En començar l’any, el natural, la gent acostuma a formular bons propòsits de cara als mesos venidors. Així, es plantegen tota mena de reptes —relacionats moltes vegades amb la dictadura de la imatge: emmagrir, fer esport, menjar saludable…—, aprofitant la frontera mental que el pas de desembre a gener suposa. Tot i que en el meu cas són els cursos acadèmics els que marquen el pas del temps, també vaig caure en la trampa i, en haver acabat de menjar els dotze grans de raïm reglamentaris, vaig formular, amb tot el convenciment del món, el ferm determini d’aprendre, d’una vegada per totes, a saber dir que no.
Nou mesos més tard, però, he de reconèixer que l’aprenentatge d’aquest noble art se’m resisteix. Sé que m’hi va la salut, física i mental, però per ara no he assolit l’èxit. Després d’un hivern i d’una primavera en què, per variar, només la feina de l’institut m’havia ocupat un número prou important d’hores setmanals, l’arribada de l’estiu, més desitjada que mai, es va convertir en fita, el moment en què deixar d’acceptar qualsevol mena de feina relacionada amb la filologia o amb la literatura. Que em demanaven per participar en un recital poètic? La resposta seria que no. No. Sense necessitat de justificar-ho. Que em convidaven a fer la presentació d’un llibre? Idò no. I així, amb qualsevol proposició. No cal dir que el fracàs ha estat estrepitós. I no per manca de propostes sinó, sobretot, per l’acumulació de compromisos adquirits.
Gairebé mig juliol el vaig dedicar a preparar una comunicació sobre la poesia de Joan Timoner i Petrus. No vaig saber dir que no quan m’ho van proposar, malgrat que tot plegat volia dir partir de zero, ja que el meu coneixement de l’obra literària de l’autor —i aquí caldria incloure-hi els articles publicats a la premsa dels anys trenta del segle passat— era gairebé nul·la. El resultat va ser un text que caldrà refer de dalt a baix perquè, abans de la meva intervenció, el que van explicar, entre d’altres, però sobretot, Joel Bagur i Fina Salord, esmenava de dalt a baix les meves anàlisis, cosa que he d’agrair, perquè em permetrà de fer millor les coses quan revisi la ponència en el futur.
L’agost havia de ser, ara sí, l’oasi. Estava previst, des de molt abans de l’estiu, dedicar-lo a acabar d’enllestir l’edició de la poesia completa de Gumersind Gomila a un ritme adequat a la calor canicular. El projecte està en marxa i, tot i que molt més tard del que voldria, sembla que té data de publicació. Al darrere, hi ha una editorial important. Tot, com va dir aquell, se sabrà. Encara no us en puc dir res més. La sortida d’aquest projecte estival va ser de cavall; de l’arribada, val més no parlar-ne. Només vaig poder-li dedicar tres matins en exclusiva. Resulta que la Universitat de València publicarà un llibre amb les aportacions illenques de la commemoració de l’any Joan Fuster. La meva ponència, «Assajar Fuster», hi apareixerà. Un correu electrònic, tot just començar el mes, ens informava de la situació i, sobretot, donava les pautes per a preparar el text d’acord amb les convencions de la col·lecció. No podia dir que no, evidentment. I m’hi vaig posar.
A més, també en començar l’agost, van arribar les galerades d’un llibre del qual tampoc no puc donar, encara, gaires detalls. Tot just diré que, per primera vegada, una selecció de xalandrots, concretament aquells que parlen de llengua, apareixeran recopilats en un volum, en paper. Els publicarà una altra editorial que, per a mi, és molt significativa. N’estic més que content, tot i que haver de corregir més de dues-centes pàgines un parell de vegades —per ara!— vol moltes hores de feina. És evident que, en aquest cas, tampoc no podia dir que no. A vam si, amb un poc de sort, el tenim enllestit per la Fira del Llibre en Català de Menorca, és a dir, per al darrer cap de setmana d’octubre.
Finalment, a mitjan agost es va convertir en una urgència començar a gravar els primers episodis d’un pòdcast literari que emetrà Ràdio Far pròximament. Aquí, la connexió amb el blog torna a ser clara, ja que el títol del programa i bona part dels continguts s’originen en la sèrie «Lectures retrobades» que van aparèixer a Xalandria l’estiu de 2019. Els terminis d’emissió són els que són: un episodi per setmana, de mitjan setembre a final de novembre. Deu. Fer-ne els guions suposa una feinada, que es compensa amb escreix en el moment en què els escriptors m’acullen al lloc on escriuen per parlar de llibres, propis i aliens.
A l’hora de donar a conèixer la bona literatura que es fa a l’illa, s’han de fer tots els papers de l’auca. Que cal presentar un pòdcast? Au idò! Som-hi! En aquest cas, s’ha de dir que va venir de no res que digués que no a l’oferiment de Ràdio Far, que va arribar fa temps: el mes de gener. El propòsit de Cap d’Any romania fresc i, en principi, vaig rebutjar la convidada. Semblava que n’aprenia. Però em van acabar convencent amb facilitat, sobretot perquè em van deixar fer-lo a la meva manera. Vaig demanar, i se’m va concedir, preparar el programa a l’estiu, a l’agost, quan no tingués feina, per tal d’emetre’l durant la tardor. M’hi podria dedicar plenament. Quina bona vista que vaig tenir!
Seguesc, per tant, essent un alumne fracassat d’una matèria que se’m resisteix. No he après, encara, a saber dir que no. Hi confii. Sobretot perquè les conseqüències d’aquesta incapacitat són punyents. A vegades pot implicar, fins i tot, no poder arribar a tot ni, pitjor, a tothom. O fer-ho amb tan poc marge de maniobra que s’acaben prenent decisions de compromís que no són altra cosa que fugides cap endavant. L’exemple més clar d’açò que dic és el de la sèrie, «És estiu i l’illa vessa», que acaba el seu recorregut amb aquesta vintena i darrera entrega. Malgrat que no estava previst publicar-la enguany, trobar-me, just després de Sant Joan, entre l’espasa i la paret —és a dir, sense tema de què parlar un dia abans de publicar el xalandrot—, perquè no havia sabut renunciar a tantes coses ho va propiciar. Esperem que no torni a passar. Voldrà dir que he après a dir que no.
Views: 68
Hola Isma , et felicito si arribes a saber dir que no. Costa un poc de Temps però el Temps t’hi porta.