Cada any, un dia d’entre setmana de mitjan agost, a casa, ens aixecàvem tots a primeríssima hora del matí. Encara era fosc. L’objectiu d’aquest esforç, titànic, era contemplar, des d’Alcalfar, la sortida del sol damunt la mar. Durant les vacances, el despertador de casa també en feia i, per açò mateix, solia romandre mut, excepte aquell dia puntual en què sonava massa prest. Acostumats a anar al llit tard i, sobretot, a aixecar-nos a la quina hora, la maniobra costava. Però valia la pena. Es parla molt de les postes de sol. Massa. Les sortides no els tenen res a envejar.
Tot seguit, amb el cotxe, creuàvem una part de l’illa —d’Alcalfar a Maó, on preníem la carretera General i, a partir des Mercadal, el camí de Tramuntana— i arribàvem a l’aparcament de la platja de Cavalleria. No hi havia, encara, ningú. El sol, tot just havia iniciat el seu recorregut. Feia fresqueta i la passejada fins a la vorera de la mar era força agradable. En haver davallat les escales de llenya, tenir l’arenal per a nosaltres sols era un privilegi. La nedada, a aquella hora del dia, era espectacular, com ho era el petit berenar que fèiem tot seguit. Cap a les nou del matí, partíem. Pel camí de terra vermella ens creuàvem amb els primers visitants. Comprovaven que, malgrat la matinada, no eren els primers a gaudir de l’indret. En poques hores, el lloc semblaria un formiguer humà. Nosaltres, però, ja no hi seríem.
Ho explic, tot açò, en passat. Però no ho és tant. El costum es va acabar, com tantes coses, amb l’arribada de la pandèmia. Va coincidir, aquell estiu atípic, amb l’entrada dels fills en l’adolescència més intensa. Fer-los matinar per practicar un ritual com el que s’ha detallat esdevingué una quimera. Lògicament. Així i tot, estic convençut que, si el reprenguéssim aquesta setmana mateix, pocs canvis hi trobaríem. Sembla evident que els matiners tenen avantatge respecte dels dormilegues. Ja ho diu el refrany —recollit per Joan Pons Moya: qui s’aixeca primer, pixa allà on vol.
Exactament açò és el que va posar en pràctica, no fa gaire, un grup de gent que, de bon matí, es va atracar a la platja de cala en Turqueta. Ho van fer de manera coordinada, lògicament. I reivindicativa: al darrere hi havia el GOB i la campanya Via Menorca. Dues-centes cinquanta persones van fer possible que durant la temporada turística, per primera vegada en el que va de segle, aquest indret icònic de la costa sud menorquina no superés la seva capacitat de càrrega. Els ecosistemes vinculats a l’arenal van poder respirar durant unes poques hores. Avui, en llegir aquestes ratlles, com és habitual en les dates en què ens trobam, segurament hi haurà més del doble de la gent que l’espai pot acollir de forma sostenible. Per açò fa anys que no hi he anat, a l’estiu.
La nostra anada a Cavalleria o la visita a cala en Turqueta que acabam d’explicar són fets molt puntuals. No vull dir, amb açò, que els menorquins no siguem gent poc matinera. Hi ha de tot. Com per tot. No va per aquí la cosa. Tampoc té gairebé res a veure amb el fet que la massificació d’una sèrie d’espais, no només de la costa illenca, no permeti als menorquins gaudir del seu territori. Fins a un cert punt, no deixa de ser aquest un aspecte secundari i, fins i tot, m’atreviria a dir que qüestionable. On vull arribar és al fet que la clau de volta de la problemàtica té a veure amb la cabuda: si, d’allà on no n’hi ha, no en poden treure, per lògica, allà on està ple —vessa, fins i tot—, no n’hi poden fer cabre més. Les lleis de la física, al contrari d’aquelles que dicten els humans, no es poden incomplir.
Hi ha tota una sèrie d’estudis prou seriosos sobre la capacitat de càrrega que tenen les platges menorquines. L’OBSAM, l’Observatori Socioambiental de Menorca, per exemple, n’ha fet i publicat més d’un. La realitat ens mostra que hi ha una gran quantitat d’espais que dupliquen —o més— el nombre de persones que poden acollir de manera sostenible. Davant d’aquesta realitat, semblaria lògic cercar-hi solucions. Per a fer-ho bé, a més, el sentit comú indica que seria fonamental cercar-ne les causes. Actuar sobre les arrels dels problemes és la millor manera d’aclarir-los.
En aquest cas, al darrere de la massificació de les platges menorquines hi ha un model econòmic basat gairebé en el monocultiu turístic. Només cal veure la quantitat de gent que hi treballa, de manera directa o indirecta; només cal veure quina és la imatge de Menorca que es promociona davant dels turistes potencials perquè ens visitin: Cavalleria o cala en Turqueta, solitàries i amb les aigües cristal·lines, en són imatges recurrents. Però n’hi ha més. També hi té una relació directa l’encariment del preu de l’habitatge. Encara no hem arribat a la situació d’Eivissa —model a seguir, segons predica des dels seus altaveus mediàtics algun dels nostres gurús econòmics—, en què el desallotjament de Can Rova ha posat al descobert les condicions precàries en què han de viure molts dels treballadors de la pitiüsa major. Unes condicions, per cert, que no són noves: metges i docents, entre d’altres, destinats a aquella illa, en passen un fum per trobar un lloc on residir dignament. No hi hem arribat, però hi anam de camí. Per açò, també té tota la lògica del món la convocatòria, en el marc de la campanya Via Menorca, de l’abraçada al nucli antic de Ciutadella. Cal posar de manifest aquesta problemàtica. Fer explícita l’existència d’un problema és un pas imprescindible per intentar que, qui pugui fer-ho, intenti trobar-hi solucions.
El model turístic actual també posa damunt de la taula la manca de recursos de l’illa: hi ha l’aigua que hi ha; produir energia depèn encara de cremar combustibles fòssils; generam una quantitat il·lògica de fems, que d’alguna manera s’han de gestionar, sobra —segons informes oficials— una tercera part dels cotxes que circulen per les carreteres menorquines… Som, a l’estiu, un fotimer de gent. Tothom beu —i bé que fa— quan té set, no sempre aigua de l’aixeta, carregada de nitrats. Tothom, per anar bé, es dutxa, tot i que encara hi ha qui prefereix submergir-se dins una banyera plena fins dalt. Molts neden en piscines, algunes a tocar de la mar, no necessàriament particulars. Més d’un rega la gespa del jardí perquè la vegetació al·lòctona que hi ha sembrada pugui lluir verda. La majoria agafa el cotxe particular per a moure’s; d’altres, fan sudokus amb els horaris del transport públic i es desplacen, quan i on poden, en autobús. Força gent encén l’aire condicionat quan no en pot dur més de calor; d’altres, fan servir els ventiladors com a premi de consolació; hi ha qui combina ambdós sistemes. Hi ha qui es venta, amb un ventall. Un gruix important dels ciutadans treu les escombraries que toca el dia que toca; algun incívic canvia de municipi per poder fer-ho de qualsevol manera… Els humans som animals de costums.
Tot el que acabam de dir implica que cal acabar amb el turisme? Malgrat l’intent, per part dels sectors directament implicats en aquest model — temorosos de perdre la seva part del pastís—, de criminalitzar-ne les víctimes, tot acusant-los de ser turismofòbics, cal deixar ben clar que no es tracta d’anar en contra d’aquesta activitat econòmica sinó de posar-hi seny. Ja sé que és un lema de pancarta, amb tot el que de simplificació implica, però es tracta de treballar perquè la gent pugui viure del i no per al turisme. Les preposicions, aquí, són claus.
Els governants, conscients de la bomba de rellotgeria que tenen entre mans, hi han adaptat el discurs. Amb els vots no s’hi juga! Algun ha fet servir, fins i tot, el mot decreixement, proscrit fins no fa gaire, a l’hora de parlar de possibles solucions. És ver que l’ha acompanyat amb el complement del nom en volum, que no sé ben bé què vol dir, però la incorporació d’aquesta paraula al lèxic del govern autonòmic no deixa de sobtar. Com tampoc no ho fa que no hagin passat d’aquí. Que no hagin anat enllà de les paraules. Emparant-se en l’elaboració d’uns estudis que han de ser la base a partir de la qual actuar, però que, a la pràctica, tot fa pensar que no seran res més que la típica cortina de fum amb què guanyar temps —qui dies passa, legislatures empeny—, els fets contradiuen les paraules.
Per exemple, diria que poc té a veure amb el «decreixement en volum» l’ampliació prevista de l’aparcament de cala Mitjana. Segurament deu ser que som un mac i que moltes vegades em costa d’entendre les coses, les obvietats: per fer decréixer la quantitat —és a dir, el volum— de gent que pugui accedir a una platja totalment massificada, la solució és fer que encara n’hi pugui arribar més, amb els seus vehicles? No ho entenc. Es veu que som de lletres i que, segurament, faig honor al tòpic. Ni que s’aixequin prest, abans de la sortida del sol, per arribar els primers, no em surten els números.
Views: 67