Arran d’un comentari de’n Borja sobre l’escola privada, se m’ha acudit que podria estar bé xerrar-ne més amplament. Per la meva experiència personal, on he tractat tant amb empreses privades de diversos sectors com amb empreses públiques, i fent-hi feina tant internament com externament, una cosa tenc clara, l’empresa privada és moltíssim més eficient que la pública. Amb eficiència vull dir que amb els mateixos recursos (materials, econòmics o humans), són capaços de fer molt més. I és que la pela és la pela, tot i que ara es digui euro.
En moltes ocasions, bona part d’aquesta eficiència s’aconsegueix pagant sous més baixos, tenint pitjors condicions laborals (horaris partits, menys vacances), o fins i tot pressionant quan s’exerceixen drets legals que no convenen, com baixes laborals llargues o permisos de maternitat. Però amb açò només no es justifica l’enorme diferència d’eficiència que pot arribar a haver-hi. Jo he participat en projectes informàtics a l’empresa privada que en sis mesos han posat en marxa sistemes molt complexes, mentre que a una empresa pública, per a un sistema similar, duen cinc anys i encara no han estat capaços d’acabar-lo. Aquí hi ha molt més que la diferència en hores treballades per uns i altres.
Ja sé que no tothom que fa feina a l’empresa pública es comporta així, n’hi ha que realment en fan, de feina. Però per dir-ho de qualque manera, acostuma a ser una “opció personal”. A l’empresa pública, qui vol fer feina en fa, però qui no en vol fer no en fa, i no passa res. N’hi ha prou amb dir tot el dia que tens molta feina i que no dones al abast. I a més és una cosa que es va contagiant. Al principi la gent entra amb ganes, però va veient que hi ha molts individus que es passen el dia de xerrameca, fent cafès, o passejant papers amunt i avall. Amb els anys, molts d’aquests individus acaben pensant “i perquè jo haig de fer tanta feina i els altres tant poca?”, i va augmentant progressivament el nombre de cafès, de sortides a fer encàrrecs, i de passejades pels passadissos.
Resumint, que pel que jo he vist de primera mà, on hi ha negoci a fer, una empresa privada que respecti mínimament la gent és molt preferible a una empresa pública, perquè al cap i a la fi, l’empresa pública es paga amb els doblers de tothom. Ara bé, també opino que hi ha certes coses que no haurien de ser un negoci, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials, perquè el que s’està posant en joc per obtenir més eficiència es massa important. I respecte al model dual, de tenir sanitat pública i privada, per exemple, jo crec que en el fons és una manera de recaptar més diners de les classes altes. Qui no vol fer cues i vol que li facin la pilota cada vegada que té un grip, i a més s’ho pot permetre, pot apuntar-se a la sanitat privada, mentre segueix pagant la pública i no l’empra. Ara, no ens enganyem, la sanitat privada està molt bé per les feines que els hi resulten rentables, però quan cal maquinària cara i especialitzada t’envien a la pública.
Views: 1
No crec que estiguem establint cap altre criteri que no sigui el de l’observació en la manera de funcionar d’un col·lectiu. De fet, i ho he comentat abans, crec que es tracta d’esmentar que cal millorar (i n’hi falta molt) moltes dinàmiques i costums que s’estableixen en el món públic, per molt que es pugui relativitzar. I ho faríem tot començant per la gent d’aquest bloc mateix. Ara, justament, com a contribuent a l’estat, deman que els poders públics, i tots aquells que els componen, complesquin i vagin, per repetir una idea que s’ha dit, a la recerca d’una idea de perfecció, de la millora de la seva condició de funcionari al servei per al poble. Un metge que ha perdut el respecte pels pacients i no ha introduït cap mena de renovació en el sistema, un mestre que té els apunts grocs de tant d’emprar-los any rere any o un administratiu que no sap un borrall de català i encara es queixa perquè l’hi obliguen són exemples deplorables. I crec que no entra en contradicció en l’anàlisi feta per en Fons, que compartesc en bona part.
I just un apunt de qüestions terminològiques, Joel, parles d’eficàcia i eficiència tot mesclant-ho, quan són dos termes que a vegades poden coincidir, però en alguns casos són radicalment diferents. Jo crec que en els termes que estem parlant, hauríem de parlar més d’eficiència, de capacitat i competència per dur a terme una feina, que a vegades no té per què ser eficaç.
Generalitzar i esquematitzar les titularitats i gestions públiques i privades trob que és un poc perillòs perquè no acab d’entendre amb quins criteris les avaluam.
Personalment, pens que l’eficàcia és el que diferencia les bones empreses de les dolentes o mediocres. Qualcú pot suggerir un barem estrictament de beneficis econòmics, però hi ha massa casos d’empreses públiques que poden ser eficients (i a qui ningú amb dos dits de front li exigirà beneficis). L’eficàcia deu ser una virtut. Hi ha empreses públiques eficients (pens no irònicament amb l’Agencia Tributaria) i d’altres demencials (el sistema educatiu, per exemple).
L’interrogant, seguint en part el fil que alguns heu apuntat, és com aconseguir o implementar la idea d’eficàcia en allò que és públic. Perdonau si som massa simple, però si el poder públic d’un territori (municipi, regió, Estat…) no persegueix la idea de l’excel·lència, tot el que se’n derivi tendirà a la mediocritat (el cas escandinau obeeix a aquesta regla). Tothom tendeix a l’exemple vivencial que ha tingut. Jo,ja ho sabeu, figura que som professor (substitut) de secundària: en podria contar moltes, i fa poc més d’un any que em guany les garrofes amb açò. Serien diferents aquestes facècies de les que pogués contar en Borja,per exemple?. Pens que necessàriament no massa. Dec haver estat en més de cinc centres diferents, i depenent de la categoria dels seus equips directius pots arribar a entendre des de perquè un cap d’estudis pot fer cara de pòquer quan li rallen de projecte educatiu a fins perquè el paper de water pot arribar a ser el més buscat d’un IES (públic, que t’hi cagues!).
Sempre més partidari les referències púbiques que de les públiques, aquí ho deix.
Ei Fons, veig que obres un poc el camp de mira, jo estava pensant molt en local. Efectivament, a nivell mundial hi ha moltes diferències, al països escandinaus ni tant sols tenen barreres per entrar al metro, i a ningú li passa pel cap no pagar. Però si ens centrem en el que tenim a casa, no em fa cap por criticar el funcionament d’alguns serveis públics, igual que tampoc em fa cap por criticar les empreses privades que exploten els treballadors. Dius que és dificil trobar un terme mig, però jo veig que hi ha un abisme entre una situació i l’altra. Curiosament l’exemple típic de la Sanitat no és dels que jo criticaria, sincerament sembla que fan el que poden. El que jo critic són els casos d’escàndol, que n’hi ha molts més dels que ens pensam. Els que jo he viscut més de prop tenen a veure amb els serveis informàtics d’estaments públics, on no es passa cap pena per tenir aturat el servei d’atenció al públic (la sala d’espera on fem tantes hores), mentre l’encarregat de solventar-ho es va a comprar un quilet de taronges a plaça. I no m’ho estic inventant. De fet, el meu discurs era molt semblant al teu abans de veure de prop aquestes coses.
Dius que aquests doblers “perduts” en sous de gent que no fa (gaire) feina, almenys, acaben en els “nostros” negocis i botigues, però immediatament després et queixes que els negocis són d’uns pocs, que són els que s’enriqueixen. En què quedam ?
Curiosament, el tipus d’empresa que he vist funcionar millor és aquella on els amos són els propis treballadors. Segurament sigui el més semblant a la democràcia dins del món empresarial, i crec que és un bon terme mig entre algunes empreses públiques i les empreses privades controlades per uns pocs.
Quan vulgueu, m’agradaria molt “xerrar” més a fons sobre propietat privada (o no) i models econòmics.
Ah, xapó pel teu company
Al·lots!
En sí, s’empresa pública no és ni millor ni pitjor que sa privada xerrant en abstracte. No té perquè ser millor una que l’altre. Jo diria que el que és vertaderament important és la gestió interna de l’empresa sigui quina sigui. Segurament al nord d’Europa l’empresa pública està millor gestionada que al sud. I aquí millor que a l’Àfrica…
També hi ha empreses privades patèticament gestionades, tots ho sabem.
I a més ens roben a la cara i noltros encara donam les gràcies (p.e. pagam milions per aire empaquetat).
Sa diferéncia rau en que en la pública els doblers dels contribuents es “perden” pagant bàsicament sous i per tant reverteixen de nou en el poble, doncs aquests funcionaris es gasten aquests doblers en els “nostros” negocis i botigues i ens demanen feines, en canvi, en l’empresa privada el superavit recau en un propietari o uns pocs que s’enriqueixen a costa de la feina d’altres (que cada dia tenen pitjors condicions laborals), aquests enriquits alhora adquireixen propietats i altres negocis augmentant sa seva riquesa mentres els treballadors cada dia ho tenim pitjor per llogar un piset de merda que a sobre és o podria ser del jefe de la empresa on justament faig feina. Aquest alhora presionara el batle del poble per que en lloc de l’escola bresol i que estava programada li facin una autopista, posem per cas tipus Eivissa- Aeroport d’Eivissa, i en lloc del parc infantil al final es fara un parc-king de vehicles.
És absolutament normal que es critiqui l’empresa pública perque ja sigui per excés o per defecte. M’explic, ara ens queixam de les llistes d’espera en els hospitals, si no fos així ens queixariem de que hi ha masses metges i que no foten un brot, jo vos dic que el punt intermig és dificilisim d’assolir en tota empresa pública. Sempre millorable.
El que cal és més democràcia (govern del poble PER i PER A el poble) això és més escola pública, des de la bresol fins a la Universitat, i mes asistència per la gent gran, que açò sí que fa mal. Quina vergonya de món. I tothom mirant el mundial dels collons.
Hem d’anar al tanto amb el que critiquem i les possibles conseqüències de les nostres crítiques, que poden ser emprades per qui ja sabem, i ho estan esperant.
…
Avui matí, fa unes poques hores, un avión d’Air Nostrum per poc no deixa una mercancia en terra per no tenir un retràs de deu minuts, amb les despeses que aixó comporta ( i són bastantes). La mercancia que per doblers per poc no deixen en terra eren uns òrgans vitals per fer un transplantament a un Hospital Públic de Palma, i si al final l’avión sel’s ha emportat ha estat gràcies a que un company empleat d’iberia hàbilment a fet retrasar l’avió endoguent-se per part del seu jefe un paquet dels grosos.
Més endavant podriem xerrar de la propietat, així, en abstracte. El nostro món/sistema está fonamentat bàsicament en el dret a la propietat privada i jo diria que la propietat privada està sólidament fonamentat en el no res.
La propietat no és tant un aixó-meu, sinò que és més un no-teu o un “tu no”. Aixó la gran majoria ho veu normal, jo no.
Per qué un té més dret de viure “aquí” que un altre?
Quan es xerra de “rentabilitat”, “d’eficiència”, de “benefici”, hauriem de demanar-nos, “eficiència”, “rentabilitat”, “benefici” per a quí?
Quan hi ha crisi econòmica, crisi de qui i en quin sentit?
El benefici i el dèficit també són relatius, pot ser el més relatiu dels relatius.
Tornarem, si voleu.
Veig que esteis més o menys d’acord en el problema. En quant a les possibles solucions, jo no crec que sigui tant complicat trobar-ne, el que seria realment difícil és implantar-les, perquè hi hauria protestes i renou per tot. Tampoc trob que hi hagi d’haver un imponent sistema de control, bastaria que hi hagués una mica de control. Estic xerrant de coses molt senzilles, aplicant un mica el seny:
1) Si un projecte s’estima que s’ha de fer en 6 mesos i n’estan 9, és acceptable, però si estan 6 anys és evident que tothom s’està columpiant
2) Si el sistema d’atenció al públic falla 3 vegades cada setmana, és que les coses no van bé, perquè als bancs fallen menys de 3 vegades cada any
Respecte al tema dels rendibilitat econòmica. És cert que hi ha activitats fetes per l’administració que, per definició, són deficitàries, i per tant no poden ser mesurades amb els mateixos criteris d’una empresa privada. Ara bé, des del moment en què s’estableix la partida presupostària per realitzar aquella activitat (sigui deficitària o no), els criteris per mesurar l’eficiència de la gent poden ser exactament els mateixos que en una empresa privada. I és que quan hi ha una mica, només una mica, de control sobre la feina feta per diferents persones, salta ràpidament a la vista qui s’està columpiant.
En quant a la famosa frase de “l’administració ha de donar exemple en quant a les condicions laborals dels seus treballadors”, sempre tant recorreguda pels polítics, a jo m’irrita una mica. Ja n’ha donat prou, d’exemple, no trobau ? I les empreses privades no es contagien per empatia, d’aquestes coses. El que fa falta per millorar les condicions laborals a l’empresa privada són lleis i inspeccions, no afegir nous privilegis als que ja en tenen.
Jo també he tingut ocasió de veure com funciona l’empresa pública, i pens que tothom, més o manco, en té experiències relacionades. I la veritat és que cau l’ànima als peus en moltes ocasions. En tot cas és un problema difícil de resoldre. Crec que, avui per avui, demanar que l’adminstració sigui duta a la pràctica per empreses privades seria considerat un disbarat. De fet, opin que l’administració, justament, hauria de ser la primera a assegurar que els drets dels treballadors que hi fan feina ho fan en les condidicions laborals òptimes i no sotmesos a una disciplina de l’economia que prima la rendibilitat per damunt de tot.
Per altra banda, però, com a contribuent a aquesta administració, exigesc que els meus doblers no siguin tirats, i açò tenc por que sí que succesqui un poc. La rutina de feina que s’estableix a les empreses públiques fa que la rendibilitat davalli en picat i que, per tant, hi hagi tendència al fet d’haver-hi un descontrol i una desgana totalment desincentivadora. Paradoxalment, l’estat ideal per a un treballador, que és una plaça assegurada de per vida, fet usual a l’empresa pública, és totalment improductiu a efectes pràctics.
No em consideraria gens reaccionari a l’hora de considerar que precisament aquestes places haurien d’anar molt mirades i, fins i tot, tendents a la desaparició. M’estic referint al fet que qui ostenta una plaça a l’administració ha d’anar demostrant que pot continuar fent-hi feina. En aquest sentit, el que hi hauria d’haver és un imponent sistema de control, que no necessàriament hauria de passar per una lògica d’empresa privada i de rendibilitat econòmica, sinó de rendibilitat humana.
Dono fe del que diu en Santi, perquè ara mateix hi estic treballant a una empresa pública, l’Àrea de Salut de Menorca (l’hospital de tota la vida) i tot el que dius és cert i més, Santi. Lo de “ja fa un temps que treballo aquí, vaig a acomodar-me” és llei de treballador, encara que no sigui funcionari ni tan sols. Certament depèn del caracter i empenta dels treballadors, perquè si que veus gent jove bastant dinàmica i amb inquietuts per fer coses noves, en canvi tenim als “viejas glorias” que ojalà es retirin aviat. També vaig treballar un temps a una empresa privada a Barcelona i ni punt de comparació, tot a base de “per tal dia ha d’estar entregat”, havent de quedar algunes vegades fora d’horari, i aquí, en canvi, “bé, demà continuam amb això, que ara he d’anar al banc a fer unes gestions que per la tarda està tancat”.
Des de les nostres possibilitats, intentam que algunes coses no es facin “perquè des de dalt ho diuen, que es facin així”, però quan rallam d’empreses públiques, molt ve imposat, i “ajo y agua” (i així va).
Als que treballem a empreses públiques, sempre ens fan el típic comentari xistós i irònic “quants cafès t’has pres avui matí?”. Crec que un ha de saber quan n’hi ha prou, el problema és que molts no ho veuen, o veuen que els altres ho fan i ells, per comparació, no seran menys. Així s’aguanta el sistema…
Veurem com canvia quan obrin el nou hospital “Mateu Orfila” l’any que ve, potser alguns veuen que hauran de canviar d’actitud encara que no vulguin, perquè no serà com abans.
PD per en Santi/Domènec: sort que algunes coses van amb software lliure per aquí perquè ho hem proposat, jeje!