Arriba la primavera i, amb ella, una nova edició dels premis Cavall Verd de poesia. Organitzats per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, s’hi entreguen, des de 1984, dos guardons: el Rafel Jaume de Traducció Poètica i el Josep M. Llompart de Poesia. Els premis són per a obres publicades durant l’any anterior al de la cerimònia. A més, cada any els Cavall Verd es dediquen a la memòria d’un poeta illenc, al voltant del qual s’organitzen un seguit d’activitats d’homenatge. En ocasions anteriors han estat triats Llorenç Moyà, Marià Villangómez, Gumersind Gomila (l’any en què els premis s’entregaren a Maó), Maria Antònia Salvà o Blai Bonet. Enguany, per cert, estan dedicats a homenatjar el poeta manacorí Guillem d’Efak.
Un dels aspectes que trob més interessant d’aquests guardons és el fet que s’entreguen a llibres publicats. No tenc res en contra del premis a obra inèdita, ans al contrari: jo mateix hi he participat en alguna ocasió, amb major o menor ventura, i crec que són una bona eina de promoció literària, perquè ajuden a descobrir obres i autors i perquè ajuden a acostar-los als lectors. Açò no es contradiu, però, amb el fet que arrufi el nas davant d’aquells guardons que no juguen net i que, a la pràctica, no són res més que una maniobra promocional l’objectiu de la qual és acabar venent el major número possible de llibres. Més que amb aquests tipus de premis, en què es maneguen els resultats per afavorir una obra que és fruit d’un encàrrec previ, la decepció ve del fet que es jugua amb la gent que, actuant de bona fe, els legitima tot participant-hi, sense saber que el peix està tot venut i que no són més que els figurants d’un trist i patètic vodevil.
Les sospites de potineig desapareixen, però, en els premis en què, com passa amb els Cavall Verd, les obres guardonades ja s’han publicat, no hi ha dotació econòmica pel mig i la decisió respon al criteri personal d’un jurat la composició del qual varia any rere any. Podem estar d’acord o no amb la seva decisió, però aquesta és totalment legítima. De fet, els guardonats amb el Cavall Verd no sempre m’han convençut. Però també és una evidència que sense aquests premis no hauria pogut descobrir i gaudir, per posar alguns exemples no exhaustius, la poesia catalana de Miquel Cardell (Les terrasses d’Avalon), Francesc Garriga (Ragtime) o Jordi Larios (Rendezvous) o, traduïda a la nostra llengua, l’obra d’autors com Marin Sorescu i el seu Per entre els dies (antologia poètica), a cura de Xavier Montoliu i Corina Oprae o Walt Whitman i les seves Fulles d’herba, en versió de Jaume C. Pons Alorda, una obra immensa que només he pogut abordar parcialment. Com passa sovint, aquestes títols m’han dut a altres i, així, he anat ampliant el meu bagatge d’autors i obres amb noves i plaents descobertes.
Molt més pròdigues a nivell personal han estat les activitats d’homenatge als poetes nostrats, perquè aquí sí que les descobertes has estat transcendents. He tingut la sort d’assistir a les nou darreres edicions del premis, sempre a Mallorca. Abans, gairebé en desconeixia l’existència, tot i que hi havia participat l’any en què es va homenatjar, a Maó, Gumersind Gomila. Ara, però, els Cavall Verd formen part de la meva geografia literària. Un paisatge amb unes coordenades clares en el qual trobam Campos, on començà la descoberta, de la mà de Damià Huguet, d’un tot d’autors essencials de la poesia catalana, i també Palma (i els poetes Andreu Vidal, Bartomeu Fiol i Manuel Claudi Santos), Felanitx (i Miquel Bauçà), Santanyí (i Blai Bonet), i Manacor (amb Miquel Àngel Riera i Guillem d’Efak). Els premis Cavall Verd m’han permès de conèixer la seva obra, de llegir-la i de descobrir-hi meravelles.
A aquest procés hi ha contribuït el fet que, no sé per quin rampell de bogeria poètica col·lectiva (tot i que Miquel Bezares en té gran part de culpa), m’han encomanat de presentar el sopar d’entrega dels premis de les cinc darreres edicions dels Cavall Verd, inclosa la d’enguany. Ho he fet de la millor manera que he pogut. No sé si tocava, però per preparar un guió com déu mana, amb una tria adequada de poemes, no he dubtat a llegir-me les obres completes dels homenatjats. Llegit i rellegit. Ha estat una manera ideal d’aprofundir en la poesia d’aquests autors, tot i que l’exercici ha implicat, en alguna ocasió, una feinada d’hores de lectura i tria, que s’han hagut de compensar amb dosis ingents d’il·lusió (pens en Bartomeu Fiol, els volums de l’obra completa del qual van ser, durant uns mesos, un apèndix del meu cos, allí on anàs).
Ha estat, també, una aventura aconseguir els exemplars, en paper, d’algunes d’aquestes obres, i tenir-les amb temps suficient per poder-les llegir amb garanties. No n’hi ha hagut prou amb les visites a les llibreries de les rutes palmesana i barcelonina per a trobar uns llibres que, en alguns casos, han estat de molt difícil localització. Ni tan sols el gegant Amazon ha estat prou eficient a l’hora de satisfer les meves necessitats libràries. En aquests casos, i com a darrer recurs, he de manifestar el meu agraïment il·limitat a la gent d’Iberlibro, una web que agrupa un número enorme de llibreries de vell de tot l’estat, gràcies a la qual he pogut disposar, per exemple, de tota l’obra publicada per Manuel Claudi Santos (una dels quals, per cert, va arribar d’Andalusia!).
A més, les diferents activitats complementàries d’homenatge o el sopar mateix d’entrega de premis permeten als assistents de crear xarxes de complicitats, de conèixer i parlar amb gent que té interessos literaris semblants. Poder compartir taula i paraules amb escriptors admirats no té preu. Fins i tot, són profitoses les converses d’autobús, camí de Portocolom per exemple, algunes de les quals valen més que un curs d’especialitat universitària sencer. Com ho pot ésser també un breu intercanvi d’impressions en una recepció d’hotel (així vaig conèixer i vaig conversar amb Francesc Garriga), o un comentari agafat al vol en un lavabo després d’un recital poètic, en què es confirma que hi ha una valoració compartida respecte de la manera de fer d’un dels rapsodes.
Tot açò i molt més són els premis Cavall Verd. Un cap de setmana primaveral en què el la poesia recorre, amb un galop majestuós, els indrets més especials de Mallorca. Si n’estic parlant de manera tan apassionada és perquè enguany serà el darrer en què hi estaré implicat de manera directa, amb els premis i amb l’AELC: després de més de vuit anys de formar part de la junta de l’entitat s’imposa el relleu. A partir d’ara, qui sap què passarà. Però alguna cosa que no sé verbalitzar em fa pensar que no n’acabaré de perdre el contacte, amb els premis. Són incomptables les coses bones que he d’agrair a aquesta activitat poètica. Per açò, més que no pas un comiat, el text d’avui no deixa de ser una mena de «fins a la propera ocasió».
Views: 0