És estiu i l’illa vessa (XIX): tres dies de Gràcia

Dissabte. Deixarem de banda que, en una accepció que ha passat molt malament el pas del temps, però amb la qual, avui en dia i per desgràcia, encara hi ha molta gent que hi està d’acord —només cal veure què voten—, pot ser el nom que es dona a un «conjunt d’operacions de neteja de la casa, que les dones solen fer en dissabte, però que també fan en altres dies de la setmana». El diccionari Alcover-Moll ens diu que aquest mot també es pot referir, d’una banda, al sisè dia de la setmana —al segle XVIII, a la Menorca britànica, potser era el setè?— i, de l’altra, a la vigília d’una festa. Açò explica que, paradoxalment, la jornada que precedeix un dia assenyalat no necessàriament hagi de caure en dissabte tot i que se’n digui així. El de Sant Joan darrer va ser en diumenge, per citar-ne un exemple de fa poc. Enguany, però, açò no passarà a les maoneses festes de Gràcia: tot coincideix el mateix dia. Avui és un dissabte vertader.

Aquest fet ha de permetre que, en teoria,  faci bon temps. Així, de bon matí, haurem de cercar les ombres per seguir el recorregut de la xaranga Bon Ball Tenim, mentre alguns dels indrets centrals de la celebració s’aniran omplint d’arena i la gent farà els primers tecs festius i qualque mos per fer coixí. En haver dinat, després del repic de campanes i la mascletada, mentre s’iniciï el replec de la colcada i surti la cercavila a fer el recorregut habitual —en què les dues comitives passaran, entre d’altres, pel cap de cantó entre el carrer dels Frares i el de Sant Jaume—, farà un estar d’àngels. Just després, el cel, amb aquell blau tan potent, que contrasta amb el blanc dels núvols setembrals, esdevindrà el fons d’una de les estampes més polides de la festa: el cós de Gràcia ple de cavalls, de dalt a baix. Amb una gernació acompanyant-los, amb cases obertes i amfitrions excelsos oferint menjar, beure, cançons i conversa… Fent poble, en l’avantsala del primer jaleo i de la revetlla de les festes, que acabarà a la quina hora. Dormirem poc. Ja hi comptàvem.

El temps acompanyarà, com he dit en començar el paràgraf precedent. No serà, per tant, un dissabte sense sol. No ho dic jo, sinó l’antiga saviesa popular menorquina, també de base patriarcal, segons la qual, «cap dissabte vertader pot passar sense gens de sol, puix que els dissabtes la Mare de Déu estenia la robeta neta del Bon Jesuset», tal com detalla el Diccionari català-valencià-balear. En canvi, per la mateixa regla de tres, quan la vigília d’una festa cau entre setmana, el bon temps no està garantit. Deu ser un dissabte bord. S’ha de dir que no ho acab de veure gens clar, tot açò. Na Dana tampoc. Tal vegada és el meu agnosticisme, o les evidències respecte del canvi climàtic —que ho ha accentuat— o, sobretot, el fet que, en acabar l’estiu, les coses acostumen a anar així: l’estabilitat meteorològica és de tot menys estable.

Per demà diumenge, dia de Gràcia, donen aigua. Vol dir que plourà, segons les previsions meteorològiques expressades en tants per cent. Ja ho veurem: les matemàtiques, aquí, no són una ciència exacta. No seria la primera vegada. Ni la darrera. Més d’un passarà l’estona contemplant, cada cinc minuts, el radar de l’agència estatal de meteorologia, a l’espera de novetats. Sigui com sigui, durant aquest jorn adiat, és a dir, aquest dia assenyalat —per açò és una diada—, hi haurà molt de tornall. I ben prest que començarà: a les set i mitja del matí, en el que potser és l’acte menys multitudinari de la celebració —els horaris són una bona eina per combatre la massificació!— però d’una bellesa inqüestionable: la sortida del fabioler. Hi haurà quatre moixos, a l’escala de l’ajuntament. A poc a poc, la ciutat s’anirà deixondint. Després, la marató serà més llarga que un dia sense pa: el berenar familiar, pantagruèlic, donarà pas a una estada d’hores a la plaça, una caterva, amb els cavalls, amb en Capó, amb el verd i el negre —de les canyes i els caixers—, amb la Penya, amb els germans i els amics… Cadascú té el seu cerimonial. Repetir-lo, amb les variacions que convengui, és una bona manera de dir que hi som, que no és poc. Serà un moment adequat per recordar, també, aquells que, lamentablement, hi eren i ara no.

Potser, abans de la convidada, al carrer d’Alfons III caurà alguna bota de vi —dependrà de la perícia dels regidors de l’ajuntament—: tampoc no ens barallarem per ella, que tenim una edat; potser travessarem la plaça, cap al carrer de Sant Roc, abans de la samba, per fer una estona de rallar boig a alguna de les barres dels carrers propers amb gent que només veiem un dia per senyal; potser arribarem a les corregudes, tot i que açò fa de molt mal preveure: els horaris són massa justos i els actes es trepitgen; potser veurem el darrer toc, si abans arreplegam la colcada mentre fa la darrera volta pels carrers de la ciutat; potser, fins i tot, hi haurà temps de fer un ressopó amb les restes del berenar… Potser. Arriba un moment en què les previsions són tan incertes que potser el millor és deixar els potsers a casa i jugar a veure venir. Perquè pot ser —ara sí, separat!— que plogui.

La segona festa, enguany, serà en dilluns. És la frontissa. Tanca l’estiu i, mentalment, obre la porta al que vindrà: dies que s’acurcen, potser fred. I, si plou, esclata-sangs. La celebració davalla al port. Fa costa avall, en tots els sentits. El sendemà hi ha feina. El cervell no podrà evitar de pensar-hi. Enrere queden els anys en què els compromisos eren uns altres i la festa semblava que no havia d’acabar mai. Els concerts, a l’estació marítima, eren espectaculars; en Mario es brut encara era viu i el seu cau era també una visita obligada; espremíem les hores fins a la darrera gota i ens les bevíem, destil·lades sense  temps gairebé d’assaborir-les. De cada vegada, però, el fruit està més pansit. Eixut. Són els anys. Ara, en passejar pels molls, arrossegant els ossos, ens haurem de conformar amb el trist consol de posar en marxa el mecanisme, perillós, de la nostàlgia. És un cavall que fa de mal menar, tot i que, de tant en tant, va bé colcar-hi. Ajuda a prendre perspectiva. A ponderar el que tenim.

Seran tres dies de Gràcia. De gràcia. Només cal consultar el diccionari per a comprovar-ho. En més d’una accepció: plaer, agraïment, satisfacció, treva… I fins l’any que ve, si Déu vol.

Views: 84