Després de dos mesos i mig teletreballant —i encara no he acabat de fer-ho—, hi ha coses que es veuen d’una altra manera. No em referesc al fet que la situació que hem viscut, amb tothom fent feina des del menjador, la cuina o el despatx de ca seva, mentre els fills trescaven per casa (i havien de fer, també, la seva tongada de deures escolars), no es pugui considerar un exemple vàlid de treball a distància, un tema que donaria per a una reflexió llarga i aprofundida, però que ara tancarem ràpidament: malgrat anomenar-lo d’aquesta manera, el que estem patint no és teletreball sinó una altra cosa molt pitjor. M’interessa centrar-me només en la mitjana d’hores, inhumana, que més d’un ha acabat passant davant de la pantalla de l’ordinador i alguna de les conseqüències més significatives que se’n deriven, per exemple el rendiment de la lectura digital.
Com que açò que tens davant teu, a la pantalla del dispositiu, entra dins de l’àmplia categoria del que actualment s’anomena literatura del jo, m’agafaré com a exemple per a construir el fil conductor del xalandrot. Segurament, però, tot allò que explicaré es podrà llegir en clau de reflexió general i no només com una mostra de narcisisme —que també ho és, evidentment. Centrant-nos idò en el tema, resulta que aquests darrers mesos la feina m’ha obligat a passar moltes hores davant de les pantalles (sobretot la dels ordinadors, però també la del telèfon mòbil i la de la tauleta tàctil), bàsicament per a fer-hi tota mena de reunions i classes, d’una banda, i un munt de correccions (treballs acadèmics que, per les circumstàncies, en tost d’en paper m’han arribat en pdf), de l’altra. A més, també durant les primeres setmanes de confinament, gran part del temps lliure ha estat lligat a activitats en xarxa (recitals poètics, concerts i, fins i tot, la lectura d’alguna revista que només es va publicar en digital per culpa de la pandèmia).
El resultat d’aquesta activitat pantallística s’ha concretat, físicament, en més d’un mal de cap que m’ha obligat a aturar de tant en tant la feina, perquè evidenciava un cansament no només físic sinó sobretot mental. La situació ha arribat a un punt en què ha calgut posar-hi límits i imposar uns horaris draconians per a oxigenar el cervell i tenir un poc de cura de la vista: la llum blava de la pantalla tampoc no fa cap favor a la miopia ni a la vista cansada. Des de fa aproximadament un mes he reduït tant com he pogut, amb alguna excepció molt puntual, els usos lúdics dels dispositius electrònics —els laborals són inevitables— i m’he imposat com a teràpia la lectura en paper, a la qual he tornat després d’unes primeres setmanes de confinament en què no em veia amb cor de fer-ho. No m’hi podia concentrar. A poc a poc i en bones m’hi he reenganxat, gràcies sobretot als contes (Carlota Gurt, Lucia Berlin, Pere Calders, Juan Rulfo) i a les nouvelles (Fred Uhlman, Lucia Pietrelli, Guy de Maupassant, Julio Cortázar). Textos breus i en prosa. El procés és progressiu. Encara no he pogut abordar cap de les múltiples novel·les que tenc pendents. Tampoc no he estat capaç de llegir poesia. Encara no. En aquest cas, malgrat que he forçat la situació, que ho he intentat amb diversos autors i obres de tipologia variada, no hi ha hagut manera de dedicar-li l’atenció que aquest gènere requereix. Ja arribarà el moment de tornar-hi.
Més coses. D’aquestes dues realitats, haver de llegir, per obligació, en pantalla i, per devoció —però sobretot per salut—, en paper, m’ha semblat constatar algunes evidències. Una d’elles no és del tot nova, perquè no és la primera vegada que el suport a partir del qual ens aproximam als textos ha estat motiu de reflexió per part meva. En aquest blog hi ha més d’un exemple al respecte. Sempre he defensat la lectura convencional i, per tant, el llibre com a format ideal per a practicar-la. Evidentment, entre d’altres motius, per una sèrie d’arguments que obeeixen a una mena de romanticisme tronat: poder ensumar l’olor del paper, subratllar el text i fer-hi anotacions al marge, obrir una pàgina a l’atzar… Coses que molta gent no pot, lògicament, entendre, però que per a mi són importants. Açò, però, no vol dir que no consideri vàlids els suports digitals. Som el primer que, sense anar més enfora, faig servir un lector de llibres electrònics a l’hora d’anar de viatge. És el més pràctic, sobretot perquè ocupa poc espai. I açò que presenta alguns inconvenients que importants: llegir-hi poesia és una tasca impossible ja que la configuració del text no està preparada per acollir el format dels versos. De fet, en aquests casos, intent que els llibres siguin de fàcil digestió.
Per tant, tot i considerar el paper com a format principal i prioritari, és evident que els formats digitals són una realitat i també tenen el seu espai. Ara bé, personalment, mai no m’he acabat d’acostumar a llegir en una pantalla. De fet, sempre que puc, acab imprimint els documents (normalment els pdf) que realment m’interessen. Sobretot quan necessit extreure’n idees, subratllar-los, anotar-hi coses als marges… En principi, creia que aquesta manera d’actuar obeïa a una certa resistència al canvi (vaig a l’antiga, per dir-ho d’una altra manera), una mostra evident que m’estic fent vell i que no m’acab d’adaptar als signes dels temps. També, no sabria explicar-ne el motiu, quan ho faig tenc la sensació que llegir en una pantalla no ret. Per açò, quan vull treure tot el suc d’un text, el pas al paper. Resulta, però, que tot açò que faig —i no som l’únic— sense saber ben bé per què (deixem-ho en el fet que el cos m’ho demana), té una explicació raonable.
Una explicació plausible de tot plegat la podem trobar —en paper o en digital— a un article aparegut al Quadern, el suplement cultural de l’edició catalana d’El país: llegir en pantalla no és bo, no només perquè perjudica la vista sinó perquè, a nivell cognitiu, hi ha una gran diferència a fer-ho en paper. Hi ha estudis, des del camp de la psicolingüística, que demostren que davant de la pantalla la capacitat de concentració és menor, sobretot en textos que demanen un major esforç mental. A més, hi ha un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de diferenciar les dues maneres de llegir: els anomenats ancoratges memorístics, bàsics, a nivell neuronal, a l’hora d’entendre un text. El professor Joan Carles Navarro, de la UOC, els exemplifica: «si llegeixo una novel·la en paper, serà molt fàcil recordar si quan maten el protagonista és al principi, al mig o al final del llibre. Fins i tot saber en quin costat era de la pàgina, o si hi havia una taca». Aquests ancoratges no existeixen en el format digital: no hi ha agafadors.
A més, la lectura en pantalla està condicionada pels continguts que corren per la xarxa: sobreinformació, dispersió i fragmentarisme són el pa de cada dia internàutic. La manera d’accedir-hi s’hi adapta. El resultat, ja ho hem dit, és que la concentració i la comprensió lectora en digital és menor que en paper. Si tenim en compte que aquesta manera de fer condiciona com llegim en general, fins i tot en altres formats, sembla obligat pensar en com incideix tot plegat en l’anomenada generació digital i la manera en què llegeixen aquells que, des de petits, s’han avesat a viure aferrats a una pantalla. Pens que als centres educatius —deixant de banda la situació extraordinària que hem viscut per la pandèmia coronavírica, que hi ha obligat— els alumnes de cada vegada treballen més en contextos digitals (cadascú té el seu chromebook, llibres i continguts digitals…), sense saber fins a quin punt els és o no beneficiós a nivell cognitiu. És ver que no han abandonat el paper, però la tendència és reduir-lo. Fins a quin punt açò els pot estar perjudicant a l’hora de llegir amb aprofundiment? I, en conseqüència, fins a quin punt els ensenyam a llegir amb criteri, de manera que puguin discernir, per exemple, que un text és una notícia falsa o no, si el format els juga a la contra?
La lectura aprofundida de textos extensos és «un dels principals camins que permeten desenvolupar les capacitats cognitives, els nous coneixements, el vocabulari, i assolir valors culturals com l’empatia i els desenvolupament de punts de vista», tal i com afirmen els professors Miha Kovac (de la universitat de Ljubljiana) i Adriaan van der Weel (de la universitat de Leiden) en un article que fa part de l’informe Lectura en paper vs. lectura en pantalla. Aquesta metodologia és, de cada vegada més escassa. En el futur, fins a quin punt pot açò ser perjudicial a l’hora de formar ciutadans crítics, és a dir, amb criteri quan, segurament, no estaran avesats a la lectura pausada? Les preguntes són més que pertinents i, les respostes, ara mateix, una incògnita.
Tot açò que estem explicant té algunes derivades immediates. Fins a quin punt, per exemple, les correccions que he fet dels treballs acadèmics dels meus alumnes, en pantalla, han estat igual de rigoroses que quan les feia en paper? He intentat fer-ho de la millor manera possible, però no estic segur d’haver-ho aconseguit. D’altra banda, potser aquesta sobreexposició a les pantalles i, per tant, a la manera de llegir que impliquen, justifica que no em vegi capacitat ara mateix a abordar la poesia o la novel·la. Segurament no hi té res a veure, tot i que estic convençut que en acabar el curs acadèmic i, per tant, quan deixi de fer tantes hores davant de l’ordinador, podré recuperar els hàbits lectors d’abans de l’arribada de la covid-19. És només una intuïció.
Hi ha, finalment, una darrera pregunta a fer: què passa amb els xalandrots? Són uns textos que arriben al lector només en format digital. Es llegeixen en pantalla. Sé que hi ha gent que ho fa des del telèfon mòbil (i en algunes situacions molt casolanes: acompanyant el cafè, asseguts a la sala de pensar…). Accedir-hi d’aquesta manera, segons acabam d’explicar, fa que la lectura del que hi ha escrit sigui superficial i fragmentària. Com que els textos no són gran cosa, tampoc no passa res. D’altra banda, desconec si qualcú els imprimeix per a assaborir-los amb calma i aprofundiment. Jo no ho faig. Sí que he pensat, alguna vegada, que impresos (i en conjunt) es llegirien d’una altra manera, tot i que ara per ara aquesta idea només és una especulació. Segurament, també se’ls veurien molt més les vergonyes i no sé si els convé. Així i tot, no deixa de ser curiós, fins i tot paradoxal, escriure en un blog —a contracorrent: un text llarg que, m’imagín, en pantalla deu ser infumable— una reflexió en què justament allò que es critica és haver de llegir en una pantalla. És el que hi ha.
Views: 0