En sabrem?

Avui matí, sense avisar, na Pràxedes Sintes Gibeli ha fet acte de presència a Alcalfar. Era la darrera visita que esperava. M’ha trobat a la terrassa de l’apartament, llegint. Tan absort estava amb el llibre, que he fet un bon bot quan m’ha dit «bon dia, Pelegrí! Que puc passar?» La pregunta, evidentment, era retòrica: no esperava resposta. En no-res ja havia arrambat una coca-rossa i, còmodament asseguda a prop meu, mentre contemplava les vistes —una llesca de mar i la punta de la cala, amb la torre— ha iniciat una conversa a la qual, quin remei!, m’he hagut d’afegir.

—Hi vius bé, aquí, eh?

—La veritat és que no em puc queixar. Aquest és el lloc ideal per a practicar allò que Josep Maria Esquirol anomena la «resistència íntima», una manera intensa i, alhora, modesta de viure la vida acompanyat d’un cercle reduït de persones, tot i que també per a fer el que Marina Garcés anomena l’estratègia de la guerrilla, és a dir, estar un temps retirat del món per a preparar millor el contraatac amb què lluitar per…

—Au va, no em venguis amb filosofades, Pelegrí, que ens coneixem: ets un puta vividor i ja està. No cal que ho dissimulis amb excuses, home…

—Tan agradosa com sempre, Pràxedes. A què és deguda la teva presència? Què t’ha fet venir fins a Alcalfar, així, de cop, sense avisar?

—No siguis impacient. Ara t’ho explic. Abans, però, no m’ofereixes res per beure? Tan mal amfitrió ets?

—Beure? Vols aigua? Fresca o natural?

—De què vas, Pelegrí? L’aigua fa llimacs! No tindries una cervesa, així, ben fresqueta? Amb la calor que fa, és el millor…

—No t’ho creuràs, però ho pots comprovar fàcilment si obres la nevera: no en tenc cap, de cervesa. Ni una.

—I on vas, pel món, sense birra? Que fas vida monàstica ara o què?

—Açò mateix… Passa que som a final de mes i esteim fent cau i net al rebost… N’he d’anar a comprar. Avui capvespre, de fet, teníem previst arribar fins al súper…

—No m’expliquis la teva vida, Pelegrí. No m’interessa una merda el que facis o deixis de fer… No tens cervesa i ja està.

—Ara bé, si vols, puc anar un moment a la botigueta, just aquí darrere. En té de fresquetes, na Neus.

—Ja fas tard.

 

* * *

Cinc minuts més tard, cadascú amb la seva llauna de Moritz, asseguts a la terrassa de l’apartament, he tornat a demanar-li pels motius de la visita. Després de malparlar una bona estona dels horaris dels autobusos, impracticables —a parer seu, obra d’un autèntic incompetent ja que l’obligarien a romandre a Alcalfar gairebé fins a l’hora de dinar—, s’ha dignat a contestar-me.

—Em sorprèn que em demanis per què he vingut. Que no som a tocar de les festes de Gràcia? Les festes de Gràcia! Que no són, per a dir-ho amb les teves paraules, uns dies assenyalats?

—I tant que ho són. I més enguany, que serà el segon en què no les celebrarem com toca.

—I, enguany, què penses fer? Tens qualque pla al respecte? Ho deixaràs amb un conte, ple de nostàlgia, i ja està, o penses fer alguna altra cosa?

—Ostres, Pràxedes… El conte, per descomptat, està previst. Encara, però, no sé per on prendrà. Per variar, no m’hi he posat. Ara bé, nostàlgia… Per què ho dius? No és el meu estil!

—No ho deu ser, però darrerament hi tens una certa tendència… A més de fer-los llargs, com un dia sense pa… Que no ho saps, que la gent, a les pantalles, vol llegir coses curtes…

—Ho sé, però no ho puc evitar. Som conscient que, fins i tot, hi ha estudis que demostren que, en digital, els textos costen més d’entendre i de mantenir-hi l’atenció… No hi puc fer res: surten així.

—A tu el que t’agrada és torturar els lectors, no?

—Què dius, Pràxedes… Per favor! Només saps criticar. Els lectors? Trobes que els vull cap mal? De què vas?… És que, fins i tot, pel que fa a la nostàlgia… És ver: n’hi ha. Una poca, però n’hi ha. No ho puc negar. Dos anys sense festes de Gràcia… Costa evitar-la… És difícil no pensar-hi. Potser el més fàcil seria que no hi hagués conte. Mort el gos, morta la ràbia. Que no ho diuen? I no fer res. Passar el dol i esperar que l’any que ve puguem tornar a la normalitat…

—I no fer res? Estàs dient açò?

—Exacte. A part del conte, si és que surt, enguany no pens fer res. Tenc previst romandre a Alcalfar tots els dies de festa. Desconnectat de qualsevol temptació. Evitant qualsevol cosa que hi tengui a veure.

—Idò jo tenc pla armat, enguany. Per açò he vingut. Perquè n’hem de parlar.

—Ets una capsa plena de sorpreses, Pràxedes! Pots començar en voler a explicar-me’l. Et don permís per…

—Ho ets xistós, Pelegrí… Un joc de paraules a la teva alçada… Abans de començar el replec d’idees, deus voler dir. És açò, no?… Abans, però, podries treure unes patates xurres o unes olives… On s’és vist tan poca hospitalitat amb els convidats? Que no hem de fer coixí per a les cerveses o què?

 

* * *

Després d’una segona visita a la botigueta d’Alcalfar, en aquest cas per carregar una bossa de patates, una llauna d’olives farcides d’anxova, un parell d’assortits de fruits secs i un paquet de cacauets torrats, sense sal, na Pràxedes Sintes Gibeli ha d’encetat la segona Moritz del matí just abans de començar a exposar les seves cabòries i a pelar closques.

—La clau de tot és l’educació. No fa falta que t’ho expliqui, no? També a l’hora de conservar les tradicions. Sort en tenim, de les escoles. Sense elles, ni Tots Sants, ni Sant Antoni, ni Carnaval, ni Quaresma… Tot hauria desaparegut. Tot!

—És ver que incorporar el calendari tradicional als projectes educatius dels centres d’infantil i primària ha ajudat a mantenir-les. No es pot negar. Les castanyes, el caramel·ler… Si no fos per l’escola, els més petits no sabrien ni que existeixen.

—Exacte. I, entre el pare Noël, Halloween i altres merdes consumistes i disneyianes, ja haurien desaparegut fa anys.

—Trob que és un poc més complex que tot açò, Pràxedes. Una part important de les tradicions prové de l’enriquiment gràcies a l’assumpció de costums que venen de fora. A la pràctica, no hi ha gairebé res genuí…

—I tu què saps? Que ho has estudiat, açò? No ets més que un cunyat fent cunyadisme quan parles de les festes…

—Alguna cosa n’he llegit… És ver que no en som expert, però hi ha coses que són fàcils de veure: els gegants, la samba, la fira, el que se’n diu autòctons…

—Bé. No em canviïs de tema. Deixa’m seguir. Per on anava?… Per la importància de l’educació a l’hora de mantenir vives les tradicions. També les de les festes d’estiu.

—En aquest cas, però, sobretot a Ciutadella, no? Així com és el curs acadèmic, les úniques que realment poden treballar-se a classe són les de Sant Joan.

—Exacte, Pelegrí. Sobretot les de Sant Joan. Hi ha qui dirà que, ensenyar-los, quan són tan petits, com són les festes, és un cas flagrant d’adoctrinament: quin ciutadellenc, abans del set anys, no ha anat d’excursió, el mes de juny, a Sant Joan de Missa, no ha fet un taller a classe dibuixant una carota o no sap quina és la tonada del tambor i el flabiol? No en trobaràs gairebé cap. Ara bé, açò no és adoctrinar. És mantenir vives les tradicions, ajudar a transmetre-les de generació en generació… Perquè, i aquí és on volia arribar, a viure les festes també se n’aprèn. I, en saber-ne, és la pràctica allò que en manté viu el coneixement.

—No t’acab d’entendre, Pràxedes…

—No? Tan curt ets, Pelegrí?

—Es veu que sí. Il·luminam, per favor!

—Pots fer-ne conyeta, però la cosa és més seriosa del que et penses. Fa més d’un any i mig que no celebram les festes com estàvem acostumats a fer-ho. Potser l’any que ve hi tornam. O no. Tal vegada haurem d’esperar-ne un altre o ves a saber quants. Ara bé: has pensat què passarà el dia del retorn? Després de tanta inactivitat, en sabrem?

 

* * *

Amb l’excusa d’haver d’anar al lavabo —la cervesa, ja ho saps, m’ha dit—, na Pràxedes Sintes Gibeli ha aprofitat per fer una breu incursió a la cuina. A la nevera, ha afinat el bòtil de Recaredo que tenia en fresc esperant l’ocasió d’encetar-lo el dia que vinguessin en Raül i na Josepa a sopar. Quan ha aparegut, amb el trofeu a la mà, i mentre pernejava per treure-li el tap, ha insistit en el fet que està totalment preocupada per la tornada a les festes. Per com, sobretot els adults i els adolescents, encararem una celebració de la qual, fins a un cert punt, haurem perdut el costum. Amb els més petits, en canvi, llevat dels ciutadellencs, que ho salvaran amb l’escola, no passa tanta pena. Bàsicament, perquè diu que no tenen la mateixa percepció del passat ni la memòria acumulativa que tenim els adults.

—No es tracta de tornar-hi com si res no hagués passat. Açò és impossible! Em preocupa com afectarà aquesta consciència de no haver fet festes durant dos o més estius a l’hora de reprendre-les.

—Amb tantes ganes acumulades i celebracions pendents, n’hi haurà més d’un que, abans de començar, ja haurà tombat.

—Aquesta és la versió fàcil, Pelegrí. Si redueixes la celebració al consum massiu d’alcohol, potser sí que, per a més d’un, el més important del retorn serà açò: saber-se returar. Dosificar-se. Però la festa és molt més que la beguda.

—Està bé que siguis tu qui ho dius, Pràxedes. T’has fotut dues cerveses i vas per la segona copa de Corpinnat… I només parlant del tema. Sense viure’l!

—No mesclis ous amb caragols. És l’estiu, fa calor i, amb la boca seca, fa molt mal rallar…

—Disculpi vostè!

—Disculpat. Però, per favor, no m’interrompis amb coses que no tenen res a veure amb el que t’estic explicant… Per cert, per on anàvem?

—Anàvem pel retorn…. De saber-se dosificar… En tot… No només amb la beguda.

—Exacte. Per açò he vingut! Ens trobam en un moment crucial de la nostra història col·lectiva. Bé, almanco de la nostra manera de fer festa. Perquè el dia que hi tornem caldrà estar a l’alçada de les circumstàncies i, escèptica que és una, no sé si en sabrem… Caldrà posar-hi remei. I jo en tenc la solució fàcil: un curs de reciclatge.

—Un què?

—Que no ho he dit prou clar? Un curs! Per recordar com es fa, açò d’anar de festa. Per ara, només és una idea, però ja he demanat hora amb n’Héctor i na Conxa, a vam si l’ajuntament de Maó me’l subvenciona…

—Ostres, Pràxedes! He de reconèixer que és una idea força interessant. Hi ha molta teca a treballar aquí. Pot ser un curs llarg.

—No ho he decidit encara. Es tractaria d’ensenyar els aspectes essencials i bàsics de les festes: com comportar-se dins la plaça, amb els cavalls i les persones, quina és la gastronomia o la música adequada…

—M’imagín que ja ho has pensat, però l’oferiràs a tots els pobles de l’illa, no?

—T’he de confessar que havia pensat fer-lo només a Maó.

—Només a Maó? Massa restringit, no? Entenc que per les dates en què ens trobam pot semblar lògic, però… Hauries de ser un poc més ambiciosa! I, en aquest cas, oferir-lo a les escoles d’adults. Fan un munt de formació complementària. És el lloc adient per a oferir-lo. Tenen aules a tots els pobles de Menorca… Hi vaig fer feina… Et passaré un parell de contactes. Però hauràs de fer via: en començar setembre ja solen tenir gairebé enllestida la programació.

—Sona bé, açò que dius: tots els pobles de Menorca! De fet, és evident que cal ampliar-ho a tota l’illa. Tothom es troba en la mateixa tessitura.

—Es pot partir d’unes matèries troncals, comunes i, després, incloure-hi mòduls amb les especificitats de cada festa: as Migjorn i a Ferreries fan un jaleo d’ases. No sé si en tenen almon més. Caldria tractar-ho de manera monogràfica.

—I els cavalls, a Ferreries, boten a una plaça que fa rost. Aquí caldria explicar algunes nocions bàsiques de física gravitacional!

—As Migjorn, l’orografia de la plaça també és digna d’estudi. Però en un altre sentit.

—A Llucmaçanes, només hi ha un bar, que es converteix en l’epicentre de moltes coses. S’hauria de tractar.

—És un poc semblant al que passa a sa Taverna de Sant Climent. Es tracta d’un poble, per cert, en què fan una guerra d’aigua. Amb el canvi climàtic, no sé si és gaire sostenible mantenir-ho. Què en penses, Pràxedes? Ha de ser al currículum o es desviaria massa del tema central del curs, l’escalfament global? Entrar als bars, a les festes, ve a ser com experimentar, a petita escala, com serà el clima del futur a mitjà termini: calor extrema, xafogor…

—Caldria estudiar-ho, Pelegrí. A Alaior, ciutat industrial i universitària, can Mulero o ca na Divina haurien de ser part, com a mínim, de la programació didàctica del curs. També s’hauria de tractar la dificultat que implica fer el jaleo amb només un únic cavall a la plaça. I, sobretot, caldria incloure un mòdul específic per parlar de la desfilada de carrosses. Només en fan en aquest poble i a Sant Lluís. Aquí hi ha molta teca a extreure.

—A Sant Lluís, a més, els de sa Vessa Mos Fot podrien fer algun tipus de taller pràctic… Gastronòmic! Tenen un txoco molt ben equipat. Professional. Es podria fer servir d’aula.

—Es Mercadal aniria perfecte per treballar el tema dels horaris. Que, el dia de la festa, facin primer el jaleo i, després, vagin a missa, té el seu interès a l’hora de conciliar els cavalls amb el dinar.

—Sí, perquè as Castell, la davallada s’eternitza. Per molt que hi hagi pluja de polos de gel, es fa dur… És semblant al que passa a Alaior amb la banda de música i la pujada fins a dalt Sant Pere Nou. O a Maó: hi ha gent que, a la segona volta del jaleo, se’n va a dinar i torna a veure donar les canyes…

—Per cert, Pelegrí, tu que has estat un animal de festes (ho has dit en alguna ocasió, tot i que ja estàs mig acabat), a Fornells, quines especificitats s’hi podrien tractar?

—Fornells? Ho hauria de pensar. Ara mateix se m’ocorre la mar, els turistes d’alt nivell econòmic que hi fan l’estiu, en Marc i na Mariona… No ho sé, però segur que qualque cosa hi haurà.

—Val: no en tens ni puta idea!

—Ni puta idea de què?

—Del que fan a Fornells.

—És a l’inrevés de Ciutadella: allà mengen a part. Hi haurà més mòduls específics que comuns, amb Sant Joan.

—Sí, sí… Durà feina aquest…

—Hi hauria d’haver, també, un apartat dedicat a l’anàlisi del vocabulari festiu. I corregir barbarismes: molt bé en tost de l’horrible olé quan bota un cavall…

—Ja granes cap a casa, eh, Pelegrí…

—Què dius. És una part imprescindible de la festa, el lèxic: guindola, aigua-ros, aluda, asta… Al TERMCAT hi ha un diccionari específic en línia… I les cançons populars?… Aquí també hi ha molt a dir… Per cert: i noms? Has pensat en possibles ponents?

—Alguna idea tenc, però…

—A Maó, per descomptat, en Capó o en Roger Villalonga hi haurien de ser. Sí o sí. La seva experiència pel que fa al treball de camp no es pot obviar. N’Anna Tudurí és l’especialista en el vocabulari, tot i que potser, per compensar la part de ponent, en Bep Joan Casasnovas, en Joan López o en Xec Riudavets haurien de parlar-ne. Qui podria abordar el paper de la dona a les festes?

—No corris, Pelegrí. Si encara no hem definit els continguts del curs, com vols que pensem en noms?

—És que es pot fer a l’inrevés: a partir de la gent, organitzar els mòduls…

—Tot açò que dius està molt bé i tal… Però ara tenc set i s’ha acabat el Recaredo. Què feim?

 

* * *

Amb tota la confiança del món, Pràxedes Sintes Gibeli ha entrat al rebost de casa i, després de remenar un poc pels prestatges, ha trobat el bòtil d’anís que na Diana va emprar fa uns dies per a fer unes rosquilles delicioses. En quedava un bon cul. Ja li ha bastat: se n’ha abocat un comboi. Així, amb el dipòsit carregat, hem seguit parlant de possibles continguts del curs, de noms que han anat apareixent, alguns d’obvis, però també d’altres que, potser, no ho són tant. A pesar de tot, m’ha semblat que ho tenia força embastat o que, almenys, no anava curta d’idees.

Ara bé, a mesura que avançava la conversa m’han anat assaltant alguns dubtes: per què m’ho estàs contant, tot açò? Per què me’n demanes parer? Gelosa com sol estar respecte de les festes, que vol protagonitzar d’una manera o d’una altra, m’ha estranyat que m’expliqués els seus plans amb tanta generositat. Potser era culpa del poder desinhibidor de l’alcohol. O no. No m’he pogut estar de demanar-l’hi.

—Me sembla, Pràxedes, i no ho dic per quedar bé, que aquesta vegada has tingut una molt bona idea. Ho trob molt interessant.

—Ja t’hauria agradat tenir-la tu, no?

—Jo? No se m’hauria acudit mai del món una cosa així. Ara bé, el que no veig clar és que m’hagis vingut a veure i que m’estiguis explicant els teus plans tan generosament. No tens por, com has dit altres vegades, que me’ls apropiï i que m’acabi penjant jo les medalles?

—T’he de confessar que hi he pensat molt, en aquestes coses. L’any passat ja em ballava la idea pel cap, però no te’n vaig voler dir res per açò mateix: perquè no ets de fiar. Ara bé, resulta que, per al curs —que pens dissenyar i dirigir jo— et necessit.

—Em necessites? Idò?

—Com t’he dit, fa temps que li don voltes. Per açò, havia pensat algunes coses i, per desgràcia, el teu nom sempre hi acabava apareixent, cosa que m’emprenya molt. No hi ha manera de desfer-me de tu…

—Gràcies per les teves paraules amables, Pràxedes. Jo també t’estim!

—Calla, cap d’ase! No siguis hipòcrita… Al final, per sort, cada vegada que el teu nom es convertia en una possibilitat, trobava una alternativa per a evitar-lo. Per començar, em va semblar bé posar una lectura obligatòria al curs. El primer títol que em va venir al cap, per variar, va ser Dies assenyalats. Ara bé, després de veure com m’hi tractes, em vaig decidir per algun clàssic —Foc i fum, Del cor de la terra— o, fins i tot, per alguna monografia més moderna, com la que en Miquel Villalonga va dedicar als gegants de Maó.

—Hauries de variar-les en funció de la població.

—Ja ho havia pensat!

—No sé per què ho pos en dubte…

—Perquè, d’allà on no n’hi ha, no en treuen, Pelegrí. I tu ets més curt que una coa de conill. Fixa’t que, fins i tot, havia pensat en la remota possibilitat que, entre tu i en Capó, impartíssiu un mòdul: «Batalletes 1: jaleo i tercera edat enmig de la plaça». Però prest el vaig descartar. No crec que interessés ningú.

—Ets un sol!

—Calla, calla… Encara n’hi ha més: després de veure la polèmica que has armat aquest estiu parlant de galeries d’art i tota la pesca, havia pensat de fer-te participar en un debat sobre tradició i innovació a les festes, una mena de lliçó inaugural per a encetar el curs acadèmic —i per a tancar-lo, a tocar de Sant Joan, a Ciutadella, amb una versió específica sobre la participació de les dones a la festa de les festes. Es tractava de demanar la col·laboració al diari Menorca i que es fes en el marc del Foro Illa del Rei, amb en Pons Fraga de moderador i, entre d’altres, amb n’Alejandre de participant, per la part de la tradició, i tu, més heterodox, a l’altra banda. Però no et volia regalar un protagonisme que no et mereixes.

—Mira, aquesta vegada t’ho agraesc, Pràxedes. És una idea foradada! I així, què, quin paper m’hi reserves, en aquest projecte?

 

* * *

La visita ha acabat a la quina hora. Ha partit amb el bus de les dues manco quart. No n’hi havia cap abans! M’ha anat just, després, poder fer el dinar, però ho hem salvat. Me n’ha dites moltes més, de coses. I encara hi pens. Sobretot, no em puc treure del cap la gran pregunta: en sabrem? Per moltes voltes que li doni, no em puc imaginar com serà, a tots els nivells, el retorn a les festes. Hi haurà coses que canviaran. Segur. Però d’altres es seguiran fent com sempre. I no sé si, en tornar a ser a la plaça, quan els cavalls hi entrin i comencin a fer bots, sabré estar-hi a l’alçada. Me’n recordaré? No sé fins a quin punt, un curs com el que planteja na Pràxedes hi podrà ajudar. Com a mínim, el veig útil. I viable.

En açò pens, ara mateix, mentre estic aturat a un dels passadissos centrals de l’Eroski de Sant Lluís. Em costa decidir de quina marca agafaré les cerveses —no hi ha Mortiz—, tot i que tenc clar que n’ompliré el carro. De la mateixa manera que pens comprar una coca bamba i un paquet de xocolati de la Tropical. I un botilet de gin i un parell de quilos de llimona per posar a prova la Thermomix… En açò pens, però també en si accept o no la proposta de na Pràxedes, que al final, després de tantes històries, només vol que l’ajudi a redactar el projecte —acostumat com estàs a elaborar programacions didàctiques a l’institut, no et costarà gens fer-ho, m’ha dit—, sobretot perquè quedi convincent, polit i sense faltes. M’ha donat un termini de dos dies per a decidir-me. Sense compromís.

Views: 4