Escriptors a l’aula

Als afores de la població eivissenca de Santa Eulària des Riu hi ha una zona poliesportiva municipal, amb piscina i pistes de tennis, entre d’altres instal·lacions. L’indret és tranquil i acollidor, envoltat de bosc. Just devora, s’hi ubica el col·legi públic d’educació infantil i primària Vénda d’Arabí. He de dir que no coneixia el lloc, decantat d’una població que tot just havia visitat una o dues vegades. Menorca, en aquest sentit, és molt enfora de les Pitiüses. Ens coneixem poc, però gràcies a la invitació que em va fer arribar un grup d’alumnes d’aquesta escola —els de cinquè B de primària— en què em demanaven de participar amb ells en una activitat del programa «Escriptors a l’aula» (impulsat per la Conselleria de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Institut d’Estudis Baleàrics) vaig descobrir una petita part de l’illa d’Eivissa molt interessant i, sobretot, em vaig sentir escriptor durant una estona.

És ver que escric coses —bàsicament narrativa, poesia, assaig— i que, fins i tot, m’han publicat alguns textos (i un llibre, per ara); a més, estic associat a l’AELC i, també, a CEDRO (una entitat que gestiona drets d’autor). Però, malgrat tot, no acab de tenir assumit que som un escriptor. Més ben dit, tot i ésser-ho, no m’hi sent. Potser és que no n’acab de ser gaire conscient, segurament perquè aquesta activitat la faig tan de gust i de manera natural que no m’he aturat a pensar gaire en quines implicacions té, a nivell social, el fet de pertànyer al col·lectiu de què faig part. De fet, tot i ser del gremi, més d’una vegada m’hi he sentit com una mena d’impostor. L’altre dia, però, els fillets i filletes del col·legi Vénda d’Arabí, que em van acollir tan bé, van fer que m’hi sentís, escriptor. Convençut. De fet, si em van convidar a visitar-los és perquè som un dels noms que formen part de l’oferta d’un programa —juntament amb d’altres (que sí que ho són, autors consolidats, i devora dels quals em sent un privilegiat)—, que té per objectiu donar a conèixer als alumnes de les illes la tasca literària, el procés d’escriptura i tot allò que té a veure amb la publicació d’un llibre.

No explicaré l’odissea que és haver de viatjar a Eivissa des de Menorca: quedau-vos només amb la idea que per a fer-hi una activitat de tot just una hora de durada, vaig haver d’agafar quatre vols i passar una nit a l’illa pitiüsa. Vaig fer més estona volant que no pas a l’aula, per cert. Ara bé, el resultat del viatge va ser tan profitós que va compensar amb escreix totes les molèsties ocasionades. Al centre educatiu, hi vaig arribar mitja hora abans de començar el taller. Així, vaig poder coordinar-me amb na Cris, la tutora del grup, que em va explicar els antecedents de l’activitat que anàvem a desenvolupar. Havien treballat, al llarg del curs, alguns aspectes de la literatura. Per exemple, les gloses, aprofitant la diada de Sant Antoni, amb què van practicar la rima i el ritme (la qual cosa té molt de mèrit: no és gens fàcil fer-ne).

Respecte de la visita, havien estat cercant informació a internet sobre mi i sobre la meva obra. Tots hem fet egosurfing per la xarxa; ara bé, que fossin uns altres qui haguessin investigat qui som i què faig em va fer sentir, en aquell moment, molt estrany. Empegueït, fins i tot. Més encara perquè a la pantalla digital de l’aula s’hi projectava la pàgina web Literatura menorquina, on apareix una petita biografia literària meva, foto inclosa. Em xocava veure’m allà, en una situació com aquella, davant tothom. Els alumnes estaven fent Educació Física, però a mesura que van començar a arribar a l’aula —un poc esgavellats, al principi, tot i que es van anar calmant progressivament— interactuaren amb mi. En Carlos, per exemple, que és prou alt per l’edat que té, no va poder fer de menys que comentar la meva alçada. No sé quina imatge prèvia es devien haver fet d’aquell desconegut que ara els visitava. Em miraven i em comparaven amb la fotografia projectada a la pantalla de l’aula i no hi havia cap dubte: érem la mateixa persona, tot i que a la foto —deien— em trobaven més jove que no pas en persona.

Després d’un parell de breus interrupcions per part del professor d’educació física, amb el qual havien quedat algunes cosetes pendents —que ja deuen haver aclarit—, em vaig presentar al grup i, automàticament, tots els alumnes van connectar amb el taller. Estaven molt interessats a saber què és un escriptor. Respectant escrupolosament el torn de paraula, em van fer un munt de preguntes sobre la creació literària. Totes, per cert, molt adients; algunes, a més, gens fàcils de contestar. Escoltaven les respostes atentament. En algun cas, les cares expressaven sorpresa, admiració, alegria i, també, complicitat. Fins i tot, tenien curiositat per saber si hi guanyava doblers, escrivint. Què els podia dir, en aquest cas? Evidentment, la veritat.

Entre d’altres qüestions, van insistir a demanar-me d’on sortia la inspiració, una altra pregunta que pot semblar complicada, tot i que en aquesta ocasió la resposta era més fàcil: com més llegesc, més ganes tenc d’escriure i, com més escric, més idees em venen al cap. Més m’inspir. Per açò, i com que som un poc despistat, els vaig comentar que sempre tenc a mà una llibreta on apunt les coses que se m’ocorren, per no oblidar-les. D’allà, les recuper i si, en rellegir-les, trob que alguna idea és bona, intent estirar-la, a vam si en pot acabar sortint alguna cosa de profit. Sempre, però, reordenant-ho tot i convertint el caos en esquemes previs a allò que ha de ser el text redactat. Els vaig mostrar la llibreta, perquè la duia a mà —evidentment—, tot explicant-los que servia per atrapar les idees. Ho van trobar interessant i me’n van fer llegir algunes frases, a l’atzar. És el mateix quadern en què vaig apuntar algunes notes que, després d’haver-les revisat, són la base del text que ara estàs llegint.

Els vaig comentar també que, tot i ser una tasca que m’agrada molt, escriure no és fàcil. Vol esforç i temps. I cal posar-s’hi. Així és com acaben sortint les idees bones, les que que, convenientment ordenades, acab redactant. El procés pot ser llarg. Van al·lucinar en comentar-los que, per a escriure un llibre de només quaranta poemes, havia trigat tres anys (els vaig tranquil·litzar: no van ser seguits!). O que, un altre projecte, narratiu en aquest cas —i que tot just tenc acabat d’enllestir en una primera versió—, era el fruit d’una dècada d’escriure i reescriure.

Quan semblava que ja ho sabien tot de mi, els vaig comentar que jo, en canvi, d’ells, no en sabia gairebé res i que m’agradaria conèixer-los un poc millor. Els vaig demanar quina informació sobre ells trobaven que m’havia d’interessar. La llista de temes va ser llarga. En un moment —i van intervenir gairebé tots els alumnes en la pluja d’idees—, vam emplenar una pissarra: allà hi van quedar atrapades idees, les seves propostes, que eren moltes (edat, lloc de naixement, aficions esportives i culturals, menjars preferits i no tant…). Disposàvem, però, de poc temps, la qual cosa ens va obligar a triar-ne, d’entre totes, tres. Ara bé, com que aquestes informacions eren força convencionals, vaig demanar-los que, per concloure la seva petita biografia, s’imaginessin que, tot just acabar la classe, a les dues, els esperava a les portes de l’escola un avió privat amb el qual podrien anar de viatge on volguessin. Volia saber on triarien anar de viatge. Per idees, no hi estaven. Mancava, però, escriure-les, plasmar-les damunt d’un paper. En haver-ho fet, a la pràctica, s’haurien convertit, també, en escriptors. Haurien experimentat l’ofici, la qual cosa sempre és millor que qualsevol cosa que et puguin contar.

Hi havia, però, un problema de temps important: en deu minuts sonaria el timbre i hauríem acabat la sessió. No hi havia temps material d’acabar els textos i, molt menys, de poder-los llegir. Ara bé, com que tenia moltes ganes de saber què havien escrit, vam quedar que na Cris, la professora, em faria arribar les biografies —cosa que, avui dia, amb la tecnologia de què disposam, és bo de fer—, i que els enviaria una resposta col·lectiva en haver-les llegit. Com que, en la sessió prèvia al taller, havien descobert que escrivia a un blog, vaig decidir que una bona manera de fer-los el retorn era deixant escrita la meva resposta aquí, a Xalandria. Així, també, podria fer constar públicament que m’ho vaig passar molt bé amb ells i que els agraesc moltíssim que em convidessin a la seva classe.

Filletes i fillets de cinquè B del col·legi Vénda de s’Arabí, de Santa Eulària des Riu, us he de dir que sou uns alumnes fantàstics. He llegit els vostres textos i he xalat molt amb allò que hi contau. Heu connectat molt bé amb el joc que us vaig proposar. Així, he pogut saber que sou un grup d’eivissencs molt heterogeni, amb orígens familiars geogràficament diversos, i que us ho passau mot bé fent esport. Tu, Ivan, per exemple, m’expliques que t’agraden tots en general. Apareix, no podia ser d’una altra manera, l’omnipresència masculina del futbol, que practicau, per exemple, en David, n’Álvaro i en Jordi. Però també hi ha lloc per al taekwondo i la natació, que tant t’agraden, Afnan; o el Judo, l’esport al qual dediques, n’estic convençut, uns bons esforços, Violeta; o el tennis, que practiques, Erica, raqueta en mà. Fins i tot, hi apareix el golf, al qual ets aficionat, David.

M’ha agradat especialment comprovar que sou molt amics dels vostres amics (i és que l’amistat és de les coses més importants que hi ha en aquesta vida), com remarcau, per exemple, na Violeta i n’Erica (perquè t’encanta que les persones que estimes et facin riure, dius, en un comentari fantàstic). També, he pogut comprovar que teniu gustos culturals i artístics, que us agrada, per exemple, fer manualitats, Leire i Anna Lucie; dibuixar i pintar, Leire i Violeta; o ballar, Angie, Anna Lucie i Amelie. N’hi ha que us moveu per territoris literaris, sobretot tu, Sara, a qui t’encanta el teatre i actuar; o com vosaltres, Leire i David, als quals us agrada molt llegir (sou dels meus, per tant!); fins i tot, Oliver, esper que algun dia acabis escrivint un llibre, tal com m’expliques que t’agradaria fer.

Finalment, us he de comentar que, l’altre dia, quan va sonar el timbre, a les dues en punt —i, en pocs minuts, l’aula va quedar buida—, després d’acomiadar-nos, com que tenia el temps just per fer dinar i dirigir-me a l’aeroport, on m’esperava la combinació de vols que m’havia de tornar a Menorca, no vaig poder comprovar (és el que té anar amb presses) si, tal i com havíem dit, us esperava el vostre avió privat a la porta del col·legi. Potser n’Afnan i na Sara us vau enlairar i arribàreu a Dubai; o a Tailàndia, com us hauria agradat a vosaltres dos, Gabriel i Álvaro; qui sap si encara vau anar més enfora, fins a Hawaii, Leire i Oliver, o quedàreu més a prop, a Paris, tal i com ho preferíeu, Violeta i Carlos (tenies ganes de visitar Disneyland, no?). Potser, Ivan, vas partir cap al Carib; o a Andorra, Leire; o a Portugal, Erica; o a Madrid, a veure un partit de futbol, eh Jordi? No sé, tampoc, si vas partir, Anna Lucie, a la recerca de la neu (a Alemanya, Nova York, a Londres…), com desitjaves; o si tu, Amelie, després de passar per Londres, vas acabar visitant l’Índia, on volies veure com hi feien taules i cadires. Me sap greu, però amb les presses me’n vaig haver d’anar sense comprovar-ho.

Sigui com sigui, esper que, gràcies al taller, us quedés clar que és amb la imaginació que es poden fer els viatges més increïbles de tots. Amb l’avantatge afegit que no cal moure’ns d’on som. I que la literatura és una eina magnífica per a fomentar-la, la fantasia, per la qual cosa, m’acomiadaré de tots vosaltres convidant-vos a llegir molt i, fins i tot, si us ve de gust, a escriure les vostres pròpies històries. Com l’altre dia, en què vau ser, sobretot vosaltres, escriptors a l’aula. Crec que us ho passareu molt bé i no us en penedireu. Salut!

Views: 1