El pregó d’enguany

Perdonau-me, per variar, la intromissió i, sobretot, les formes. Us hauria d’haver avisat amb temps. En no haver-ho fet, sé que us semblarà interessat per part meva el que us diré tot seguit —i no hi ha dubte que, més d’un, fins i tot, hi veurà un atac de ressentiment o una rebequeria infantil al darrere de les meves paraules, i no podré negar que no tengui la seva part de raó qui així pensi—, i més en un dia com avui. Però no puc evitar fer-ho. Romandre en silenci seria trair-me. No és ràbia —tot i que, ben mirat, potser sí que n’hi ha una poca al darrere— allò que m’empeny a compartir amb vosaltres el que m’ha passat aquest estiu, sinó una certa decepció per com han acabat anant les coses. M’ho he pensat molt abans d’obrir la boca, sobretot perquè no m’agradaria caure en un simple exercici de vanitat, que tant em molesta quan són els altres qui el practiquen. Però he arribat a la conclusió que el més adient, el més just, és dir-ho, sense por d’ofendre ningú, només perquè la gent sàpiga que hi ha històries dins de la història que, normalment, romanen en el més absolut dels oblits. No vull que la meva hi acabi. Au idò: sabíeu que, enguany, el pregó de les festes de Gràcia l’havia de fer jo? Jo. De ver.

He de confessar que aquell ja llunyà divendres, poc després de les festes de Sant Joan, en què em va telefonar, des de Dalt la Sala maonesa, a mig matí, un peix gros de la corporació municipal (entendreu que no us en digui el nom), del govern acabat de constituir, per a fer-me, com va dir literalment, «una oferta que no podràs refusar», després de la sorpresa inicial, vaig fer un alè de satisfacció: ja era hora! S’han recordat de mi! Finalment, el consistori s’havia dignat a reconèixer la meva intensa implicació amb la ciutat alegre de Maó, amb la meva ciutat blanca, i especialment amb les festes, i m’ho premiava oferint-me un dels llocs destacats de la celebració, el que n’encetava els actes centrals. Volia saber, el representant de l’ajuntament, si em venia de gust fer-ne el pregó. El pregó! Déu n’hi do! El pregó.

De sobte, vaig notar com alguna cosa dins meu es començava a inflar. Era l’ego, l’orgull. Calia, però, dissimular-lo. No volia projectar, públicament, davant del meu interlocutor, una imatge de supèrbia, per molt que, en aquell moment, amb l’orella enganxada a l’auricular del mòbil, pensés que allò que m’estava oferint el representant de la corporació era més que merescut, un acte de justícia, per part del poble que ell representava, cap a la meva persona. Açò de dedicar-se a la literatura és una tasca poc vistosa. I abnegada. Ja era hora que m’arribés el moment de recollir-ne els fruits! M’ho mereixia més que ningú. Però calia dissimular-ho. Per açò, vaig activar el mode «humilitat» i, per donar-me el gust de fer-lo patir un poc, en una mena de venjança que el meu subconscient va organitzar a la correguda, en tost de dir-li que sí tot d’una —allò que em demanava el cos— vaig fer-li creure que la situació em superava un poc i que necessitava pensar-me bé si li acceptava l’encàrrec.

Vaig demanar-li el cap de setmana per a meditar-ho.

—Cap pega —va contestar-me—, dona-li tantes voltes com creguis convenient, al tema. I dilluns, açò sí, perquè ho hem de lligar amb prou temps, m’ho confirmes. No cal que insisteixi en el fet que, a mi, com a persona interessada profundament en la cultura, em faria moltíssima il·lusió que acceptessis l’oferiment.

La decisió estava presa i, l’estratègia, definida. Esperaria que passés el cap de setmana per a dir-li que sí i, de passada, per a fer-me pregar un poc. Que bé que m’aniria una ració de combustible com aquella per a l’ego. La necessitava. Automàticament, però, vaig començar a pensar en el pregó, en l’enfilall de paraules que hauria d’adreçar als meus conciutadans i als visitants que emplenarien el pla de la Parròquia i els carrers adjacents, àvids de començar la festa, la vigília del dissabte de Gràcia. Què podria dir? Com hauria d’enfocar el meu parlament? De possibilitats n’hi havia moltes. Podria agafar el camí fàcil i partir pel camí costumista, amb el pilot automàtic, tot explicant com havien transcorregut les festes del meu passat (evidentment, remarcant que sempre van ser millors que les actuals, tal i com correspon a aquesta visió conservadora del món) i fer la crònica d’un paradís perdut. O fer una caracterització humorística del caràcter dels maonesos —n’hi ha de ben singulars—, perquè els somriures sempre són benvinguts en aquesta mena d’actes i, riure’s d’un mateix, sempre, a nivell col·lectiu, és higiènic. O, potser, hauria pogut endinsar-me en una disquisició de caràcter antropològic sobre la simbologia del cavall com a eix central de la festa (opció que vaig descartar automàticament perquè no es tractava, en una ocasió com aquesta, de posar-me intel·lectual), una temàtica inèdita en aquesta mena d’actes, per molt que els equins siguin uns dels grans  protagonistes de la festa.

Fent la llista dels possibles formats i temàtiques que podia donar al pregó, se’m va fer evident una realitat que calia tenir ben en compte. Fos quin fos el text final, allò que digués durant la meva intervenció generaria polèmica. Segur. D’un temps ençà, les festes han esdevingut un camp més de les batalles socials. Abans, açò no passava. No vull dir que no hi hagués conflictivitat entre la gent de Maó, en el passat. N’hi havia, n’hi ha i n’hi haurà. És un tret consubstancial de les col·lectivitats humanes. Conviure en grup no és fàcil: el dia a dia genera tot tipus de tensions, que cal anar gestionant. Ara bé, antany la festa era una mena d’exorcisme, de ritual amb què es superaven les diferències i la conflictivitat subjacent: un parell de dies de disbauxa, a base de subvertir-lo, permetien viure la resta de l’any respectant l’ordre establert.

Actualment, però, n’hi ha que aprofiten els jorns adiats de la ciutat per atiar la conflictivitat social. És una manera com una altra d’exercir la misèria moral. Alguns partits polítics hi estan abonats; el diari local hi ajuda, fomentant que els comentaristes, anònims i compulsius, que hi actuen de satèl·lits inundin la secció de comentaris de la versió digital del rotatiu amb tota mena de barbaritats, al darrere de les quals només hi ha un bullit d’odis viscerals que no serveixen per a res més que crear crispació. Aquestes polèmiques són un senyal evident que la societat maonesa no està tan cohesionada com hi podria estar abans, per una sèrie de causes d’origen divers que ara es faria massa llarg d’explicar. És ver que les batalletes, perquè a la pràctica no són res més que açò, es donen en les setmanes prèvies a la celebració i que, fins a un cert punt, en els dies centrals de la festa s’acaba imposant de manera natural la treva. Els cavalls de batalla dels bàndols enfrontats cedeixen el protagonisme als que conformen la colcada. Com ha de ser. És, aquest, un tema apassionant. Convida a reflexionar-hi. Ara bé, tenia clar que, malgrat alguna mínima temptació fugaç, era una matèria sobre la qual mai del món no havia d’articular el meu pregó de festes. Ja hi ha antropòlegs, molt més ben preparats que jo, que estan estudiant-ho.

Així i tot, calia tenir clar que les coses eren així. Digués el que digués, fins i tot fent un discurs marcadament neutre (per exemple, farcit de records amables de la infantesa), una part de la ciutadania criticaria el meu pregó. Si, a aquest punt de partida hi afegia —perquè em conec— que, per molt asèptiques que fossin les meves paraules, no podria evitar d’incloure, ni que fos en forma de petits incisos, subtils però inevitables referències a alguns elements de la festa que són al centre de les meves cabòries, la bomba de rellotgeria quedaria activada. Em veia incapaç de no fer cap comentari respecte del nom popular de la festa. No em podria estar de dir que les celebracions són del poble i que és d’aquí d’on en neix el nom, que no genera cap mena de confusió ni amaga l’origen religiós de Gràcia —no la presideix, la colcada, entre d’altres, un capellà, abillat amb alçacoll i una gran capa (el caixer Batman, com en diuen alguns)? No van a completes o a missa, els caixers i cavallers, abans de cada jaleo? No passegen una imatge de la mare de Déu, pel poble, el diumenge de la festa?—, ni amaga la forma amb què la gent del carrer, tothom, coneix aquesta mare de Déu. A Maó, a Menorca i a Barcelona. Però, és clar, com qui no vol la cosa, com que a la capital del Principat i, per extensió, a tota Catalunya, hi viu el dimoni que vol trencar unitats de destí en l’universal, i la catalanofòbia dona vots, n’hi ha que ja tenen l’excusa perfecta per a reivindicar una denominació de la festa que, essent en aparença diferent, a la pràctica és la mateixa (i un pèl més llarga). Quin bordell!

Per acabar-ho d’adobar, pensava, respecte del pregó, que en acabar-lo, a mi no em farien cantar, de cap de les maneres, aquesta cançoneta infame que, per a més d’un, ha esdevingut una mena d’himne no oficial de la ciutat, l’Esmahón. Amant com som de la bona poesia, i de la literatura en general, no puc entendre com la gent pot sentir-se identificada amb un text que, entre d’altres coses, mostra una imatge totalment provinciana de la nostra ciutat. Que genera vergonya aliena a qui l’escolta. Almenys a «Un senyor damunt un ruc», que també forma part del repertori popular de la festa, tot i que molta gent n’ignori la lletra completa, darrere d’una història aparentment banal hi trobam una gran lliçó de vida, un missatge filosòficament molt més profund del que sembla: «qui no vol caure, que vagi a peu». Atenció: que vagi a peu. Qui no vol caure. A peu! Caure! Açò és la vida, al·lotets: anar a peu, per no caure. N’hi ha per a esmerçar-hi hores i hores, només amb aquesta frase. En canvi, quina empatia pot sentir qualcú, per posar només un exemple, amb la referència a una hermosa electricitad, en un lloc en què produir-la, actualment, al puerto de mar que hi ha al pie de la ciutat, enverina l’aire? El fum de la central elèctrica ens està matant! Poca broma! I li riem les gràcies! A més, resulta que aquest valset de tercera regional és una peça d’importació, arribada, diuen, arran d’una visita que va fer a l’illa el reconegut pornòfil, i alhora borbó, Alfons XIII. Una tonada que, amb el nom canviat, s’ha cantat i es canta en altres poblacions de la geografia espanyola, només per la relació que manté amb la monarquia (i amb les dictadures que aquesta ha fomentat), hauria de romandre bandejada de la memòria popular. De fet, açò de la genuïnitat dels elements que conformen la festa és un altre tema sobre el qual es podrien escriure carretades de pàgines assagístiques: que si originalment es celebrava per Sant Joan, que si les canyes verdes, als setanta, s’entregaven acompanyades dels acords de la cançó de moda del moment («La Ramona pechugona», de Fernando Esteso! Us imaginau que s’hagués mantingut la tradició?), que si els gegants venen de Barcelona, que si la «samba» és un afegit de fa poc, que si l’instrument que sona el flabioler del cartell de festes d’enguany és ciutadellenc…

En aquest sentit, mentre pensava en el format que volia donar-li al meu discurs, vaig arribar a un punt en què tot plegat es convertia, per a mi, en un problema d’identitat. No podia evitar qüestionar-me qui era jo realment. I m’entrà l’angúnia. Perquè, ben pensat, el meu era un cas d’origen poc clar. M’explic: alternativament, el pregó s’encomana a qualcú de Maó, un any, i a qualcú de fora, el següent. M’imagín que per desembafar. Així, gent autòctona com l’actriu Laura Pons, els germans Gomila —perruquers i barbers—, el baríton Lluís Sintes, les dones valentes de l’associació Alba o l’oftalmòleg Pedro J. Bosch, s’han anat alternant amb còmics com el gran Pepe Rubianes, cantants com Joan Manuel Serrat, la nedadora Ona Carbonell i gent de la faràndula que difícilment podríem definir, com Mercedes Milà o Boris Izaguirre, per citar-ne uns quants de cada. En el meu cas, però, com acab de dir, tot açò del pregó va posar damunt de la taula una realitat punyent: no sabia, ni sé encara, exactament d’on som. Enguany tocava fer el pregó a qualcú de fora. Era evident. Però, en canvi, m’ho havien demanat a mi, que em consider de Maó fins al moll emblancat dels meus ossos. En un primer moment, no ho vaig entendre. Després, per desgràcia, crec que sí. I em va fer mal el que vaig constatar: que un personatge literari és, en certa manera, qualcú que viu als llimbs, és a dir, als universos màgics creats als llibres de què fa part. No és d’enlloc i, a la vegada, és un poc de per tot. És el meu cas. És el preu que he de pagar per ser na Pràxedes Sintes Gibeli, una pobra creació a qui el seu autor fa passar per les situacions més inversemblants: som una no-persona que habita en un no-lloc, en aquest cas la xarxa internàutica.

Bé, per fer-ho curt i acabar d’una vegada. Després de pensar-hi una estoneta, i de calibrar que els inconvenients de la proposta eren moltíssims més que no pas els avantatges, aquell mateix capvespre vaig trucar al representant de l’ajuntament que m’havia ofert la possibilitat de fer el pregó i, a més de repetir-li l’agraïment per la proposta que m’havia fet, vaig dir-li que em sabia molt de greu, que no hi havia pensat en un primer moment però que el dia 6 de setembre, a l’hora de sopar, tenia un compromís familiar ineludible. Ineludible. Que potser ja el faria un altre any, el discurs, i que m’estimava més avisar-lo amb temps perquè, des de Dalt la Sala, tinguessin temps d’activar el pla B i trobar-me qui em substituís. Em sembla que ho han aclarit amb un senyor que parlarà del temps, un tema neutre que, amb un poc de sort, no generarà més polèmiques de les habituals (sempre i quan no predigui que plourà durant les festes). El cas és que vaig penjar-li precipitadament, sense esperar-ne la resposta.

En aquell moment va ser com si em tragués un pes enorme de sobre. Però, des de fa unes setmanes, m’embarga una certa recança en pensar que totes les deixades són perdudes i que, potser, si ho hagués meditat millor, sense precipitar-me, encara ho hauríem pogut aclarir i, enguany, des de l’ajuntament, hauria tingut una oportunitat única i diferent de desitjar-vos, a tots, unes molt bones festes de Gràcia, a més de demanar-vos que seguíssiu gaudint amb la literatura, com heu fet fins ara, i, sobretot, de dir-vos, en nom meu i del meu autor (el malparit de n’Ismael ha acabat fent acte de presència en aquesta història. No hi ha dret!), que a la plaça ens veurem!

Views: 1