Galopa, mon Cavall Verd (una crònica sentimental)

Si quan llegeixes aquestes paraules, encapçalades per un títol que manlleva maldestrament un vers de Gumersind Gomila, és dissabte dia 2 d’abril, segurament jo estaré rodant per Mallorca, assistint als actes d’una nova edició dels Premis Cavall Verd. Organitzats per l’AELC (l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), arriben enguany a la trenta-novena edició, una xifra que demostra fins a quin punt estan més que consolidats.

L’autor homenatjat en aquesta ocasió és Llorenç Moyà, motiu pel qual el gruix de les activitats es celebren a Binissalem, on va néixer el poeta. A més d’una taula rodona al voltant de la seva figura, i d’una ruta literària, a l’hora de dinar coneixerem els guanyadors del premi Rafel Jaume de traducció poètica i del Josep Maria Llompart de poesia, que s’atorguen a obres publicades. Després, per acabar-ho de pair, hi haurà una sobretaula que combinarà una lectura de textos de Moyà amb l’enginy verbal dels glosadors. Per a mi, aquest és un retorn esperat: després de vuit anys seguits d’haver-hi assistit, ara en feia cinc que no hi anava. He de confessar, idò, que en tenia moltes ganes. Per a afegir-hi una dosi d’èpica a tot plegat, resulta que un poc més i no hi arrib. Per culpa dels designis d’Air Nostrum, que ahir em cancel·laren el vol, no vaig poder assistir al concert de Vers Endins, que encetava el programa d’actes d’enguany. L’avió en què em recol·locaren arribà a Mallorca a darrera hora del dia.

La meva relació amb aquests premis, la festa grossa de l’AELC a les Illes, s’inicià el 2006. En aquella ocasió, la cerimònia es traslladà a Menorca ja que l’autor homenatjat va ser Gumersind Gomila. Un any abans, n’acabàvem de celebrar el centenari del naixement i, per açò, els guardons es donaren a l’illa que havia vist néixer el poeta menorquí del Rosselló. Darrere d’aquesta decisió, segurament, hi va haver el criteri de Margarita Ballester, que aleshores era vocal de la junta illenca de l’associació. Diria que també va ser ella qui em va fer confiança a l’hora de proposar-me d’organitzar la taula rodona al voltant de Gomila en què, a més d’un servidor, vaig poder-hi convidar Jaume Aulet i Miquela Valls. A més, amb l’ajuda de Diana Prieto, vam editar-ne, en format de llibre, el quadern divulgatiu dedicat al poeta homenatjat.

Aquest primer contacte, puntual, va propiciar que, gràcies sobretot a la publicació que n’havia sorgit, m’acabés associant a l’AELC. Una vegada més, he d’agrair a Margarita Ballester que m’animés a fer-ho i que, poc temps més tard, em proposés d’entrar, per cooptació, a la junta illenca de l’associació. No vaig poder dir-li que no, tot i que, durant tots els anys en què vaig ser-hi, no vaig poder evitar la sensació de ser un impostor, de no ser com els meus companys, escriptors tots ells amb obra publicada. Jo no m’hi podia sentir: tot just havia donat a conèixer uns pocs textos de crítica literària i alguns textos de creació, poesia i narrativa, esparsos.

L’entrada a la junta de l’AELC va ser cosa d’arribar i empènyer. No cal dir que em vaig sentir molt ben acollit, començant pel vicepresident de les Illes, Miquel Bezares, i els vocals de Mallorca, Aina Ferrer, i de les Pitiüses, Iolanda Bonet. Per correspondre a tanta generositat, el resultat de la primera activitat menorquina que vaig organitzar en nom de l’associació va ser triomfal: no hi va assistir ningú. Zero persones! Només hi érem els escriptors convidats (algun dels quals no es va acabar de prendre gaire bé que ningú no l’hagués anat a escoltar) i jo. L’únic consol davant d’aquest fracàs va ser pensar que, de cara al futur, les coses només podrien anar millor, tal i com crec que va acabar succeint.

Des de dins de la junta illenca de l’AELC vaig descobrir moltes coses de profit. Moltes, d’entre les quals la importància dels Premis Cavall Verd. Per exemple, els guardons constataven que la literatura catalana ho era, realment, ja que hi participaven autors vinguts de les diferents geografies dels nostres països: principatins, valencians i illencs hi interactuaven amb tota naturalitat, com si les fronteres administratives que malden per anorrear-nos no existissin. Aquí hi tenien un punt de trobada i de diàleg.

A més, en el meu cas, serviren, any rere any, per anar descobrint autors i obres importants, les premiades, que, pels motius que fos, m’havien passat desapercebudes. Ara bé, més important fou encara, gràcies als homenatges —cada any els premis estan dedicats a la memòria d’un poeta illenc ja traspassat—, la descoberta de la literatura de molts autors mallorquins que desconeixia —és el cas de Manuel-Claudi Santos— o d’altres dels quals tenia una visió poc aprofundida. Alguns d’ells, a més, eren imprescindibles: Andreu Vidal, Damià Huguet, Blai Bonet, Miquel Àngel Riera. Des del moment en què, gairebé per casualitat, vaig passar a presentar la cerimònia d’entrega dels guardons (ho vaig fer en tres ocasions), em vaig imposar l’obligació de llegir l’obra poètica sencera de l’autor homenatjat, per tal de poder preparar-ne una bona selecció, amb què complementava la petita biografia que havia de llegir al llarg de l’acte.

També, assistir a aquests premis va ser la millor manera de conèixer una altra Mallorca. L’illa no m’era estranya, però no en tenia gaire present el vessant literari enllà d’algunes obvietats: el pi de Formentor, l’estàtua de Ramon Llull al port de Palma o el puig de Randa… Gràcies als Cavall Verd, l’illa va prendre una nova dimensió, especialment en llocs com Campos, Manacor, Santanyí o Palma. Actualment, en passejar-hi, identific edificis amb autors, espais amb poemes —en aquesta casa del carrer del Ferrocarril va viure en Damià Huguet; en aquest bar del carrer dels Olms, en Manuel-Claudi Santos hi passava hores… És a dir, llegesc els paisatge amb ulls literaris perquè he tingut la sort de participar d’aquests guardons.

Una altra experiència enriquidora que en deriva és el fet d’haver pogut treballar amb unes persones extraordinàries, començant per la gent de Canuda —la seu barcelonina de l’associació— comandada per Montserrat Bayà, primer, i per Carme Ros, encara ara imprescindible perquè tot funcioni amb la màxima solvència, i continuant pels meus companys de junta —no només la illenca, però sobretot—, especialment aquells que havíem de pencar perquè als Cavall Verd tot sortís com s’havia previst (aquí, a més de Miquel Bezares, he de citar Fanny Tur, Aina Ferrer i Laia Martínez).

Va ser un fer feina molt satisfactori, aquest. Entre d’altres aspectes, perquè vaig poder conèixer molta gent del gremi. Les moltes hores d’activitats —actes acadèmics, recitals, rutes literàries, sobretaules, però també trasllats en autobús, estones mortes als rebedors dels hotels o els trajectes a peu per la ciutat…— facilitaren la conversa amb més d’un escriptor. Algun, a més, admirat i llegit, com en Francesc Garriga o en Bartomeu Fiol, per citar-ne dos que faltaren poc després d’haver-hi coincidit. Aquest contacte, a més, va ser decisiu a l’hora de decidir que no volia sentir-me més un impostor entre tants d’escriptors i que, per tant, havia d’apostar d’una manera decidida per la creació literària, a la qual no dedicava el temps que requeria. Vaig deixar la junta de l’AELC la primavera de 2017, perquè tocava fer-ho. Un parell de mesos després, vaig començar a publicar cada setmana al blog Xalandria i, a la tardor, va aparèixer el meu primer llibre de poesia. L’empenta encara dura. De llavors ençà, no he aturat d’escriure. He publicat i esper seguir fent-ho, tot i que, independentment que açò passi o no, no puc concebre el meu dia a dia sense l’escriptura.

Ja he avisat, al títol, que els paràgrafs precedents conformaven una crònica sentimental de la meva relació amb aquests premis. Necessitava, un dia com avui, deixar per escrit la il·lusió que em fa poder-hi tornar. Sense responsabilitats, açò sí, però reincidint-hi. I, si pot ser, esperant que no sigui la darrera vegada que ho pugui fer. Que, per molts d’anys idò, segueixi galopant el Cavall Verd.

Views: 1