Per millorar el meu nivell de francès, a part d’assistir a les classes de l’Escola Oficial d’Idiomes, de llegir textos literaris escrits en aquesta llengua —sobretot si són en edicions bilingües: amb la crossa de la versió catalana al costat, vull dir—, i de mantenir setmanalment mitja hora de conversa per videoconferència amb Michel Bourret, solc escoltar un pòdcast de Radio France Info anomenat Le journal en français facile. El títol del programa no engana ningú: durant deu minuts, aquesta emissora emet un informatiu en què els locutors parlen a una velocitat pausada, amb una pronunciació exageradament marcada i, sobretot, amb el text que llegeixen a disposició de l’oient, de manera que gairebé tot queda entès en arribar al final de l’emissió.
Deixant de banda la idoneïtat o no d’aquesta manera de fer a l’hora d’aprendre llengües, he de dir que Le journal en français facile ha confirmat un aspecte que, il·lús de mi, em va sobtar —no sorprendre— des que, ja fa uns anys, vaig començar a aprendre seriosament la llengua en què escriví Albert Camus, entre d’altres. Em referesc a la perspectiva des de la qual França contempla el món. És molt bo de comprovar: la temàtica de les notícies, malgrat les coincidències inevitables, acostuma a tenir poc a veure amb la que tracten els informatius espanyols. S’hi percep clarament una cosmovisió d’arrel colonial que els francesos, a la pràctica, es neguen a deixar enrere i que, geogràficament, està delimitada per allò que anomenen la Francophonie. Vist des de fora, sembla que hi ha, en tot plegat, un regust d’enyor per un passat gloriós desaparegut, un intent clar, de portes endins, de fer veure que França manté, ni que sigui en forma d’un bell miratge, la grandeur pretèrita. Ho fan passar per cosmopolitisme o per multiculturalisme, però l’arrel del vell nacionalisme gal és la de sempre. És el xovinisme, estúpids! Mai, però, no havia estat tan informat d’allò que passa al continent africà com ho estic des que som estudiant de francès, cosa que agraesc.
Evidentment, aquest no és l’únic cas d’estats embolcallats per l’enyor dels imperis colonials del passat. Si estudiés anglès, supòs que en algun moment o altre apareixeria la Commonwealth per a demostrar-ho. Malgrat que els britànics semblen més subtils a l’hora d’exercir el seu nacionalisme, només cal apuntar, si hom vol veure què s’hi cou, que gairebé tots els estats membres de l’organisme mantenen lligams històrics amb el Regne Unit o que, a més de ser el cap d’aquesta mancomunitat de nacions, el rei d’Anglaterra ho és també de quinze dels reialmes que en fan part. Si fa no fa igual passaria, malgrat que ara mateix no forma part dels meus interessos lingüístics, si estudiés rus, cosa que, per cert, és impossible a l’Escola Oficial d’Idiomes de Maó, que no inclou la llengua de Vladímir Putin, nostàlgic de la Rússia dels tsars, en la seva oferta educativa.
Ha d’agrair a l’aprenentatge idiomàtic la possibilitat que m’ha ofert de prendre una distància suficient per poder fer una anàlisi amb perspectiva de les dèries del nacionalisme espanyol, un altre que enyora èpoques imperials glorioses i, sobretot, passades. En aquest cas, no hi ha una institució formalment constituïda al darrere que li doni cobertura —malgrat algunes cimeres polítiques en què el borbó de torn pot recordar el seu paper imperial mentre fa callar caps d’estat rebels: «¿por qué no te callas?»—, però sí una sèrie de noms amb què intentar formalitzar la cosa: Iberoamèrica, en un sentit històric; Hispanoamèrica i Llatinoamèrica, en un sentit lingüístic (mentre que el primer fa referència als territoris en què es parla castellà, el segon, en oposició als estats anglòfons, agrupa aquells en què es fan servir llengües derivades del llatí, la qual cosa inclou també el portuguès i, suposadament, el francès). No deixa de ser curiós que els partidaris d’aquestes denominacions, sobretot les dues primeres, no vegin amb bons ulls la conceptualització dels Països Catalans, un terme que, entre d’altres, es pot llegir des d’unes coordenades històriques i culturals, tot i que sense un rerefons imperialista al darrere, tot s’ha de dir.
Sigui com sigui, com he apuntat, aquesta perspectiva permet d’entendre el protagonisme que té en el món informatiu patri l’actualitat sud-americana, sobretot la que afecta estats com Bolívia, Veneçuela o Argentina, aquells en què és present una llengua que «nunca fue […] de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes», per dir-ho tot recorrent, una altra vegada, a les ocurrències del rei borbó emèrit. Poc espai solen ocupar aquestes qüestions en els informatius francesos, evidentment.
No hi fa res que es tracti de fills díscols que, ja fa alguns segles, van assolir la majoria d’edat (política) i van decidir independitzar-se de la metròpoli: Espanya troba que, ni que sigui un poquet, encara són satèl·lits seus. Les relacions econòmiques, socials i culturals hi són. És evident. Però no estic segur que hi sortim guanyant sempre que miram cap a ponent. Basti citar el reggaeton com a exemple de tot açò que estic dient. Ara bé, bromes a banda, el nacionalisme espanyol mostra la força dels seus marcs mentals en aspectes com aquests. D’una manera un pèl més barroera que els francesos —que ho intenten vendre com una mena de multiculturalisme, tot i que estretament lligat al marc geogràfic de la Francofonia, en què la mare pàtria acull els seus fills—, allò que els tecnòcrates anomenen gestió dels fluxos migratoris —unes paraules amb què es vol deshumanitzar la realitat a què fan referència— és exercida pel regne d’Espanya des d’unes coordenades en què la llengua (i la religió!) tenen un pes central.
Potser vaig molt desencaminat —segurament—, entre altres coses perquè no he trobat literatura acadèmica que en parli, per la qual cosa agrairia rebre totes les matisacions que fossin necessàries per canviar de pensament, però diria que va ser José María Aznar qui va obrir la porta a la immigració sud-americana, fins a un cert punt massiva, com a estratègia per contrarestar la que venia del nord d’Àfrica, per aturar els moros, per dir-ho amb el mot amb què s’ha estigmatitzat durant segles unes persones amb les quals no només hem estat veïns sinó que hem conviscut, que han configurat fins i tot una part important d’allò que som (a Menorca, només cal sortir a fer una volta pel camp per a comprovar-ho: els topònims ens ho recorden constantment). Encara són l’enèmic atàvic del nacionalisme espanyol. No fa gaire, mentre s’instal·laven concertines a les platges de Ceuta i Melilla per segellar la frontera sud-europea, l’aeroport de Barajas es convertia en la principal via d’entrada d’immigrants, la majoria d’origen hispanoamericà.
De ver que m’agradaria molt poder-ne parlar, d’aquests aspectes, amb aprofundiment, perquè partesc només d’intuïcions originades pels pocs papers que he pogut llegir al respecte. En aquest sentit, per tenir-ne una perspectiva històrica, recoman abordar l’assaig de Bartomeu Obrador, La pupil·la de la mar (Edicions Cuc, 2024), amb què, per variar, el coneixement del passat ajuda a entendre gran part del nostre present. Veure què fan els altres nacionalismes europeus, el francès per exemple, també.
Views: 38