Encara hi ha espais que, a l’illa, a l’estiu, esdevenen oasi. Vull dir que és possible de viure-hi activitats en petit comitè que permeten de relaxar-se. Hom hi pot gaudir d’activitats culturals sense estrès, sense massificacions. Permeten la desconnexió, tan necessària. El que ho fa, que açò sigui possible, té a veure amb el lloc. No diré quin és el que protagonitza aquestes ratlles —o sí, maleïdes homofonies—, un llogaret de costa que no està excessivament de moda. No voldria, de cap de les maneres, contribuir a popularitzar-lo. Malgrat que hi ha hores en què trobar-hi un lloc per aparcar esdevé una odissea, que hi surti el sol —molt de matí per als bioritmes turístics— en tost de fer-hi la posta, ajuda a mantenir-lo al marge del brogit de l’estiu.
Es tracta, com hem dit, d’un indret tranquil, però dinàmic alhora. Hi ha una associació de veïns molt activa, per exemple. Envejable. I, cada estiu, l’ajuntament hi ubica algunes —escadusseres, que vol dir una o dues— activitats culturals que, malgrat fer-se al bell mig de la canícula, tenen com a públic potencial la població resident. Són exitoses. Bàsicament, estem parlant del que s’anomena un concert de vorera, una actuació musical en què una part molt important de l’escenari n’és el fons: la mar. Uns dies abans de l’esdeveniment, la policia municipal s’encarrega d’informar de l’esdeveniment a la població —amb uns cartells escrits només en castellà, amb què fan una aplicació molt sui generis del marc lingüístic legal de la comunitat autònoma. Una petita part del carrer principal de la urbanització, que acaba en una mena de cul-de-sac, a pocs metres de la mar, romandrà tallat al trànsit. No s’hi podrà aparcar. Allí, la brigada municipal, hi muntarà l’escenari i hi disposarà, per al públic, un pati de butaques fet de cadires de plàstic de color blanc.
El dia de l’actuació, alguns veïns demanen informació respecte de qui la protagonitzarà. Així i tot, sense saber-ne gaire cosa, l’èxit està garantit. D’una banda, perquè per un dia que hi fan alguna cosa, cal aprofitar-lo; de l’altra, perquè la trajectòria dels anys anteriors mostra una oferta variada, però sempre amb un estil transversal —és a dir, que pot agradar, sobretot, als veterans de l’indret, que conformen una part molt significativa del públic assistent al concert, sense molestar els més joves— i variat, tot i que amb una preferència cap al pop més tranquil, sense cebes. Per a la majoria dels assistents, saber qui actua no és gaire important. Ho és el fet de poder gaudir d’una activitat amb la resta de veïns, de fer poble. La música és una excusa. La data en què es fa el concert, a la pràctica, marca el moment en què, al llogaret, ja hi són tots —o gairebé tots— els estiuejants de sempre, els autòctons. Independentment de les seves procedències, que són força variades.
A poc a poc, a mesura que s’acosta l’hora en què ha de començar l’activitat —a les nou, en començar el mes de juliol, encara és molt de dia, comença a arribar el públic. No hi ha cap codi de vestimenta establert: hi ha qui va força mudat; hi ha qui podria ser a la platja i hi passaria desapercebut. No queda clar quin és el grau de formalitat de l’esdeveniment. Cap pega! A més dels espècimens locals, s’ha de fer constar la presència, per diversos motius —per exemple, el conjunt que actua pot estirar els seus seguidors incondicionals—, de població al·lòctona. Pocs minuts abans de començar, la gent aprofita per saludar-se, per celebrar els retrobaments —ja hi som un altre any, sembla que volen dir—, mentre ocupa el seu seient a una de les típiques cadires de plàstic blanc disposades geomètricament en diverses fileres, separades per un passadís central, davant de l’escenari.
Durant el concert, el públic, en què dominen els cabells blancs, escassos en el sector masculí, gaudeix de la música i, alhora, de la cara inversa de la posta de sol. Mirant cap a llevant, a més dels músics, hom pot contemplar el pas de les darreres barques solcant l’aigua o com alguna gavina reressagada creua el cel. Arriba un moment en què es difumina la retxa de l’horitzó. Cel i mar es confonen en un mateix gris fosc que transmet calma i pau, com ho fa la música —enguany, jazz, magistralment executat pel Pere Arguimbau Trio—, dalt d’un escenari en què, passats els minuts, es fa imprescindible la il·luminació artificial.
El concert agrada. Ho demostren els aplaudiments amb què la gent obsequia els músics després de la interpretació de cada peça o, fins i tot, quan, en la lògica jazzística, algun dels intèrprets —guitarra, contrabaix i bateria— té el seu moment de lluïment personal. També es percep fàcilment, durant l’actuació, el so de les bufetades. Alguna, prou sonora. A la vorera de la mar, ja se sap, els moscards aprofiten l’ocasió per assegurar-se les reserves de sang necessàries per a la cria. La gent els combat amb les mans, renouerament. Sense gaire èxit, no cal dir.
Al llarg del concert, entre d’altres, passa un senyor amb un ca, que li fuig. El crida, prou fort perquè tothom se’n temi. Al final, el recupera. També, un ranxo d’al·lotes —deu o dotze anys—, passa per allà sense deixar de xerrar de les seves coses, mentre una senyora del públic, còmodament asseguda a la cadira de plàstic blanc, roman tota l’estona amb la cara il·luminada per la pantalla del mòbil, enganxada als missatges de WhatsApp o les històries d’Instagram. Hi ha qui s’aixeca a mitja actuació i se’n va, sense discreció: hi ha confiança. Fins i tot, hi ha qui, havent arribat tard, aguanta poc més d’una cançó i torna a partir. Cap d’aquestes accions, exercides amb poca cura, aconsegueix pertorbar la concentració —encomiable — dels músics que, després d’una hora i quart, donen per acabada la seva actuació.
Llavors, algun friqui els acabarà comprant un o dos discos compactes que, discretament, han dut per vendre. Hi haurà qui saludarà els músics, tot felicitant-los per la solvència. Ha estat un gust escoltar-los. Abans, però, fins i tot amb el concert inacabat, açò vol dir just abans de començar el bis, el públic començarà a posar en pràctica un costum sorprenent, el de recollir les cadires de plàstic blanc —que havien trobat col·locades, en arribar—, tot encaixant-les entre elles i amuntegant-les en diverses columnes que romandran col·locades a la vorera del carrer. Ningú no haurà demanat que ho facin. Ha esdevingut un automatisme.
Potser els treballadors de la brigada municipal, en venir a desmuntar la paradeta —trigaran uns dies a fer-ho—, els agrairan el gest, l’ajuda. Sigui com sigui, no deixa de ser, aquesta recollida col·lectiva de cadires, un acte de solidaritat, de germanor i proïsme. En un món que, de cada vegada més, ens empeny a l’individualisme egoista, que passin coses com aquesta convida a mantenir —mínimament, tampoc no ens passem— la confiança en l’ésser humà. El lloc on açò passa potser té alguna cosa a veure. És el que ho fa. No està tot perdut.
Views: 59