Ens trobam en plena canícula. Aquest mot —provinent del llatí canicŭla i que el Diccionari català-valencià-balear tradueix com a cusseta— dona nom a un estel de la constel·lació del Ca Major, conegut també com a Sírius. A més, fa referència al període de l’any en què sol fer més calor, que és quan aquest estel surt i es pon amb el sol. S’aixequen i es colguen a la vegada. El diccionari d’Alcover i Moll, redactat quan el canvi climàtic encara no s’havia fet evident com ara, ja qualificava la calda que hi feia d’exagerada. La cultura popular, per la seva banda, ha aprofitat l’animal, que dona nom a l’astre i al període d’estiu més calent de l’any, per remarcar-ne les condicions climàtiques, que fan grinyolar els cans o, com recull a Menorca l’espigolador de paraules Francesc Riudavets, els fan anar per ses voreres.
Aquests animals, però, no són els únics que pateixen les inclemències del període, d’unes quatre a sis setmanes, entre juliol i agost, durant el qual sol fer molta calor. Els humans, tant els que fan vacances com aquells a qui els toca treballar, també en són víctimes. Davant de les condicions draconianes que ens ofereix l’estiu illenc en què, a la calorada, cal afegir-hi la humitat, enorme i aferradissa, una estratègia assenyada és la de reduir al mínim l’activitat vital. És una manera d’atenuar el cercle viciós provocat pel fet de dormir poc i malament, suar contínuament, tenir mal de cap i, sobretot, estar de mala llet i nirviós, amb la qual cosa agafar el son es fa més difícil. Açò i prendre banys a la mar, evidentment, tot i que les altes temperatures de l’aigua ens ajudin a experimentar què sent un flam quan el posen al bany maria.
Per exemple, acostumat com estic a escriure a mà, és a dir, a deixar que el braç quedi aferrat al paper i que la tinta s’esborri amb la suor, durant la canícula intent reduir la grafomania a la mínima expressió. Tot just per donar acompliment als compromisos adquirits, tasca que pot esdevenir titànica. El cercle viciós, de què hem parlat fa un moment, no hi ajuda. En canvi, l’època és propícia per llegir. A ombra, davant del ventilador, estirat a una gandula o assegut a un gronxador… Fins i tot, es pot practicar amb l’ajuda d’un faristol, amb què s’evita que les pàgines dels llibres quedin xopes i aferrades entre elles.
Ara bé, com sempre, les expectatives inicials acaben allunyades de la realitat. La distància entre els dos termes pot arribar a ser sideral. En començar l’estiu, els propòsits s’amaren del major dels optimismes. Així, per exemple, hom considera que, aprofitant les estonetes que ofereix el dia, podrà llegir de la primera a la darrera paraula totes les revistes culturals que, durant els primers mesos de l’any, tot just ha pogut fullejar. L’embranzida inicial, els primers dies de juliol, no deixa de ser un miratge. Al bell mig de la canícula, es constata que en queden més de la meitat per abordar —sense comptar els exemplars que, per culpa de Correos, encara no han arribat a la seva destinació. Serà setembre i, per variar, el munt d’exemplars pendents continuarà essent un cim inassolible.
Aquesta és també una època en què ve de gust llegir la premsa. Els textos són relativament breus, no hi ha un ordre de lectura establert, hi ha continguts seriosos al costat d’articles sobre coses banals, a vegades amb els titulars o amb els peus de foto n’hi ha prou… Ara bé, els diaris, a l’estiu, també activen el mode vacances: són més prims que mai. Enguany, ni la celebració dels Jocs Olímpics no ha aconseguit d’augmentar-ne la gruixa. Estic parlant de premsa en paper. A l’estiu, a Menorca, excepcionalment, arriben algunes capçaleres barcelonines. Cap, però, en la versió en català. M’he trobat alguns subscriptors principatins que, en recollir el seu exemplar, s’estranyaven de no poder llegir-lo en la llengua a la qual estaven subscrits. A Menorca, l’anomalia es manté. Només hi ha a l’abast un setmanari escrit en la llengua pròpia del territori que, malauradament, tot i referir-se a les Balears en el seu títol, presenta una cosmovisió únicament mallorquina amb la qual es fa difícil connectar.
En canvi, amb la calor, segons quina literatura no acaba de passar. Per exemple, la poesia. Demana una quantitat d’atenció que, a partir de segons quin percentatge d’humitat experimentat pel cos, resulta mala de trobar. Tot just he pogut llegir el monumental Memorial, d’Alice Oswald, l’inesperat i sorprenent El diable crucificat, de Joan Pons, i el recull d’enguany d’Illanvers, mentre que a la prestatgeria romanen —i hi romandran ves a saber quant de temps!— vuit o nou títols que fiava deixar aclarits durant el mes de juliol. Dels d’agost, ni en parlarem. Quina collita més magra! Pitjor li ha anat a la narrativa i al teatre. Els títols seleccionats són allà, esperant, sobretot La quietud, de Jordi Coca. Dir que només he llegit Lletres de safrà, de Gabriel Subirats, la colpidora Un detall menor, de l’escriptora palestina Adania Shibli, i la traducció que Lola Badia ha fet al català del clàssic medieval La mort del rei Artús és molt poca cosa. Vergonyós, fins i tot.
En canvi, per molt paradoxal que pugui semblar, la literatura de no-ficció ha sabut trobar el seu espai en les lectures caniculars. A vegades, perquè algun compromís acadèmic hi ha obligat, com és el cas de l’imprescindible La nacionalitat dels menorquins, de Joan Timoner i Petrus, que Joel Bagur ha editat de la mà de l’IME, de què parlarem més a fons en una altra ocasió. També ho ha estat el retorn al dietarisme de Joan Fuster. En canvi, sembla que El temps de la promesa, de Marina Garcés, haurà d’esperar temps millors: hi ha, sobrevolant el costat esquerre del cervell, un dimoniet que em diu que no paga la pena posar-s’hi, que segurament l’obra serà un bluf —una o dues idees estirades fins a tenir l’extensió necessària per a vendre-les en forma de volum i no com un article en una revista acadèmica—, que molts d’aquests petits llibres assagístics d’Anagrama venen fum de formatjades i que és molt millor dedicar l’esforç a Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic, de Miquel Pajares, comprat en la darrera incursió a les llibreries barcelonines; però també hi ha, contraposant-s’hi, a la dreta, un angelet que, resignat i càndid, troba que, per provar-ho, no hi perdré res, que Garcés sempre dona alguna idea consistent, interessant, que en justifica la lectura. Mentre aquests dos es barallen, el llibre roman a la prestatgeria, expectant.
Ara bé, obeint a una tradició que no està escrita almon, però que any rere any he respectat, la calorada és més bona de passar amb la lectura d’obres de gran extensió. Hi treuen. Quan, a més, aquest exercici suposa la descoberta de personatges tan atractius com Eugeni Xammar, sembla que l’estiu lector queda fins i tot justificat. No podria estar-hi més allunyat ideològicament —tot i que en alguns aspectes, potser, no som gaire enfora—, però les més de cinc-centes pàgines de Seixanta anys d’anar pel món, una llarga entrevista de caràcter biogràfic, han estat addictives. Han fet oblidar que la calor humida, en alguns moments, era insuportable. En haver-la enllestit, la següent lectura, que d’alguna manera connecta amb l’anterior, suposa encara un repte major: Un cor furtiu, la biografia de Josep Pla. Les dues-centes cinquanta pàgines que en duc llegides són suficients per constatar que Xavier Pla ha fet una feina impecable. Veurem si, d’aquí a setembre, l’hauré acabada. En faig comptes.
Llegir no és l’única manera de fer passadora la canícula. N’hi ha d’altres, evidentment. La lectura, però, és la que millor m’ajuda a resistir la calor, mentre creix l’esperança de l’arribada d’un canvi de temps que, coincidint amb la Mare de Déu d’Agost, fa dies que s’anuncia. Sembla que arribarà la pluja i, amb ella, baixaran les temperatures.
Views: 52