Potser enguany li ha costat un poc més, però ha acabat arribant. Per variar, les previsions l’han anunciada a bombo i plateret. A l’illa, tothom roman pendent de les aplicacions meteorològiques i sap quines seran les màximes i les mínimes, quina temperatura de xafogor tindrem o quin vent farà —detall important a l’hora de decidir si s’ha d’anar a nedar al nord o al sud. Aquest és un aspecte que sorprèn els visitants: creuen que cada menorquí és, a la pràctica, un meteoròleg in pectore. Deuen suposar que els espais televisius dedicats al temps són els més vistos a les llars illenques. Per variar, no és ben bé així —quan era estudiant, també es pensaven que aquí tothom sabia sonar la guitarra —, però una part de veritat hi ha en aquestes apreciacions. Viure en poc més de set-cents quilòmetres quadrats condiciona com els humans es relacionen amb l’entorn. Hi ha hagut temps, per tant, de preparar-s’hi. Però, tot i açò, els efectes de l’onada de calor, en ser inevitables, s’han fet sentir en tota la seva plenitud. A l’illa, a les altes temperatures, cal afegir-hi una humitat més que generosa. La xafogor d’aquests dies fa de molt mal estar.
Aquest fenomen no és nou. Ara bé, amb el pas inexorable del canvi climàtic —que poca gent nega, però contra el qual no s’està actuant de manera ferma i decidida—, les onades de calor succeeixen amb major freqüència i són més intenses. No hi ha més remei que passar-les de la millor manera possible: el ventilador esdevé un electrodomèstic imprescindible; la gestió de les ombres, a les cases —obrint i tancant finestres, posant i traient cortines…— es converteix en tot un art; les incursions estratègiques a la mar —avantatges de viure en un lloc en què, paradoxalment, hi ha més piscines per càpita que en cap altre lloc de l’estat—, són gairebé una obligació, com ho són les dutxes renovadores amb aigua freda. També hi ha els aires condicionats, és ver. Qui en té, els empra, però cal fer-ne una gestió racional i no sé si sempre és així.
L’onada de calor modifica l’etologia humana. Canvien els hàbits. Entre el migdia i mitjan capvespre, el cos humà entra en un estat equivalent al de la hibernació. En podríem dir estiuada? Durant el pic de la calor, l’objectiu és fer passar el temps de la millor manera possible, tot reduint les constants vitals al mínim. Fer la digestió pot ser un exercici titànic: cal moderar els panxons; el xubec, amarat de suor, pot convertir-se en una pràctica incòmoda, impossible fins i tot. La penombra de la llar té un aire penitenciari. Costa ser-hi, però a fora les coses són molt pitjors.
Als nuclis urbans, l’asfalt bull —ens fa recordar aquelles vinyetes de Tintín, a L’estel misteriós, en les quals els peus del protagonista quedaven enganxats a la pasta en què s’havien convertit els carrers—, les places esdevenen forns a l’aire lliure, el ciment escup calor: s’hi podria cuinar un ou estrellat sense passar pena. Respirar, fins i tot, es fa dolorós. Per exemple, si et trobes a Barcelona, obligat per les circumstàncies i els terminis inajornables, el dia i l’hora en què l’observatori Fabra registra la temperatura màxima històrica a la ciutat des que es tenen dades: 40?°C. La ciutat es converteix en un enorme forn solar, un monstre inclement, inhumà, que sotmet la gent a una cocció lenta però inapel·lable. Ni les ombres són amables amb una calorada com aquesta.
A l’hora de la posta, els carrers de la metròpoli comencen a acollir una incipient activitat humana. Al passeig de Sant Joan, per exemple, a les nou, les zones de jocs estan plenes de canalla; als bancs dels voltants, la gent seu, parla, es venta —amb ventalls, per la calor—, els cans es refresquen i, a les terrasses dels bars, les converses van i venen acompanyades de cervesa. La vida reconquereix els espais. L’ambient és de barri. Fa molt més bon estar, però el termòmetre encara frega la trentena. A Gràcia, en canvi, hi ha una gernació, però de turistes, que han incorporat aquest espai genuí de la ciutat a la seva llista de conquestes. De la plaça de Lesseps fins al Coll i la Teixonera, passant per l’avinguda de Vallcarca, els carrers romanen deserts. Només algun ciclista, escadussers, sua pels garrons, costa amunt.
A l’illa, les coses són semblants. Les hores de més activitat arrenquen a mitjan capvespre. Els hàbits de la gent són inversos als de les sargantanes. Per necessitat. A partir de les set, per exemple, és una bona hora per trobar-se amb uns amics per celebrar la tradicional calamullada a la cala i el posterior sopar a la fresca. Dins l’aigua fa un estar d’àngels; a la terrassa de la caseta, a l’hora de sopar, pot mig anar: no ha sortit encara la tramuntana, fluixeta, anunciada per la previsió meteorològica. Sense aire, la sensació d’ofec es fa present. A poc a poc, però, el ventet va fent acte de presència. La roba estesa comença a moure’s. No calen anemòmetres. El menjar, el beure, les converses i, sobretot, la companyia, fan agradable aquesta estona, en què hi ha temps de parlar de tot i de deixar el món força aclarit.
Posar-se a dormir és el darrer dels reptes de la jornada. Potser el més difícil. Els conceptes nit tropical i nit tòrrida s’han incorporat, d’un temps ençà, en el nostre vocabulari bàsic. Experimentar-los és dur. Agafar el son és complicat. Sembla que hi manca l’aire, a l’habitació. El cos, sense fer res, regalima. Després de relaxar-se, al bany maria, hom pot acabar tancant els ulls. Ara bé, és habitual, cada dos per tres, desvetllar-se. El rellotge indica, inexorable, que les hores no avancen, que el matí encara és enfora i que, el despertador, no anirà de bromes i serà puntual. Massa prest. El cervell, davant d’aquestes certeses, comença a maquinar. L’insomni es tradueix en una mena de gimcana en què, del llit, es passa al sofà del menjador. És el joc de les cadires, en solitari i sense música. Els canvis de postura són constants. No hi ha manera de trobar-ne una de satisfactòria. Els coixins també van i venen. Malgrat que, al final, es pugui dormir, el cos no descansa correctament. Durant el dia, toca arrossegar-se com una ànima en pena.
Durant l’onada de calor, el menor dels esforços deixa xop. Tot costa: veure els jocs olímpics per la televisió —qui se’ls miri—, revisar un article que cal lliurar a final de mes, aclarir la poesia completa d’un autor, preparar una sèrie de pòdcasts sobre literatura, llegir diferents llibres pendents o assistir al recital Illanvers, entre d’altes. Els papers s’aferren, els bolígrafs lleneguen… Costa, fins i tot, escriure aquesta entrada del blog, un text que, segons les estadístiques, excepte en el cas dels quatre lectors irredempts, no llegirà ningú. Perquè és estiu, l’illa vessa i fa una senyora calorada.
Views: 56