Flamenca

Un d’aquells termes que generen pàgines i pàgines de lletra impresa, sobre el qual encara no hi ha una definició satisfactòria per a tothom, és el de clàssic literari. Lluny de voler entrar en un debat que no pertoca en un espai com aquest, sí que podem establir que un dels elements que caracteritzen aquesta mena d’obres és el fet que, malgrat la distància cronològica que hi pugui haver entre el moment en què es van escriure i el moment en què es llegeixen, sembla que no hagi passat el temps. Mantenen la frescor al llarg dels anys. La lectura que en resulta és actual, en el sentit que ens permet d’interrogar-nos, ens ajuda a tenir un millor coneixement individual i, també, de la relació que establim amb el món que ens envolta. Dit així, evidentment, la idea no deixa de ser genèrica (relativa, fins i tot, com ho són molts de clàssics en funció de les ulleres de l’època en què són llegits). Potser el cas de Flamenca, una novel·la occitana escrita al segle XIII, ajudi a dibuixar un poc el que acabam de dir.

Vaig descobrir aquesta obra anònima fa un fotimer d’anys, a la universitat. Antoni Rossell, professor de novel·la romànica medieval, ens en feia traduir alguns fragments. Era un més dels exercicis que fèiem en unes sessions heterodoxes en què un bon dia podíem ser a la croada albigesa i, sense adonar-nos-en, sortir a col·lació les cartes de la monja portuguesa Mariana Alcoforado, per acabar tancant l’hora i mitja que durava la classe escoltant versions rockeres d’antigues cantigas de amigo. Tot açò i més. Cada dia era una sorpresa en les sessions d’un professor que era, sobretot, un heterodox acadèmic. Així i tot, durant aquesta assignatura, sí que va ser mínimament regular el treball, amb una edició fotocopiada i enquadernada de Flamenca (i d’altres materials relacionats amb la matèria), en occità medieval acompanyats de breus comentaris en francès, de la qual n’anàvem llegint, comentant i traduint algunes parts. D’uns anys ençà, per sort, accedir-hi és molt més senzill. Disposam d’una traducció de l’obra al català, a càrrec d’Anton M. Espadaler, que converteix els versos originals en una prosa amena en la nostra llengua. També ho és, per cert, la introducció, amb què ens exposa tots els elements necessaris per a endinsar-nos en el text.

La lectura de Flamenca, un roman medieval (és a dir, una narració escrita en una llengua derivada del llatí), ens transporta a un món que, evidentment, ens és molt llunyà, el de la societat feudal, en què cavallers, clergues i pagesos, senyors i vassalls, conformaven un món de classes tancades. Estrictament marcat. Aquest és el marc en el qual transcorre la novel·la, que no es pot llegir sense tenir en compte els tòpics marcats per l’amor cortès (en que els amants es relacionaven d’una manera paral·lela al vassallatge), perquè el rerefons de la literatura trobadoresca hi és, tot i que però l’obra va molt més enllà d’aquest marc. El tema principal n’és la gelosia. Un home, Archimbaut de Borbó (sobta trobar-se aquest cognom, al segle XIII, connotat ja negativament!), està casat amb una dona d’una bellesa extraordinària, sobrenatural gairebé. Per evitar que ningú intenti seduir-la, la fa tancar en una torre. Un jove, però, Guillem de Nevers, que se n’enamora només de conèixer-ne la història, sense haver-la vist, gràcies a l’enginy i a l’astúcia aconsegueix d’alliberar-la i gaudir de l’amor amb la jove.

Tot i que la novel·la ens ha arribat inacabada, per la qual cosa no en sabem el final, el text presenta força elements temàtics interessants, sobretot pel fet que, a partir de l’ús d’una sèrie de tòpics trobadorescos, elabora «un cant a l’alegria de viure sense entrebancs, i la defensa d’una concepció de la vida en la qual el plaer ocupa una posició central», com afirma Espadaler. En açò no és gaire medieval: ens acosta significativament a l’hedonisme que desprenen gran part de les narracions del Decameró, per posar un exemple evident. Gràcies a l’amor vertader, els protagonistes de la novel·la esdevenen lliures. La gelosia, en canvi, empresona. La gelosia masclista, s’entén.

L’actualitat del material que tracta aquesta novel·la esdevé, com es pot deduir fàcilment, de rabiosa actualitat: amor i gelosia, relacions tòxiques, violències masclistes… En aquest sentit, del segle XIII ençà no hem avançat gaire. No és tan estrany conèixer cassos actuals de marits possessius que condicionen i restringeixen la vida les dones amb què conviuen —és un dir—, no permetent-los que vagin vestides d’una determinada manera, prohibint-los que parlin amb segons qui, etc. D’aquí al «la maté porque era mía» hi ha un no-res. Només cal llegir les notícies. Sense anar gaire lluny. A l’illa del costat, per exemple, on aquesta setmana un home ha assassinat la seva parella (quin mal que fa aquí, en aquesta expressió, el possessiu seva). Un altre crim masclista a ca nostra. Una víctima més d’una ignomínia que sembla que no té aturador.

Només pel fet de presentar un model diferent de dona, que defuig la convenció social i que, sobretot, acaba estimant com ella vol i a qui vol, la lectura de Flamenca presenta una frescor sorprenent. Hi ha qui, fins i tot, n’ha dit que és una obra subversiva, que capgira els valors establerts, no només de l’època en què va ser escrita. Segurament açò és el que devia pensar el professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya (l’ESMUC) que va decidir recomanar el llibre a una alumna seva, estudiant de cant flamenc que tampoc no li feia cap lleig al jazz o al R&B amb pinzellades d’electrònica més actual, que estava preparant el seu treball de final de grau. Segurament hi veié la frescor d’allò vell que és alhora nou, com ho era el camí musical que cercava la jove estudiant, en què no dubtava a mesclar una música tan tradicional com el flamenc amb els gèneres urbans més moderns. Es veu que ho va veure de la mateixa manera que el professor, perquè va acabar convertint l’argument de l’antiga novel·la occitana en una sèrie de cançons dedicades a resseguir les diferents fases d’una relació tòxica, des de la submissió i la gelosia fins a l’alliberament final de la dona. A nivell musical, el procés era semblant: fusionava passat i present. El resultat era totalment actual, a nivell de lletres i de música.

En aquest treball acadèmic, el nom de la protagonista del roman medieval adquiria una nova significació, amb què s’enriquia encara més el joc de referències que acumulava. Flamenca, al text original occità, no només indicava la procedència de la dona (de Flandes), sinó que també connotava, a través del color rosat dels ocells del mateix nom, el color de la pell jove, a més de la passió que simbolitzava el foc (la «flama que convé particularment a l’amor i li proporciona una aura venusiana», en paraules d’Espadaler). Amb aquesta revisió, feta al segle XXI, hi hem d’afegir la relació amb un estil musical del qual, com hem dit, també capgira els paràmetres. És, fins a un cert punt, una proposta subversiva: revolució en la lletra i en la música (tot i que no sempre: hi ha alguns recursos que són llocs comuns en l’electrònica i d’altres que, tot i semblar originals, ja fa un temps que roden: per exemple, emprar diferents sons urbans —acceleracions, sirenes de policia, etc.— per a elaborar, a base de samplers, les percussions d’un tema).

Sigui com sigui, la potència del treball de l’alumna és tan gran que, aquesta sèrie de cançons que tracten un tipus d’amor dolent (que no és amor, de fet), el «mal querer», a més d’ajudar-la a graduar-se, acaben convertits en un treball discogràfic que, ves per on, fa un ou de dos vermells i conquereix el públic de mig món. Un treball, publicat fa tot just fa dos anys (el 3 de novembre de 2018) que ha aconseguit, segurament de manera anecdòtica, la venda d’un número sorprenent d’exemplars de la novel·la medieval. Més significatiu, però, és el fet que, en una escena musical en què els joves consumeixen unes cançons les lletres de les quals reprodueixen i, alhora, fomenten, tota mena de patrons masclistes, aquest disc hi ha introduït un discurs que convida les dones a l’empoderament. Com un subtil cavall de Troya.

Per cert, el nom de l’alumna ja el coneixeu.

Es fa dir Rosalía.

Views: 1