El sentit comú —que sol ser el menys comú dels sentits— ens recorda que les desgràcies d’altri ens han d’ajudar a prevenir les pròpies. La saviesa popular, en forma de refranys, ho transmet clarament, com ho demostren els mots que va escriure, ja en el llunyà 1417, el mallorquí Anselm Turmeda: «quan veuràs la barba de ton veí cremar, posa la teva a salvar». Així i tot, malgrat la veritat que emana d’aquestes paraules, no és menys cert que els humans som els únics animals que ens entestam a ensopegar dues (i les vegades que calgui) amb la mateixa pedra. Que no n’aprenem, vaja, de les experiències. Aquests exemples paremiològics em venen al cap tot pensant en l’amenaça que suposa per a Menorca el fenomen de la gentrificació. En aquest sentit, sabem en quin estat es troben diverses barbes veïnes i, també, que encara som a temps de salvar la nostra. Però no val a badar.
He citat un mot, gentrificació, que té poc temps de vida, és un neologisme. Segurament, n’hem sentit a parlar, però caldrà definir-lo per a poder-hi aprofundir. Per açò, tot i que sembli que ens desviam del tema, començarem endinsant-nos en el negoci turístic i dels seus efectes. Resulta que hi ha un determinat creixement del turisme que acaba transformant en mercaderies els espais urbans. Així, sobretot —però no només— els centres de les ciutats es converteixen en una mena d’aparador, tot i que a mi m’agrada més parlar d’un betlem, és a dir, d’un pessebre format per tot de figuretes decoratives, botigues, trenets turístics i cases que només són una façana, sense vida interior, espais que no estan concebuts perquè hi visqui gent sinó per a fer-hi negoci amb els visitants ocasionals, els anomenats col·leccionistes de destinacions o turistes.
Abans del canvi, aquests espais ciutadans eren tota una altra cosa, sobretot llocs on hi vivia gent. Però han patit un procés mitjançant el qual han acabat convertits en espais turístics —un canvi que tant pot afectar punts geogràfics, comercials o històrics, fets socials o culturals, i altra mena de productes— anomenat turistització, un altre neologisme que, malauradament, sembla que ha aparegut amb la intenció de romandre una bona temporada entre nosaltres. Aquest fenomen de transformació, imbricat actualment en el marc d’un model econòmic neoliberal sense escrúpols, té uns efectes secundaris —per a dir-ho suaument— importants per a la població resident. No debades, com afirmen alguns col·lectius afectats, «el turisme mata els barris».
Així, en primer lloc, la turistització té conseqüències de caràcter econòmic. Una d’elles és l’encariment i la transformació del comerç. Deixant de banda que es perd el teixit de botigues tradicionals —que és substituït per les franquícies (en el liberalisme econòmic, el peix gros sempre es menja el petit, sense cap mena de remordiments)—, per la qual cosa els carrers comercials de moltíssimes ciutats del món acaben tenint la mateixa fesomia, cal incidir en el fet que les ciutats canvien de model econòmic i s’aboquen a l’especialització en el sector turístic. Canvien d’ecosistema. Els monocultius són perillosos i massa arriscats. A més, els beneficiaris ja no en són els residents. Així, per exemple, les terrasses dels bars, que apareixen com a bolets, s’apropien dels carrers i de les places. A Sevilla, per exemple, aquest model de negoci ha fet desaparèixer els bancs públics. Si qualcú vol seure a la fresca en aquests espais col·lectius, ha de fer-ho pagant en algun establiment de la restauració. A la pràctica, s’han privatitzat.
A més, en segon lloc, i no per açò menys important, la reconversió turística té un impacte mediambiental enorme, insostenible (com tots els models econòmics basats en el creixement il·limitat). Major afluència de gent implica, com és lògic, més contaminació. La massificació es tradueix, per exemple, un ús desmesurat i constant d’infraestructures, o en la banalització i saturació dels entorns urbans i naturals —esdevinguts, com hem dit, simples decorats on fer-se les autofotos de rigor—, una realitat que es multiplica si hi afegim l’impacte brutal que suposa el turisme de creuers (al qual vam dedicar, fa un temps, un xalandrot monogràfic), potser un dels emblemes més evidents del turisme depredador, irracional i insostenible, però que alguns encara segueixen defensant com a model que s’ha de potenciar.
Finalment, en tercer lloc, la turistització té efectes negatius a nivell social. D’una banda, afavoreix la precarització de les condicions laborals de la gent que hi treballa (sous baixos, horaris draconians, poca o nul·la qualificació i especialització professional, manca de formació del personal —associada a taxes elevades d’abandonament escolar— i un llarg etcètera de greuges). De l’altra, la massificació no fa res més que saturar les xarxes públiques de transport i col·lapsar, ni que sigui puntualment, els carrers i les places, amb les molèsties que açò ocasiona als residents, als veïns, que s’acaben sentint estrangers a ca seva. Per acabar la llista d’impactes a nivell social, cal citar —perquè n’estirarem el fil— una darrera conseqüència de tot plegat, aquella que, originada per mor del lloguer turístic, afecta de manera directa el dret bàsic a l’habitatge.
La reconversió econòmica cap al monocultiu turístic necessita la creació d’espais on desenvolupar-se, a més d’inversors que la facin possible. Per a atreure’ls, cal una bona esca. És aquí on entra en joc la gentrificació turística, un procés mitjançant el qual la transformació urbana, a la recerca d’inversions i negoci, fa que es revaloritzi el patrimoni immobiliari —per destinar-lo al negoci del turisme— i, en conseqüència, empeny els residents a marxar, ja que no poden pagar els nous preus que estableix el mercat, totalment especulatiu. Aquest és el pa que s’hi dona. A la inhumana jungla neoliberal impera la llei del més fort.
La gentrificació turística incideix, sobretot, al sud d’Europa, a les zones amb major atractiu per aquest negoci. Un dels efectes col·laterals més importants i punyents de la seva presència és la creació d’una nova bombolla immobiliària (quan tot just n’hem deixat enrere una de conseqüències nefastes, encara vigents). La d’ara, afecta els lloguers, el preu dels quals s’ha disparat, entre d’altres factors, per l’activitat especuladora de plataformes com Airbnb, amagades rere un fals model d’economia col·laborativa que no ho és des del moment en què, com s’ha comprovat, en pocs anys la propietat de la major part dels habitatges que s’hi ofereixen acaben estant en unes poques mans, les dels inversors més potents. A més, per acabar-ho d’arrodonir, aquest model econòmic fomenta els desnonaments i les execucions hipotecàries, gràcies a les quals fan créixer la bossa d’habitatges disponibles per a allotjar-hi turistes. Les dades, en aquest sentit, són sagnants. Les víctimes de l’anterior bombolla immobiliària són expulsades de les seves llars per tal d’engreixar-ne una de nova, de bombolla. L’especulació, el negoci, és així d’inhumà.
Les conseqüències pràctiques de tot plegat són prou conegudes: a Eivissa, hi ha gent que treballa en el sector turístic, en condicions laborals ja de per si molt precàries, que pot arribar a pagar una doblerada per dormir en un balcó. No pot aspirar a res més. Se’n ressenten, també, els serveis públics i, per tant, la població de l’illa: els metges no se’n van de les Pitiüses perquè els demanin un determinat nivell de competència en llengua catalana (que fàcil és fer-ne demagògia, d’aquest tema!), sinó perquè els preus dels lloguers no compensen el fet d’anar-hi a viure. El mateix podem dir dels docents, policies, jutges i altres col·lectius que no es poden permetre destinar la major part del sou a pagar l’habitatge. Com no poden fer-ho la resta de residents.
Després d’aquesta exposició, en què hem vist què passa al nostre entorn més proper, crec que la pregunta s’imposa: a Menorca, de tot açò, què? Deixant de banda les percepcions subjectives que la gent pugui tenir (que les té i no s’han de menystenir), calen dades rigoroses i, per tant, objectives per posar tants punts damunt les is com calguin. En aquest sentit, voldria destacar la idoneïtat del darrer número del quadern Papers —el quart, de novembre de 2018 i títol prou significatiu: Hi ha gentrificació a Menorca? Turistització, habitatge i desnonaments. Publicat per l’Institut Menorquí d’Estudis, ens trobam davant d’una monografia de lectura totalment recomanable que, a més d’intentar donar resposta a la pregunta que li dona títol, ens permet també d’endinsar-nos de manera clara en els diferents conceptes que s’hi fan servir i que, a la pràctica, han esdevingut la font principal a partir de la qual s’ha bastit el discurs del xalandrot d’aquesta setmana.
Sònia Vives-Miró i Onofre Rullan, en les gairebé cinquanta pàgines de l’estudi, exposen i situen damunt del mapa la relació que existeix, d’una banda, entre la bombolla dels lloguers (per la reconversió turística) i, de l’altra, els desnonaments i les execucions hipotecàries. Entre moltes dades d’interès, per exemple, podem descobrir-hi que, a Ciutadella, des que va esclatar l’anterior bombolla immobiliària, s’hi han fet gairebé la meitat de les execucions hipotecàries de Menorca, amb un creixement que, percentualment, es situa en la tercera posició del rànquing estatal. No són bromes! Al llarg de l’obra s’exposen, amb suport cartogràfic, les diferents etapes i geografies de la turistització menorquina (és en la darrera quan apareix el fenomen del lloguer turístic, que actualment acull un setze per cent dels nostres visitants), a més d’una anàlisi de les xifres i les ubicacions concretes de l’oferta de la plataforma Airbnb a Menorca, de les revaloritzacions del preu de venda i lloguer de l’habitatge a l’illa i, finalment, dels desnonaments (que es concentren, en els darrers anys, en els centres urbans de Maó i Ciutadella). La conclusió general a què arriben els autors és que encara no podem parlar de gentrificació, tot i que hi tendim (el fenomen és força intens a Eivissa i, no tant, a Mallorca: els tenim a tocar). De fet, Ciutadella té tots els números per esdevenir la porta d’entrada d’aquest fenomen a ca nostra.
Com hem dit abans, davant d’aquestes barbes que cremen, què podem fer per salvar les nostres? Una eina que hauria de ser molt útil per a posar-hi seny és el Pla Territorial Insular, l’encarregat, entre d’altres coses, de regular els lloguers turístics. Ara se n’està acabant de redactar una nova revisió, tal i com és preceptiu (tard i a la correguda, per cert). En l’avançament que se n’acaba de fer, les dades que s’han donat a conèixer no van encaminades precisament a combatre la gentrificació. Més tost, avancen en sentit contrari: a més de permetre aquest tipus de lloguer en els nuclis urbans, no el limita als habitatges unifamiliars (els xalets, la qual cosa no entraria en competència amb el mercat per als residents) sinó que també hi inclou els habitatges entre mitgeres. Davant d’aquest despropòsit, sembla la cosa més lògica del món que, per exemple, l’alcaldessa de Maó s’hi hagi manifestat en contra. Obrir la veda a aquesta activitat econòmica sense posar-hi restriccions, sense regular-la, pot acabar fent pujar els preus del lloguer fins a xifres desorbitades i, també, incrementar les molèsties dels veïns que hauran de conviure amb aquesta mena de turisme (com si no en tinguessin prou amb les actituds incíviques dels adeptes nostrats de l’infame tardeo).
Sabem en quina situació ens trobam. Coneixem perfectament què els està passant als nostres veïns. Tenim, a més, eines per evitar que la gentrificació depredi els pobles de la nostra illa, per impedir que en mati els barris. Cal, però, actuar ja. Tant de bo que, en un futur no gaire llunyà, no ens haguem d’incorporar a la xarxa SET, que agrupa diferents territoris que s’oposen a la turistització perquè la pateixen de manera intensa. Serà un bon senyal. Voldrà dir que hem sabut aturar-ho a temps i que —reprenent el fil paremiològic del principi— no hi haurem arribat a misses dites; voldrà dir —i ara parafrasejant Àngel Ruiz i Pablo— que l’operació haurà anat bé i que madona, sortosament, no hi haurà fet la pell.
Views: 34
Estic d’acord amb la major part del que diuen el grup de geografia crítica de la UIB. Estic especialment d’acord amb les mesures tècniques que plantegen (que no són tan radicals com sembla si tenim en compte, per exemple, que a Nova York el preu del lloger està regulat i que a Singapore el 80% de la població viu en cases de protecció oficial). No estic tant d’acord amb el plantejament teòric. Hi ha un problema de fons en els seus plantejaments que sovint passa per alt. I que no és altre que la divisió nítida entre turistes i no turistes, és a dir, els d’aquí i els de fora. La meva opinió és que el gran boom “turístic” no és dona només, ni diria que sobretot, per la pujada del turisme tal com l’hem entès sempre (és a dir gent que a Menorca a passar les seves vacances) sinó per la confusió creixent entre turisme i no turisme (gent que es mou encara que no estigui de vacances). La globalització crea una població flotant creixent (de rics i pobres) que posa molta pressió sobretot alreadedor dels grans nuclis urbans com Barcelona (i alhora desertitza altres zones – per exemple Teruel o Zamora – que aquests sí que saben que vol dir decreixement). Els territoris globalitzats són llocs que atrauren gent d’arreu, gent com jo que vivim a cavall d’aquí i d’allà, que va i ve, i que, per cert, sovint són els més “radicals” i “ecologistes” que es queixen del overtourism. Són aquests, en les seves múltipls formes, els que posen combustible a la màquina.
Per mi no és una qüestió banal. Perquè si basam la nostra política en “categories nítides” (prohibir, per exemple, places hoteleres), aconseguirem aturar moltes coses que s’han d’aturar, però no baixarem el preu del lloguer, perquè aquest realment depèn d’altres factors i grups de població que no es poden controlar a través d’una llei turística. Dit d’una altra manera li esteim demanant a lles leis turístiques que arregulin el problem de vivenda o de proteecció del territori, quan l’únic que poden fer les lleis turístiques és regular l’oferta reglada, que no és poca cosa. Dit d’una altra manera, esteim dient que aturant l’entrada de gent de fora protegirem als de dins. La vivenda s’arreglerà amb lleis i polítiques (de moment gairebé inexistents) de vivenda que entre d’altress coses regulin el lloguer turístic. Però només regulant el lloguer turístic no aturarem la pujada de preus.
I si em demanes que ha fallat aquesta legislatura, diria que exactment això: La insistència en centrar-ho tot en el turisme sense tenir en compte que qualsevol política turística és política urbanística, política ambiental, política de mobilitat i politica cultural. Cada vegada veig més clar que el gran fall d’aquesta legislatura ha estat dissassociar la política urbanística de la resta de polítiques (a Maó, a Menorca, i a Palma). La desaparició d’aquest lligam – que era la base del PTI del 2003 o de la LEN del 1992 – ha buidat de contingut qualsevol política turítica – ecotaxa, llei turística,…. però això ens porta a un altre terreny molt més complex.