Galeries d’art, encara

M’ha sorprès, i molt, la repercussió inesperada de la reflexió que vaig dedicar, aquí, fa quinze dies, a l’aparició recent de diverses galeries d’art a Menorca, un fenomen que vaig voler relacionar amb d’altres que també es donen en els processos de gentrificació. No només les xarxes se n’han fet ressò, sinó que, fins i tot, en un cas d’intrusisme laboral, me n’han demanat parer per a un petit reportatge a IB3, la radiotelevisió pública de les illes. Jo no som cap especialista en el món de l’art o l’urbanisme. Escric assaig i, per a fer-ho, m’agrada documentar-me. Res més.

En aquest cas concret, m’hi va empènyer a fer-ho el fet que, tant en premsa com per les xarxes, la notícia de la inauguració de la galeria Hauser & Wirth es tractava des d’un únic punt de vista, el laudatori (amb alguna excepció recent que, esperem, no sigui l’excepció que confirma la regla). Per una sèrie de motius, alguns de caràcter personal, jo no en veia tan clares les bondats. És ver que, a l’illa del Rei, hi actua un grup de voluntaris darrere dels quals hi ha interessos que em semblen, com a mínim, tèrbols. Però sembla que la nova galeria té poc o gairebé res a veure amb els ocupes del general, els quals, per cert, sembla que estan passant el seu procés de dol davant del que consideren la usurpació d’una part substancial del seu particular illot de Perejil.

Sigui com sigui, no podia deslligar un fet puntual d’allò que està succeint a Menorca en els darrers anys —canvi dels comerços tradicionals per franquícies, proliferació d’hotels d’interior, compra de llocs al camp i de cases als centres històrics de les ciutats, augment dels preus de l’habitatge, aparició d’altres galeries d’art…—, per la qual cosa no vaig fer res més que cercar informació, sobretot en textos de caràcter acadèmic, sorgits d’àmbits universitaris, bàsicament perquè els considerava fiables. Per a intentar entendre què està passant. Tenc el costum de fer-ho així.

 Entre tant de soroll que ens envolta, més enllà de les frases breus i impactants dels uns i dels altres, de la manca de reflexions aprofundides i pausades, crec que accedir a informació fiable és una necessitat higiènica. A més, en el meu cas, m’agrada compartir les idees que en sorgeixen amb els lectors del blog, per tal de generar debat, per fer anar i venir els punts de vista. Aquest és, de fet, el que em mou a publicar, setmana rere setmana, les meves cabòries a Xalandria: la necessitat de pensar les coses de forma col·lectiva. És una bona manera de defugir el pensament únic.

En aquest cas concret, es tractava de posar damunt de la taula, aportar al debat, un punt de vista diferent, que no hi era, perquè cadascú tingués més elements de judici a l’hora d’interpretar la realitat de què som part. L’exercici també ha servit per veure que els processos que afecten l’illa no solen sorgir del no-res, sinó que són rèpliques del que passa a la resta del món. És, aquest, un dels efectes més clars de la globalització econòmica. Saber que, abans, a Nova York, a Bilbao, o a llocs més propers com Eivissa o Mallorca, han passat per processos semblants, pot ajudar a tenir una millor perspectiva i coneixement de les coses.

Ara bé, cal no confondre aquest esperit de contraposar idees, de ser crític —en el sentit etimològic del terme no implica altra cosa que examinar i jutjar per tal de tenir criteri—, amb el «no a tot» o amb la voluntat d’estar, sempre, «en contra de». Res més enfora de la realitat. Ho dic arran del que més o menys entenc que denuncia un dels comentaris que un lector del blog hi ha publicat: «D’acord, ja veig que no us agrada la galeria ni el que es fa a l’illa del Rei. De fet, no us agrada gairebé res. I dit això, quina solució o què faríeu vosaltres? Teníeu amagada alguna idea respecte a l’illa i no l’havíeu compartida amb els pobres mortals? (A part d’omplir-la de funcionaris i arruïnar els nostres besnets)».

Deixant de banda que no entenc el perquè del plural —el text representa una reflexió personal, la meva: no estic rallant en nom de ningú—, ni la referència als funcionaris —sempre els acaba tocant el rebre!—, he de dir que compartesc una part important de l’esperit del comentari. Queixar-se, i res més, és molt fàcil. Massa. És la postura còmoda quan no va més enllà i si no hi ha, darrere del lament, una posició fonamentada. És només des d’aquest punt que es poden proposar solucions als problemes: partint de la consciència que existeixen i que tenen unes causes i unes conseqüències.

Açò darrer que acab de comentar lliga amb unes reflexions de Neil Smith, geògraf i acadèmic escocès, teòric de la gentrificació que va desenvolupar la seva tasca intel·lectual en diferents universitats nord-americanes. En un text de títol prou explícit, «¿Son los museos tan solo un vehículo al servicio del desarrollo inmobiliario?» publicat al volum col·lectiu Ideas recibidas. Un vocabulario para la cultura artística contemporánea (MACBA, 2010), que també vaig llegir per tal de documentar-me, després de remarcar les moltes evidències que art, artistes i institucions que s’hi relacionen, «han estado entre las tropas de asalto del fenómeno conocido como gentrificación» (Smith 2010, 130) i de fer constar la relació evident entre el mercat de l’art i la indústria immobiliària, desenvolupa una idea clau que, per manca d’espai, no vaig incorporar a la meva anterior reflexió. Amb la calorada xafogosa que fa i el que cansa la vista llegir en pantalla, em va semblar que eren ganes d’allargar-ho massa. En canvi, tal i com han anat les coses, crec que avui és escaient introduir-lo.

Parlar de gentrificació, un procés en què el mercat, l’especulació, deixa de banda qualsevol aspecte social, en què tot val per a fer negoci, és entrar en el camp d’allò que és moralment condemnable. Ara bé, Smith (2010, 131) remarca que som davant d’una problemàtica que, més que no pas moral o ètica, és substancialment política. Queixar-se, protestar perquè hi ha desnonaments, preus de cases prohibitius per als autòctons, saturació a les carreteres, s’ha de fer. És just i necessari. Però, sobretot, el que cal és cercar els orígens del problema, entendre’l i, tot seguit, veure com es pot aturar i, en conseqüència, prendre’n les mesures pertinents. És a dir, cal actuar.

D’açò se’n diu fer política, exercir un poder que, per cert, no és exclusiu de les administracions o dels partits que les governen. És una qüestió que ens interpel·la a tots. Més que mai, diu Smith (2010, 148), el poder ha de ser popular, s’ha d’exercir de baix cap a dalt. Aquesta idea em recorda el famós aforisme de Joan Fuster: «tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Ens calen unes accions —i ara estic parafrasejant Smith— que possibilitin construir ciutats que responguin a les necessitats populars i socials, abans que a la lògica de la propietat privada i la “necessitat” d’obtenir beneficis. Per cert, en aquest marc, l’art també hi ha de jugar un paper molt important. Perquè, entre d’altres coses, ens humanitza.

La realitat ens mostra, però, que açò succeeix poques vegades i que la lògica del mercat acaba passant per damunt dels interessos i les necessitats de les persones. Mesures com la regulació del preu de lloguers, l’elaboració de plans urbanístics pensats per a les persones, amb equipaments que ajudin a fomentar la cohesió i el benestar social, la fixació de percentatges d’habitatges que només es poden vendre als residents, la diversificació real de l’economia (per no dependre dels monocultius que són, bàsicament, pa per avui i gana per demà), la limitació del número de vehicles permesos en una zona… De mesures, n’hi ha per a donar i vendre. Tenim l’avantatge, a més, de saber que, algunes d’aquestes polítiques s’han aplicat amb resultats favorables. Es tracta només de fer les coses ben fetes. I d’aplicar-les a la realitat concreta que volem gestionar.

Ara bé, també cal tenir ben clar que no correspon només als polítics —moltes vegades massa poc preparats— pensar-les, proposar-les o posar-les en marxa, aquestes mesures. No només. En tost de queixar-nos i res més, la posició còmoda i fàcil, cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i s’hi impliqui. Si les regles inhumanes del mercat s’imposen és perquè, segurament, ho hem permès. No cal dir que depèn de la gent poder capgirar la situació.

En aquest procés, el debat, les opinions variades i fonamentades —males de fer surar entre tant de renou i altaveus mediàtics al servei dels interessos d’uns pocs—, gràcies a les quals hom pot prendre consciència de les coses, són més necessaris que mai. Ens hi jugam molt. El futur dels nostres besnets, sense anar gaire enfora.

Views: 5