Hi ha més d’un xalandrot que roman a mig fer. Cova, en una mena d’ostracisme informàtic, aparcat en una carpeta de l’ordinador, a l’espera que qualque dia, si hi ha sort, una revisió permeti d’acabar-lo i fer-lo públic. Darrere de cada text inacabat hi ha una sèrie de causes que en justifiquen la situació, que poden variar en cada cas: un fil conductor que, en estirar-lo, no mena almon, una argumentació que, en revisar-la, no s’aguanta de cap de les maneres, una temàtica que cedeix el lloc a una altra i, després, queda desfasada… Avui, però, estic content perquè he pogut acabar un xalandrot al qual donava voltes des del mes de gener. No li trobava el desllorigador. Una casualitat afortunada ha permès que les coses s’acabessin lligant, en aquest cas les figures de Pompeu Fabra i Gumersind Gomila.
L’esborrany del text inacabat duia per títol «Estirant del fil fabrià a Menorca». Volia ser una mena de resum de la conferència que Fina Salord, en el marc dels actes de celebració de la diada del poble de Menorca, va dictar a Maó —el 13 de desembre de l’any passat i, a Ciutadella, l’11 de gener d’enguany—, aprofitant els darrers dies de la commemoració de l’Any Fabra. En el seu parlament, intitulat «La projecció de Pompeu Fabra a Menorca, Mallorca i Eivissa» la filòloga i coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis va fer encaixar les múltiples peces que formen el complex trencaclosques de la incidència de la normativització de la llengua catalana a les Illes, tot i que es va centrar especialment en Menorca, amb la solvència de sempre, perfilant una completa i complexa visió panoràmica del tema exposat (tal i com exigia un acte d’un poc més d’una hora de durada).
Açò vol dir que apuntà tots els àmbits i personatges implicats en el procés de codificació del català en territori insular. Així, el discurs salordià va servir per posar damunt de la taula una sèrie d’informacions d’interès sobre Menorca amb les quals va demostrar que l’illa no restà aliena a la normativització de la llengua, un procés que es va desenvolupar durant els segles XIX i XX. Així, va exposar com, abans de la Renaixença —quan els llibres de text escolar expliquen que es va evidenciar la necessitat de normativitzar el català, en relació amb el procés de recuperació de la llengua en els àmbits literaris, endegat, en part, per la influència romàntica—, a Menorca ja hi havia hagut una persona entestada a dissenyar i a elaborar totes les eines necessàries perquè el català esdevingués una eina vàlida per a la literatura i la cultura, un gramàtic, Antoni Febrer i Cardona, que des de la nostra illa va crear un projecte, de base il·lustrada, adreçat a tota la comunitat catalanoparlant, tan ambiciós en la forma i en el fons —i açò no es coneix prou— com el que va culminar Pompeu Fabra. Segurament, el context sociopolític de l’illa ajuda a entendre perquè no va reeixir. És el marc de la desfeta de la cultura de la il·lustració el factor que explica, també, que la Renaixença, a Menorca, fos una història (gairebé) impossible, parafrasejant les paraules de Salord.
Ara bé, ja en el tombant de segle, mentre al Principat havien viscut les picabaralles entre les propostes enfrontades dels defensors del català «acadèmic» i dels partidaris del català «que ara es parla» o, més endavant, des de la revista L’Avenç havia sorgit una proposta de modernització per al català, a Menorca, des de la consciència assumida a tota la comunitat lingüística que calia posar normes ortogràfiques i gramaticals a la llengua per a fer-la una eina efectiva de cultura, també hi va haver un debat més que interessant amb diverses propostes sobre la taula, com bé va estudiar en el seu moment Àngel Mifsud. És en aquest context que apareixen i destaquen noms com els de Francesc Hernàndez Sanz o Cosme Parpal, però també i sobretot, el de Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca).
La necessitat d’aquest model de llengua codificada es va resoldre quan Fabra, a recer de l’Institut d’Estudis Catalans (és a dir, amb el suport del poder polític a traves de les institucions públiques), elaborà les Normes ortogràfiques (1913) i el Diccionari Ortogràfic de 1917 (i, més endavant, la gramàtica i el diccionari). A partir d’aquest moment, no sense alguns debats interessants, la normativa fabriana es va anar escampant a tota la catalanofonia i va ser acceptada de manera general (curiosament, on més oposició inicial va trobar va ser a Barcelona). El cas de Menorca va resultat paradigmàtic: en poques setmanes, la revista Llum Nova, des Migjorn, les va assumir, les va donar a conèixer i les va aplicar a les seves pàgines.
Al llarg del seu discurs, Salord, va deixar anar alguns interrogants amb què deixava portes obertes, en què convidava a aprofundir en cadascun dels aspectes tractats. Per exemple, en un moment determinat de la conferència, es va demanar fins a quin punt podíem especular amb la possibilitat que Gumersind Gomila, establert a Perpinyà en iniciar-se la dècada dels vint del segle passat, i Pompeu Fabra, exiliat a Prada de Conflent, a la Catalunya nord, des del final de la guerra civil, haguessin mantingut algun tipus de contacte. En acabar-ho de dir, em va semblar que la resposta no deixava de ser una anècdota en el marc global dels continguts de la conferència, però que alhora mostrava fins a quin quin punt la historiografia cultural menorquina encara té camp per córrer. En sabem moltes coses, però encara cal acabar de conèixer i interpretar una part important del nostre passat cultural, un bagatge històric que, entre d’altres coses, ens permet d’entendre millor el nostre present. Entre d’altres coses, perquè, parafrasejant els coneguts mots de Raimon, «qui perd els orígens per la identitat».
En arribar a casa, vaig revisar la paperassa que he anat acumulant sobre Gomila i, després de fer una breu recerca documental, vaig valorar que la resposta a la qüestió plantejada per Fina Salord no era mereixedora de gaire cosa més que una nota a peu de pàgina d’un hipotètic xalandrot que dedicaria a resumir els eixos principals de la conferència, pensant que, amb un poc de sort, el podrien llegir els meus alumnes de batxillerat, alguns dels quals, fins i tot, eren entre el públic de la conferència. Per a un col·lectiu com aquest, poc avesat a actes de caràcter acadèmic, va ser una manera interessant d’aprofundir en els continguts del currículum que treballen a segon. Com que el curs és intens, el tema es veu de manera molt genèrica, potser massa i tot. La normativa ho despatxa amb un genèric «situació de la llengua a l’època contemporània, Pompeu Fabra i Antoni M. Alcover». Açò és el que cal aprendre, després de treballar-ho molt per damunt, perquè no hi ha temps per a entrar en l’anàlisi detallada. Per açò, una conferència com aquesta els va permetre de veure que Menorca, el lloc on viuen, no va restar aïllada de les dinàmiques culturals que estudien a classe.
Després de donar-li algunes voltes al tema, per tant, vaig provar de redactar la nota a peu de pàgina amb què volia contestar la pregunta formulada per Fina Salord. En sortí el següent redactat: «La resposta, en aquest cas, és aparentment senzilla: no tenim evidències a hores d’ara que demostrin cap tipus de lligam entre el poeta menorquí del Rosselló i l’insigne gramàtic. Bàsicament, per qüestions cronològiques. La primera activitat cultural de Gomila es desenvolupà a recer del moviment Nostra Terra, encapçalat per Josep Mias, que acabà uns mesos abans d’iniciar-se l’exili fabrià, el gener del trenta-nou. Durant els anys en què Pompeu Fabra va viure a la Catalunya Nord, les visites a Perpinyà varen ser constants, perquè hi tenia una part de la família (des de Prada tot just hi ha quaranta quilòmetres fins a la capital del Rosselló). Podrien haver-hi coincidit, però no en tenim cap prova. A més, durant aquells anys, amb la França ocupada, la del règim de Vichy, i els contactes impossibles amb l’Espanya franquista, Gomila va reforçar la seva vinculació amb l’occitanisme. Tot i que li dedicà el poema “Serenata a Catalunya” (publicat a la revista Oc el 1945), no va ser fins després de la mort de Fabra, el dia de Nadal de 1948 (és a dir, fa cinquanta anys), que trobam les primeres referències al lingüista en l’activitat de Gomila, que en parlà indirectament en diferents textos (per criticar, per exemple, l’actitud d’alguns nord-catalans respecte dels exiliats). Potser, el més interessant és la nota necrològica que li dedica, publicada a la revista Tramontane el febrer de 1949, en la qual, entre d’altres coses, incidia en el paper que el lingüista va tenir a l’hora de fixar el model lingüístic de la nostra llengua, que Gomila interpreta en clau clarament romàntica (és a dir, identificant la llengua amb el volkgeist, l’ànima del poble, la nació): “Buscant l’epuració i la resurrecció total de la llengua catalana, el gran filòleg havia buscat a deslliurar l’ànima dels catalans perquè sabia que sense l’alliberament de l’ànima d’un poble no pot obtenir-se cap altra llibertat”».
No cal dir que, per ser una nota a peu de pàgina, va sortir un poc llarga. En afirmar-hi que no hi havia constància que ambdós personatges haguessin coincidit, i veient que el xalandrot no anava enlloc, el vaig deixar a mig redactar, abandonat. I no hi vaig pensar més. Però la casualitat va voler que, aquest mes d’agost, a la Universitat Catalana d’Estiu, que es celebra a Prada, a la comarca nord-catalana del Conflent, Fina Salord es trobés amb l’activista cultural Ramon Gual, que li va entregar un llibre, gruixut, Pompeu Fabra a Prada, un recull ingent de documentació relacionada amb l’exili de l’insigne filòleg, a la pàgina 352 del qual apareix una fotografia que m’ha permès de recuperar el el text que romania inacabat. He pogut esmenar-lo i, de passada, trobar la inspiració en una setmana en què, per culpa del començament del curs, les muses no s’han atracat gaire per aquí. I sí: van coincidir, a Perpinyà, el 1948. Fabra i Gomila. No hi ha cap dubte al respecte. El testimoni gràfic és inapel·lable.
Views: 1