El darrer article de David Fernàndez que he llegit a la premsa m’empeny a fer la reflexió d’aquesta setmana. A «Unilateralitat(s)» es fa una defensa de la cultura del conflicte en tant que element bàsic perquè funcioni la democràcia. L’autor creu en la necessitat d’accions que serveixin per a canviar els marcs legals, per a millorar-los, malgrat es facin des de la desobediència (és a dir, fora de la llei si cal). Els exemples que es citen són evidents. La lluita de la PAH (Plataforma d’Afectats per les Hipoteques), dels insubmisos o de Rosa Parks van servir (i serveixen), des de la confrontació amb les lleis considerades injustes, perquè les coses canviassin (i canviïn). Són, afirma, actes d’unilateralitat no gratuïts, moguts per fortes conviccions ètiques, per uns valors profundament arrelats i, aspecte aquest fonamental, per la no-violència i el pacifisme. Es tracta de prioritzar la legitimitat per sobre de la legalitat, per tal que aquesta acabi incorporant els postul·lats d’aquella.
David Fernàndez cita John Berger tot defensant la necessitat de construir alternatives al marge del poder establert perquè aquesta és una eina eficaç per a canviar la realitat que ens envolta. Tota aquesta argumentació serveix per justificar un fet concret, el referèndum unilateral de Catalunya. Però la lliçó que en podem extreure és universal. Algú podrà dir que l’article té un regust pancartista important, que cerca les frases lapidàries i contundents, més properes als eslògans que no pas a les reflexions aprofundides. L’extensió del text no dóna marge a una anàlisi més aprofundida i ja va bé que, de vegades, les lectures ens fuetegin la consciència.
Aquesta crida a l’acció i a la desobediència és als antípodes de les postures moderades i conservadores que, fent servir una metàfora molt actual, defensen que les truites s’haurien de fer sense trencar cap ou. És la postura d’aquells que afirmen que, per molt que vuit de cada deu catalans vulguin un referèndum, aquesta consulta no es pot fer perquè no la preveu la constitució espanyola. Perquè és il·legal. És una mentalitat de base burgesa que contrasta amb el fet que, sense revolucions, fins i tot les perdudes, sense subversions de l’ordre establert a la recerca del que és just, probablement encara viuríem a l’antic règim o a l’edat mitjana.
Cal destacar aquí que fer-ho, desobeir, no és un fet banal i senzill. Al darrere hi ha la fortalesa de les conviccions ètiques. Sense elles no hi hauria ningú disposat al sacrifici generòs i altruista, que no es fa en benefici propi sinó en el col·lectiu, tot sabent que, a més, en poden derivar conseqüències repressives a nivell individual. Però la consciència comanda i, després del primer pas, el més difícil, els altres, ja no es solen fer en solitud. Aquest fet, avui dia, encara és més lloable, perquè vivim en una societat en què els valors més individualistes han penetrat amb força i es troben còmodament arrelats en les nostres consciències. Actuar pensant en el benefici dels altres té molt mèrit.
El lector que hagi arribat fins aquí ja deu tenir ben clar que subscric totalment les paraules de Fernández. I, ell mateix ho recorda, com que es tracta de fets (recorre al facta non verba clàssic), m’agradaria pensar que he maldat per actuar mogut per les meves conviccions per tal de canviar el món que m’envolta i millorar-ho. Des de les meves limitacions i els meus errors. No tant, potser, com m’hauria agradat, però fins a les darreres conseqüències quan ho he fet i amb la satisfacció de veure que sempre, per una cosa o per l’altra, l’esforç ha valgut la pena. La desaparició del servei militar obligatori és potser la victòria més important de què he estat partícip, la prova fefaent que es poden construir alternatives des dels marges.
Menorca no ha estat aliena a aquesta manera de fer coses. Recentment, la PAH o les protestes contra les rotondes megalòmanes han demostrat la conveniència de cercar vies paral·leles al poder, no per destruir-lo sinó per millorar-lo. Abans ho havia fet la coordinadora en defensa del Camí de Cavalls. És gràcies a la seva tasca que avui dia podem transitar-hi lliurement. Encara record les imatges dels excursionistes que, davant de les amenaces d’un parell d’exaltats terratinents (impagables les del futur caixer senyor santjoaner titllant-los de nazis), van decidir que passarien. Perquè els acompanyava la convicció en la legitimat dels seus actes. I aquesta força és imparable. Estirant el fil històric, podríem retrocedir, ja que hi som, fins al jaleo de les maoneses festes de Gràcia de 1976, en què els menorquins van plantar cara al règim i a la seva legalitat per tal d’evitar la destrucció del territori. Sense aquestes accions, no em vull imaginar com seria el paisatge actual de l’albufera des Grau.
Potser per l’hegemonia dels valors individualistes que he citat més amunt, i que ens fan ésser egoistes, no sorprèn la poca resposta social que genera, per exemple, la constatació d’una injustícia flagrant com és la del tracte colonial que l’estat dispensa a les Illes a tots nivells: econòmic, social, cultural. Arran de la notícia que donava a conèixer les subvencions extremenyes per la compra de mobles, ni tan sols la principal força de l’oposició illenca, el diari Menorca, no ha pogut amagar l’evidència: que l’actual sistema de finançament autonòmic és espoliador i que la nostra illa hi surt perdent a les totes. Així, mentre es manté un sistema que permet que es tirin els doblers en la construcció, a la península, de línies de tren d’alta velocitat que no s’empraran, amb estacions enmig de terres ermes, que ningú no fiï de solucionar el problema del transport aeri, un afer que ens converteix en ciutadans de segona d’un estat que ens ho recorda de manera fefaent quan ens retorna en forma d’inversions només una part d’allò que recapta al nostre territori.
Hi ha moltes situacions injustes, moltes realitats susceptibles d’ésser millorades. Hi ha, com a resposta, força fronts de batalla oberts, però me sorprèn que aquest, el del finançament, tan flagrant i que afecta de manera transversal a tota la població menorquina, no ens revolti, pacíficament però amb contundència, més enllà de les paraules polides i les bones intencions. Quan exercirem la nostra unilateralitat per a canviar-ho? Qui serà el primer a desobeir? La història ens ha mostrat que, si ens hi posam, no hi ha res que sigui impossible i que, per menys, n’hi ha que són a punt de passar de pantalla en la partida de la història. Ens conformarem a ésser-ne espectadors passius?
Views: 3