical, és ver que no han inventat la sopa d’all. No hi fa res! Les guitarres esmolades, de la distorsió de les quals emanen tota mena de riffs i puntejos clàssics, són sostingudes per una base —baix i bateria— contundent i eficaç alhora. Arrodoneix el conjunt la veu personal de Miquel Plana i, sobretot, la seva energia dalt de l’escenari, totalment encomanadissa. A un grup de rock no se li pot demanar res més. No canviaran la història de la música, però ens fan passar molt bones estones. D’açò es tracta, no?
El concert, al pati de l’institut d’Alaior, encara era enfora de la normalitat: sense barra de bar —ni cervesa!—, asseguts en les típiques cadires blanques de plàstic (sense poder, per molt que els temes ho demanessin, alçar-se i començar a botar) i en un horari estrany (era de dia, quan va començar l’actuació). Però, entre una cosa i l’altra —i sobretot, perquè malgrat les distàncies sanitàries, hi vaig anar amb la millor de les companyies possibles—, allò va ser una xalada. Com ho necessitàvem!
Puretones van repassar alguns temes de la seva discografia, especialment de Somnis d’extrarradi (2017) i de Jardins aliens (2019), tot i que també hi va haver lloc per a presentar noves composicions que, per variar, fan molt bon color. Esperem que no estiguin gaire temps a gravar-les i a publicar-les en un nou treball. Van sonar força bé, malgrat la tendència final —a les darreres cançons— dels tècnics de so a jugar amb excés amb la reverberació i alguns errors en l’execució, totalment comprensibles (és més, del tot necessaris: què seria del rock and roll sense falls? Una música inhumana!). En tornar a casa, la sensació era que havíem viscut el concert de l’estiu. Ara mateix, el judici es manté.
I açò que n’hi ha hagut més, de concerts, en les darreres setmanes. Pocs, en el meu cas. Per acabar-ho d’adobar, per culpa de les restriccions sanitàries, un dels que més il·lusió em feia, el segon Festival Maquetes, es va haver de postposar per a més endavant. Pel que fa als que sí que s’han fet, podria citar, per exemple, un de la coral Moments a Cor, a Sant Lluís, o el de na Meritxell Neddermann, al Claustre de Maó, amb resultats desiguals, sobretot en el segon cas. Sempre, però, els he viscut, com la resta, amb una sensació d’alleujament perquè, a pesar que encara hi quedi molt de camí per recórrer, poder tornar a gaudir de la música en directe no té preu.
Views: 6
?