Quan dúiem l’àvia Nena dins el cotxe, solia romandre en silenci. Un lleu moviment labial, però, feia pensar que, dona com era de fortes conviccions religioses, estava resant. Potser per a garantir-nos un bon trajecte. En arribar a la nostra destinació, però, aquella dona, llesta de pensament tot i que, per circumstàncies de la vida, tot just sabia llegir i escriure, deia, per exemple: «quaranta-tres». O «vint-i-sis». O la xifra que fos. Amb tota la concentració del món, s’havia dedicat a comptar els vehicles amb els quals ens havíem creuat per la carretera. Era un costum que tenia, sorprenent als nostres ulls fins que ens hi vam acostumar i, al final, érem nosaltres qui li demanaven pel resultat del recompte. Me n’he recordat avui, de na Nena, mentre travessava l’illa en cotxe. En venien tants, per l’altre carril, que no crec que l’àvia els hagués pogut comptar tots. S’hauria perdut.
En una metàfora maldestra que vaig col·locar en un poema, fa molts d’anys, parlava de carreteres amb sobredosi de trànsit. Malgrat el nul valor literari que pugui tenir, crec que l’expressió reflecteix perfectament l’estat en què es troba la nostra xarxa viària durant l’estiu. En el trajecte de què estic parlant, un bon diumenge de matí, sobretot a partir del Mercadal —anava cap a Ciutadella—, els vehicles que hi havia al carril contrari formaven un contínuum que no es va trencar fins que no vaig arribar a la rotonda de Montefí. Feia la impressió que tothom fugia de la ciutat de ponent. Que fos sant Bartomeuet potser justificava una part de l’estampida, però no tota, perquè arribava, almenys, fins al centre de l’illa.
Circulant còmodament a una velocitat que poques vegades va arribar als noranta quilòmetres per hora, mentre veia passar la serp multicolor per l’altra banda de la carretera, pensava. No ho podia evitar. Per exemple, en el fet que, al meu carril, potser la situació no era ben bé la mateixa. La perspectiva, però, no m’ho deixava comprovar fàcilment. És ver que, pel retrovisor, veia una llarga filera de cotxes darrere meu; i que, davant, també n’hi havia un fotimer, tot i que em semblava detectar alguns trams d’asfalt sense vehicles, cosa que no passava al carril contrari. Durant l’operació sortida, al matí, hi havia més trànsit sortint que no pas entrant a Ciutadella. Al capvespre, durant la tornada, es devia invertir la tendència.
També pensava en l’existència d’informes tècnics que parlen d’un excés de vehicles a l’illa, a l’estiu, que xifren en un 30%. M’imaginava, per tant, com seria l’escena que estava vivint sense un de cada tres cotxes amb què m’anava creuant. Encara eren molts, però no tants. Hi afegia, a tot plegat, una notícia que havia llegit no fa gaire a la premsa illenca: de cada vegada hi ha més gent que fa servir el transport públic. Que sigui gratuït hi ajuda. En ajuntar-ho, tot em duia a pensar que limitant els cotxes que poden entrar a l’illa a l’estiu i posant seny a les línies d’autobús, la saturació de les carreteres seria bona d’aclarir. De fet, és el que diu el sentit comú, malgrat que aquest sigui el menys comú dels sentits.
D’acord amb el desenvolupisme econòmic que encara les caracteritza, les autoritats governamentals, conscients del malestar social força generalitzat que hi ha l’illa, intenten guanyar temps gràcies a la promesa d’uns informes que han de servir per prendre, diuen, les mesures adients per fer front a la situació. Que ja n’hi hagi de fets, d’estudis, sembla un detall menor amb el qual no compten. Sobretot perquè aquests documents conviden a redimensionar les coses a la baixa. Açò no interessa. D’aquesta manera, a la pràctica, continuen fent el contrari: que els aparcaments de les platges estan saturats? Ampliem-los! Dupliquem la capacitat de vehicles que puguin estacionar al costat dels arenals més icònics de l’illa. Que, a la vorera del mar, la gent estarà com a pinxes? És igual. Hi hauran pogut arribar en cotxe, açò és el que importa. Aquest és, encara, per molt que parlin de decréixer en volum, el full de ruta seguit per qui gestiona la cosa pública per aquí. Per açò, no ens hauria de sorprendre que alguna llumenera de les matemàtiques desenvolupistes arribi a la conclusió que, si hi ha una 30% més de vehicles d’aquells que l’illa pot suportar, el que cal és ampliar les carreteres en un percentatge semblant: per exemple, convertint la General en una autovia. No seria cap sorpresa. Fa tot just un parell de legislatures, ja van provar de fer-ho.
De camí cap a Ciutadella, vaig assajar, també, un petit estudi sociològic. Sense metodologia fiable, sense dades empíriques amb què fonamentar les conclusions, l’objectiu era entretenir-me. Per exemple, associant colors de cotxes a maneres de conduir. No va funcionar: se suposava que el negre i el vermell eren els més agressius. Per marques, tampoc no va anar. Potser hi ha massa tòpics al respecte. A la pràctica, però, no m’ho va semblar. La hipòtesi, potser, hauria d’haver partit de la tipologia dels vehicles. Els moviments més temeraris els van fer algunes motos: els avançaments per la dreta eren generalitzats. Sí que és ver que, entre els cotxes, en veies més d’un que feia els petits viratges bruscs amb què, situant-se fins i tot en un petit tram del carril contrari, planificaven avançaments que, la fluïdesa del trànsit, convertia en impossibles. En aquesta ocasió, ningú no fa fer cap animalada. Sortosament.
En constatar que, un bon diumenge matí, no hi havia camions a la carretera ni, sorprenentment, taxistes, és a dir, en veure clar que qualsevol conclusió a què pogués arribar seria parcial, vaig decidir canviar d’entreteniment. Aquest estiu, a casa, ens dedicam a mirar matrícules. En cercam de singulars: quatre zeros, l’any de naixement de qualcú, palíndroms… Jo som més de mirar-me les lletres. Sempre surten algunes sigles conegudes. Almenys per a mi. Si hi hagués vocals, a les combinacions, el joc tindria moltes més possibilitats, però Déu n’hi do amb les consonants. Pot semblar, tot plegat, una futilesa. Ara bé, que fa uns anys hi hagués gent, culers segurament, esperant a comprar-se el cotxe quan les matrícules fessin servir les lletres FCB, apunta en un sentit contrari.
En arribar a Ciutadella, veient l’èxode massiu de cotxes amb què m’havia creuat, pensava que la trobaria buida. No va ser així, però vaig poder aparcar amb una certa facilitat a prop de la meva destinació. Pel que fa al viatge de tornada, en què vaig formar part del carril més saturat de la carretera, en què fins i tot vam haver d’aturar-nos a tocar de la naveta dels Tudons i en què, entre d’altres, vam circular a trenta quilòmetres per hora fins a gairebé la costa Nova, no en parlarem: trenta-nou, trenta-deu.
Views: 58