La protagonista del xalandrot d’aquesta setmana és una finestra convencional de caseta de vorera. Res de sofisticació: no es tracta d’un exemplar oscil·lobatent, fet d’alumini o de PVC, és a dir, modern, sinó d’una baluerna de llenya que reposa damunt d’unes frontisses donades, amb rovell als mecanismes metàl·lics que serveixen per obrir i tancar-la i, fins i tot, amb corc: alguns muntets de serradís que reposen sospitosament damunt l’ampit testimonien el panxó d’aquests petits animalons devoradors de fusta. Una mà de pintura —i un tractament contra el molest insecte coleòpter— no li faria cap mal.
Deixada de la mà de Déu, no ens trobam davant de la clàssica finestra menorquina amb vidrieres de guillotina, tot i que les dues fulles que la conformen en aquest cas tampoc no tanquen hermèticament. Durant els mesos més freds de l’any, no ajuden a escalfar l’estança. A l’estiu, aquest detall no té gaire importància, perquè solen romandre obertes les vint-i-quatre hores del dia. En canvi, les persianes —dues ventalles o fulles— són de llibret. De tant en tant, estan obertes. Així, cada batent, és subjectat per un canet pivotant, és a dir, amb una coa que fa de topall, fixat a la paret exterior de la casa. També podem trobar-les en pont, a mig camí entre el tancament i l’obertura, tot i que solen passar la majoria d’hores del dia tancades.
Com podeu comprovar, aquesta finestra no té res d’extraordinari. És una més de tantes obertures «de forma regular, generalment rectangular, practicada en un mur o paret per a deixar entrar aire i claror dins un edifici i per a poder mirar de dins a fora», com ens recorda el DCVB. L’accepció és curiosa, almenys pel que fa a la darrera frase. La finestra, explica el diccionari de forma molt discutible, és unidireccional: no serveix per mirar de fora a dins. Potser per aquest motiu permet la indiscreció. És, aquesta idea, la que desenvolupa una de les pel·lícules més cèlebres d’Alfred Hitchcock, Rear Window (1954), en què el protagonista, convalescent en una cadira de rodes, es dedica a espiar els veïns a través de la finestra. Arribarà a descobrir, amb aquesta activitat, un crim, que resoldrà gràcies a l’ajuda de la seva promesa i de la infermera que en té cura.
En el cas que ens ocupa, però, no tenc clar que les coses siguin ben bé així. Deixant de banda que no ha estat testimoni de cap crim —per ara!—, només d’alguna maniobra d’aparcament maldestra que ha acabat sorollosament, la finestra de què parlam, pel fet de romandre amb els vidres oberts i les ventalles tancades —en paraules de l’arquitecte Joan J. Gomila, esdevenen «controladors de la llum i de la intimitat»—, permet veure què passa a l’altra banda amb força limitacions, degudes a la inclinació dels llistons que, disposats en franges estretes en forma de llibres i delimitats per un marc, conformen cadascuna de les fulles de la persiana. Més que no pas mirar, el que faciliten aquestes finestres d’estiu, tancades i obertes alhora, és escoltar. També, però no només, de dins cap a fora. A la pràctica, som davant d’una mena de confessionari en què la gelosia ha estat substituïda per una estructura molt similar. El que varia, significativament, és el fet que, qui es confessa, no és conscient de la presència del confessor, la qual cosa és més favorable encara a la confidència.
A l’habitació en què trobam la finestra que protagonitza aquest xalandrot, hi ha un llit de matrimoni. Per tant, es fa servir —sobretot— per dormir. Els horaris d’aquestes activitats són bastant rutinaris. També ho són els renous que arriben de fora i que es poden escoltar del jaç estant: els brams llunyans d’un ase, amb les primeres clarors del dia, acompanyats pel parrupeig d’uns tudons i d’unes tórtores turques, per començar. Donen pas a les salutacions dels veïns més matiners, discretes. Si passen una o dues motos de poca cilindrada, però amb el tub d’escapament sorollós, vol dir que són les set i quart del matí i que hi ha una colla de turistes als quals s’ha de donar berenar. No cal mirar-se el despertador per a comprovar-ho. En canvi, si, a darrera hora, els esgarips, en tost de ser dels ocells nocturns —una òliba; un sibil·lí—, provenen de la gargamella forçada amb què algun turista de la urbanització del costat, sense sentit de l’entonació, destrossa una cançó al karaoke, vol dir que encara no és mitjanit i que el vent bufa de tramuntana: fa l’efecte que hom té l’animació de l’hotel a l’habitació de casa. Més imprevisibles són els renous de les furgonetes dels transportistes que, mentre descarreguen, no aturen el motor del vehicle, per mantenir l’aire condicionat en marxa, ni el reproductor musical, que escup reggaeton i altres atemptats sonors a tota pastilla; o els d’algunes màquines de jardineria que treballen a escarada per mantenir verds i polits aquests espais de natura ordenada.
El millor moment, però, per practicar l’escolta indiscreta —i involuntària— és l’hora sagrada del xubec, en haver dinat. Si, als vidres oberts i les persianes tancades de l’habitació, hi afegim que, a l’altra banda del mur —al carrer—, hi ha una parada de bus a tocar i que hi fa un estar d’àngels perquè hi ha ombra, no ens ha de sobtar que, dia sí dia també, hi hagi gent fent-hi temps. A més de mirar les pantalles dels dispositius mòbils, els estadants es dediquen a parlar. O a fer altres coses amb què passar el temps d’espera: el correu no té el costum de ser gaire puntual. Fer rodar la coa del canet de la finestra, per exemple, és una de les activitats practicades. Segurament en desconeixen la utilitat i els crida alhora l’atenció la forma, que convida a experimentar-hi. Es tracta de fer voltar, amb un toc sec, el mecanisme que serveix per fixar la persiana a la paret. Es converteix, per uns moments, en una mena de ruleta de la fortuna, otro tira y se divierte, que entreté qui hi juga i exaspera profundament qui intenta dormir. Aquest n’és el premi. Passa una cosa semblant amb els rosegadors de pipes. Menjar-ne és addictiu; escoltar com un altre es dedica a trencar-ne frenèticament les closques —no hi ha una altra manera de fer-ho—, amb les dents, pot convertir-se en una tortura. Sobretot si, del llit estant, hom malda per tancar els ulls i desconnectar una estoneta del trull del dia.
La gent que espera l’arribada del bus, a ombra, a l’altra banda de les ventalles es dedica bàsicament a parlar. Per telèfon o entre ells. En veu alta. Emprant llengües diverses. Si ho fan en anglès o en francès, del llit estant, l’exercici inevitable és el d’intentar pescar algun mot o, fins i tot, alguna expressió o frase que s’entengui. La satisfacció en aconseguir-ho es dilueix ràpidament en comprovar que no hi ha manera de posar-la en context i que, per tant, hi queda molt de camí per poder arribar a dominar algun d’aquests idiomes. En canvi, quan els interlocutors fan servir una llengua coneguda, l’exercici és un altre: hom passa a ser còmplice de les intimitats familiars d’altri, sense poder-hi intervenir. Ningú no sap que, a l’altra banda de la finestra, qualcú els està escoltant, sense voler. Més d’una conversa és una narració potencial. Un conte. Potser una novel·la, fins i tot.
Hi ha molta teca. Massa. A vegades, els continguts són intranscendents: gent calculant rutes d’autobús, quadrant horaris impossibles; pares —homes, vull dir— que donen instruccions als fills, sobretot normes de bon comportament. Així i tot, s’ha de fer constar algun cas de mascle superat per la situació que, potser perquè està poc avesat a passar hores amb la canalla —són vacances: no en pot fugir—, es pensa que la millor manera de dominar-los és exercint la tortura psicològica. En casos com aquests, els al·lots solen demostrar molta més maduresa que el progenitor.
Més incòmodes per a qui les escolta del llit estant, però amb un interès fora dubtes, són les converses que traspassen la frontera de la intimitat. La vida sexual dels altres, per exemple: hi ha de tot, Mare de Déu senyor! Allò que potser sobta és la facilitat amb què en parla la gent. Esperant un autobús, per exemple. Dels consells que es donen, dels comentaris que es fan, de com es mantenen vius tot de tòpics de l’amor romàntic, també entre les dones… N’hi ha per donar i vendre. Entendràs, benvolgut lector, que no concreti cap d’aquests continguts. No voldria caure en la xafarderia crua i pelada. I, sobretot, no voldria cremar les naus abans d’hora donant a conèixer algun contingut amb potencial literari que, potser, qualque dia pot ser la base d’un text de creació.
La calor canicular permet l’apropament involuntari de la gent. Desapareixen algunes fronteres i una part de la vida quotidiana esdevé més pública del que és habitual. Quan les finestres romanen tancades, la intimitat sembla garantida. Els vidres tancats, vull dir. Diria que no som conscients que, malgrat tenir les ventalles tancades, a l’estiu, les finestres poden esdevenir indiscretes i, per tant, vessar-hi paraules. I que qualcú, evidentment, pot acabar escoltant-les.
Views: 76
Potser, parafrasejant Gabriel Ferrater, “Alguna cosa ha entrat / dins algun vers que sé / que podré escriure, i no / sé quan, ni com, ni què / s’avindrà a dir”. I, qui diu un vers, pot dir una narració…
Gràcies, Margarita, pel comentari.
Una confessió teva tot escoltant les “confessions” dels altres.
Que en treguis bon profit si trobes converses inspiradores de relats contes o novel.les.
Geacies amic !