Han passat quinze anys d’ençà de l’aparició, de la mà dels Quaderns Xibau de l’IME, del volum Tres Poemaris (Empelts) de Jordi Florit, una obra de la qual –que jo sàpiga– no es va fer cap mena de difusió ni promoció: ni es va presentar, ni se’n va fer cap ressenya enlloc… Res de res. Si a tot açò hi afegim les mancances de distribució endèmiques de la nostra literatura (no és la primera vegada que les he citades), no ens ha de sorprendre que aquest llibre hagi viscut, gairebé des del dia en què va néixer, el més injust dels ostracismes. En publicar-se, de l’autor, Jordi Florit (Maó 1976), en sabíem poca cosa, tot i que algun dels seus relats havia estat seleccionat –i publicat– en el premi de Narració Curta Illa de Menorca. Després d’aquest llibre, l’obra de l’autor que ha transcendit al públic es limita a algunes composicions que han fet part del recital Illanvers, així com els textos que ha donat a conèixer en recitals, en llocs tan significatius com l’Horiginal barceloní (i amb composicions estratosfèriques, com el primer narcopoema de les lletres catalanes, per exemple), de què han deixat constància algunes gravacions youtuberes, i algunes peces més, sempre esparses. Des d’un punt de vista acadèmic, d’altra banda, hem pogut llegir les seves brillants anàlisis, especialment en forma de ressenyes, a la revista Els Marges, a més d’algun altre text teòric aïllat. Massa poc, tot plegat.
D’acord amb el que en diu, a l’epíleg, Carolina Moreno Tena, hem d’entendre Tres poemaris (Empelts) com el triple itinerari que recorre una «veu única que malda per explorar l’agosarada relació entre pintura i poesia en Plomalls; després, encara, els espais que són propis al subjecte poètic a Un maó encès i, finalment, la identitat de la pròpia veu a Inutensilis». Els títols ens remeten, d’acord amb l’orde en què apareixen al llibre, als tres poemaris que el conformen. Tres obres que poden funcionar de manera autònoma però que formen una unitat, a la qual fa referència el subtítol de l’obra. Ja sabem que un empelt és cadascuna de les parts que es treu d’una planta per unir-la a una altra. Aquí, i d’acord amb tot un bagatge teòric que és present a gairebé totes les pàgines del llibre, ens trobam amb tres escissions de l’individu que, en forma de jo poètic, és a dir, un ens fet a partir de paraules, acaben convertides en llibre. El subjecte poètic de l’obra, en tant que artifici verbal, ve delimitat per unes dates –Maó, 1976; El Morell, 2003–, tal i com podem llegir a les endreces amb què es tanca l’obra. Tot aquest procés, que s’elabora a base de pescar paraules –i aquí no em puc estar de dir que hi ha molt de la teoria de l’ham poètic i de Gabriel Ferrater– també s’explica amb la imatge que il·lustra la coberta del llibre, un fotomuntatge de l’enyorat Josep Miquel Vidal, fet a partir d’una idea de Jordi Florit.
El primer poemari, Plomalls, format per quatre composicions, ens remet tot d’una a la presència d’una sèrie d’ocells, alguns d’ells amb connotacions culturals importants (l’òliba, el xoriguer comú, l’àguila peixatera i les baldrigues). De fet, aquests poemes es dediquen a dialogar amb la tradició occidental, a partir de la pintura, però també arran d’altres elements. Hi ha el concepte de futur que Walter Benjamin exposava arran de l’Angelus Novus, el dibuix de Paul Klee, materialitzat ara en forma d’àguila peixatera, per citar-ne un exemple; hi ha, també, ressons evidents a Baudelaire i al segle XIX francès, al poema «Biosfera Boulevard», un text que s’enfronta críticament amb una determinada tradició poètica menorquina… Potser, la presència de la tradició explica el formalisme dels textos (mètricament ben treballats, amb presència de rima majoritàriament consonant…), tot i que també hi ha lloc per al trencament: un poema que és una nota a peu de pàgina del títol d’un altre ens pot fer recordar el que feia David Foster Wallace en el camp de la narrativa.
En canvi, les dinou composicions breus que conformen el segon dels poemaris, Un maó encès, en què el rigor formal es relaxa (tendència que es mantindrà fins al final del llibre), el jo poètic visita, amb un to desencisat i desmitificador, el passat, allí on «hi ha un safareig polsós on neda el silenci / i una bicicleta amb la infantesa punxada». Segurament, la recerca d’allò tan humà com són les pròpies arrels, un camí molt fressat en els processos d’autoconeixement, porta en aquest cas a la identificació del subjecte literari amb la clavellina d’aire: no importa tant d’on venim sinó l’actitud d’allò que fem. D’aquí la importància dels versos d’Espriu –en què el segon és tant o més important que el primer– que encapçalen aquest poemari («esdevinc mur / jo caminat per mi») i que en condicionen la lectura.
Finalment, Inutensilis (un neologisme que enllaça amb un costum, força estès a les lletres menorquines, de crear nous mots a partir de la fusió de paraules, i que potser aquí s’empra en un sentit paròdic respecte de la pròpia tradició), el darrer dels poemaris que conformen aquest llibre, es divideix en tres parts. A la primera, els objectes quotidians (sabates, ulleres, clauer, mirall) protagonitzen els poemes, en què el to trist i pessimista que amara les composicions en justifica el títol; en la segona, ho fan tota una sèrie de conceptes relacionats amb la construcció teòrica del subjecte poètic (signes, metàfores, alteritat, ipseïtat, identitat), que conformen, a la pràctica, dues cares de la mateixa moneda, dues formes d’aproximar-se a l’elaboració, mitjançant el llenguatge, del personatge que s’interposa entre l’autor i el lector, per dir-ho en uns termes que Màrius Serra ha emprat en el món de la narrativa. La tercera part del poemari està formada per una única composició, el poema «Rellotge», dedicat a Àngel (Mifsud), amb què es dona per tancada l’etapa del jo poètic protagonista del llibre. Un cop clos el període del «temps de sorra», s’afirma que se n’obre un de nou, aquell en què «Tenc tot el Temps / al palmell de la mà» (una referència, aquesta, que reprendrà, més endavant, a Illanvers).
En llegir les composicions de Tres poemaris (Empelts), queda clar que ens trobam davant d’un autor que domina l’eina, que sap què és i com es fa la poesia, cosa que li permet, quan ho troba convenient, de recórre al formalisme que, d’altra banda, no dubta a subvertir quan vol. Al darrere dels poemes, hi ha un bagatge enorme i profund de la tradició literària i de la teoria que ha generat, que actua de substrat intertextual de les composicions. Forma unes capes de significat que les enriqueixen, sense fer-les hermètiques, que no n’impedeixen una lectura profitosa, sigui quin sigui l’estrat a què el lector pugui arribar. Si hi ha algun element, però, on els poemes no sempre acaben de reeixir és en la presència d’alguna vacil·lació lèxica. En el moment de publicar-los, Florit no havia assolit el sentit de la llengua que posseeix avui dia (hi ha coses que només volen temps i dedicació per a assolir-les).
Aquest llibre és –i perdonau-me l’ús del mot, però avui és realment escaient– una fita en les lletres menorquines. En el moment en què va aparèixer, la nòmina de poetes nascuts als anys setanta amb obra publicada era mínima. Però hi era. La irrupció de Tomeu Truyol i Guillem Alfocea (Calidoscopi, escrit a dues mans, el 1998) o d’Òscar Bagur (La difícil pell acariciada, 1998), als quals podríem afegir Maria Alcázar, més jove, però amb un primer recull, precoç i introbable, de poesia (publicat, crec, per l’ajuntament des Mercadal), o la presència d’altres veus com les de Pau Janer, Sílvia Pons, Tomeu Vanrell, Biel Pons o Joel Bagur (premiat al certamen Joan Duch de Juneda), explica la iniciativa de l’IME de publicar 2002. Una antologia de joves poetes menorquins, amb la voluntat d’esperonar l’aparició i la continuïtat de noves veus amb les quals garantir el relleu dels autors de les dècades anteriors. Dels autors antologats, pocs, però, han seguit fent camí literari.
De fet, el fruit més important d’aquest impuls va arribar per part d’un autor que no era a l’antologia i del qual, en aquell moment, poques notícies se’n tenien. Tres poemaris (Empelts), de Jordi Florit, el van confirmar com la veu més important de la seva generació –ho dic molt convençut, açò–, tot i que la seva no deixava de ser una realitat en potència, per dir-ho a l’aristotèlica manera. El llibre no ens mostra una proposta perfeta (ja hem ressenyat les vacil·lacions amb l’ús de la llengua de l’autor), cosa totalment lògica en una primera obra, però sí que deixa entreveure un potencial enorme del qual, amb els anys, ens n’ha ofert algunes pinzellades (els textos publicats a les plaguetes d’Illanvers, per exemple). Massa poc. Per açò, no s’entén que no hagi publicat gairebé res més. No crec que aquesta mancança tengui un origen extern a l’autor. A l’inrevés, veient la quantitat de poesia superficial que es publica en la nostra llengua (n’hi ha exemples a cabassos), un autor com Jordi Florit no hauria de passar cap pena per a fer-se un lloc destacat entre els pocs autors que deixen pòsit. De fet, estic convençut que, perquè açò passi, només cal que Jordi Florit decideixi fer-ho. Tant de bo que s’hi posi, que es faci (i ens faci, als lectors) aquest favor. No li hauria de costar gens trobar un bon editor que l’aculli (la bona gent de Labreu, per exemple). Ho dic ben convençut.
El llibre és de 2004. Hi tracta uns temes que segueixen essent plenament vigents, perquè el connecten amb alguns dels grans interrogants de la nostra època, com el de la crisi del subjecte, de l’individu, i reflecteixen com la literatura s’hi ha acarat. Els poemes de Jordi Florit són exigents, durs, sense ditades de mel gratuïtes. L’esforç que demana al lector que el vulgui acompanyar és important. La satisfacció que se n’obté, d’altra banda, és directament proporcional a la dedicació esmerçada. Aquests dies de xafogor, en què l’ambient humit literalment ens ofega, les condicions climàtiques extremes poden ser un bon correlat objectiu per llegir els versos inclements, profunds i dolorosos de Tres poemaris (Empelts), una lectura en què obrir «la crosta d’una ferida inversa», la més dolorosa, perquè sagna per dins, hauria d’esdevenir un ritual catàrtic, finalment lluminós.
Views: 5