Geurea da garaipena. La victòria és nostra. Ho cantaven els bascos Negu Gorriak. La frase connecta amb una altra, ben menorquina, que ha esdevingut divisa per a alguns: no podem perdre mai. Va ser aquí, amb el disc Gure jarrera (Esan Ozenki, 1991), que vaig entrar en contacte amb l’univers creatiu de Fermín Muguruza. I, com sol passar en aquestes ocasions, va començar, en la seva companyia, un viatge cap endavant, coetani, en què les novetats discogràfiques eren assaborides a mesura que anaven apareixent, i alhora cap enrere, perquè abans d’aquesta data hi havia hagut treballs notables als quals, per tot de circumstàncies, no havia dedicat l’atenció que es mereixien: de Kortatu, en els anys en què escoltava amb regularitat rock radical basc —Eskorbuto, Cikatriz, MCD, Barricada—, n’havia escoltat sobretot el disc homònim i no m’havien cridat gaire l’atenció. No era el moment.
No ho va ser, tampoc, la primera vegada que vaig saber de l’existència de Negu Gorriak, a partir d’un videoclip, diria que del tema «Radio rahim» (o era «Raggamuffin jaia»?), del disc de debut de la formació, que emetien amb certa regularitat al programa Oh Bongònia, de TV3, presentat per Mikimoto. Que hi apareguessin uns bascos rapejant en la seva llengua, acompanyats de guitarres distorsionades, no em va acabar d’enganxar. Descobriria molt més tard que s’havien avançat a la fusió amb què Public Enemy i Anthrax van trencar esquemes musicals amb «Bring the Noise», en què rap i thrash metal anaven de la maneta.
Hi vaig arribar, com he dit, gràcies a Gure jarrera, comprat en format de casset. Ara bé, el salt de qualitat el van fer, dos anys més tard, amb Borreroak Baditu Milaka Aurpegi (Esan Ozenki, 1993), un disc que mirava a la cara les obres mestres del rock alternatiu de començament dels anys noranta, amb la seva fusió d’estils musicals i la contundència d’unes lletres carregades de contingut polític. Que una publicació com Rock Deluxe el declarés el millor disc espanyol de l’any no deixava de ser un acte de justícia i d’ironia alhora, perquè d’espanyols, evidentment, no en tenien gairebé res que no fos per imperatiu legal. En aquella època trobam, també, el concert icònic de la banda que va transmetre el Canal 33, el primer mitjà de comunicació estatal, diria, que es va atrevir a fer-ho. En unes declaracions inicials del grup, en un català excel·lent, Fermín Muguruza dedicava l’actuació a Guillem Agulló, assassinat feia poc per una colla de nazis.
L’adolescència és una època de descobertes. Gràcies a Fermín Muguruza, en van venir moltes. Amb ell, es va consolidar una època de connexió amb les lluites del poble basc. Vingueren la subscripció a l’editorial Txalaparta, les lectures d’obres que explicaven la realitat d’aquelles terres del nord des d’una perspectiva molt diferent d’aquella que dominava els mitjans de comunicació oficial, tamisada pel centrisme madrileny, l’única que arribava a Menorca en una època en què Internet encara anava en bolquers. Va ser el moment d’assaborir els discos de Kortatu, d’entendre’n l’evolució ideològica, amb què s’explicava, per exemple, el canvi de llengua a l’hora de cantar les cançons. I, també, d’ampliar el catàleg de grups que cantaven en èuscar: Anestesia, PiLT, Su Ta Gar, Dut…
Ara bé, a poc a poc i en bones, l’enlluernament per tot allò que passava al País Basc va anar decreixent. Des d’un punt de vista ideològic, hi va haver un moment en què vaig començar a dubtar de la simpatia que el catalanisme polític professava respecte d’allò que feien els bascos. Que no fos correspost hi va ajudar. De fet, em va menar a entendre que, per molt que compartíssim el fet de ser víctimes de la repressió espanyolista, que hi havia tot de lluites compartides, calia que cadascú fes la seva via. Potser aquest fet explica per què no vaig acabar de seguir la trajectòria del grup, tot i que vaig celebrar la victòria judicial davant de la querella interposada, si no vaig errat, pel sinistre tinent coronell de la guàrdia civil, Enrique Rodríguez Galindo. El responsable de la casa quarter d’Intxaurrondo, vinculada amb tortures als militants dels moviments d’alliberament basc i, també, amb el tràfic de drogues, apareixia en una cançó de Negu Gorriak «Ustelkerria» («Podridura»), que el deixava com un pedaç brut, cosa que al benemèrit personatge no havia fet cap gràcia. En aquest cas, la justícia, per molt espanyola que fos, va fer justícia.
M’hi vaig reenganxar després de dissoldre la segona banda de la seva vida —abans hi havia hagut Kortatu—, quan va emprendre la carrera musical en solitari. El disc que va publicar acompanyat pel conjunt Dut (Ireki ateak, Esan Ozenki, 1997) em va enganxar. El consider, encara, magistral. Com ho és el següent, Brigadistak Sound System (Esan Ozenki, 1999), en què deixava de banda els sons més roquers per endinsar-se en els universos sonors jamaicans. Hi ha un estiu en què el disc va sonar gairebé cada dia al meu reproductor de cedés. El següent, FM 99.00 Dub Manifest (Esan Ozenki, 2000), ja no em va agradar tant. De fet, de llavors ençà, seguesc la trajectòria de Fermín Muguruza des d’una certa distància, tot i que més o menys sé què està fent en tot moment. No només en el món de la música, sinó també en el de l’audiovisual (amb polèmica inclosa respecte de la nominació de Black is beltza als premis Goya, atiada per la ultradreta).
Des d’un punt de vista musical, el consider un personatge molt interessant. Ha mostrat ser qualcú inquiet, amb ganes d’explorar diferents gèneres, renunciant a posicions acomodatícies. Ho trob encomiable. Ideològicament, la connexió és menor, tot i que segurament coincidim en més d’una idea. Açò sí, sigui com sigui, representa un model d’artista compromès. De ver. La seva és una posició radical, però de cada vegada estic més convençut que els problemes només es poden resoldre si s’hi actua des de l’arrel. Per aquí també hi connect.
Hi pens, en tot açò, quan som a punt d’embarcar a l’avió que ens ha de dur, fent una escala barcelonina inevitable i mínima, a Bilbao. Viatjar per anar a un concert és un costum molt bo. Fer-ho en bona companyia, ho millora. Veure Fermín Muguruza en el segon concert de la gira mundial que tot just acaba d’encetar, no té preu. Suposarà un viatge emocional amb parades en estacions centrals de la meva biografia, ho sé, però també una projecció de futur. Tant de bo els anys que han de venir tenguin, també, com a banda sonora, la seva música. Geurea da garaipena.
Views: 24