Diuen que dues notícies juntes, a vegades, s’entenen millor que per separat. Si en tost d’un parell, n’enfilam unes quantes, a més de percebre que la realitat és sempre complexa, el resultat permet encara la possibilitat de lligar fets que, en aparença, no tenen res a veure els uns amb els altres. Aprofitant com a excusa la convocatòria, en diferents ciutats de l’estat, d’una manifestació per reclamar el dret a un habitatge digne, assajarem de juxtaposar, és a dir, de col·locar una al costat de l’altra, una sèrie de notícies recents, acompanyades d’algun paratext que consideram, també, d’interès. Serà el lector —la capacitat intel·lectual del qual no cal subestimar, com sí fan alguns mitjans de comunicació—, si vol, qui s’encarregarà de lligar els caps que consideri adients i qui tregui, si li ve de gust, les conclusions que vulgui.
Ahir, per correu electrònic, vaig rebre la darrera edició —digital—, d’una revista editada per una immobiliària illenca. Fullejant-la breument, es pot comprovar que els preus que es demanen són desorbitats: xifres que, fàcilment, arriben als set dígits. Es suposa que, actualment, qui vol comprar un habitatge, ha de tenir un poder adquisitiu molt per damunt de la mitjana. Només hi vaig localitzar una única referència que no arribava als tres-cents mil euros: un apartament tan petit —quaranta metres quadrats— que feia difícil pensar que hi podria viure una família formada per tres o quatre persones.
Des del moment que no es pot comprar, sembla que l’alternativa és el lloguer. Es veu que, a Menorca, aquestes ofertes, en el cas de pisos destinats a primers habitatges van cercadíssims. Quan una immobiliària en publica un anunci, en poc temps troba qui se’l quedi. Els preus, per efecte d’una llei de l’oferta i la demanda que premia els més forts, estan disparats, però sempre hi ha qui acaba pagant, encara que sigui a canvi de col·locar un munt de gent a l’habitatge. Conec el cas concret d’una al·lota jove, que es vol independitzar i que, com que volia fer-ho sola, ha hagut de descartar aquesta opció. És funcionària, té un sou més que digne, però fins i tot compartint el pis amb una altra persona, els números no surten: arribar a final de mes es convertiria en una quimera. Per ara, ha hagut de renunciar a la idea. Fa poc, es va publicar una notícia que apuntava a un augment significatiu de préstecs que els pares fan als fills, la majoria dels quals es destinen a facilitar l’accés a l’habitatge. Sols, en l’actualitat, sense cap mena d’ajuda, com ja hem apuntat, aquesta seria una empresa impossible.
D’acord amb el que estableix l’article 47 de la Constitució, «Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics». Impedir l’especulació i participar de les plusvàlues, a més del dret a l’habitatge digne. No deixa de ser curiós que, d’acord amb la realitat, hi ha articles de la carta magna que no semblen d’obligat compliment, quan sí que ho són uns altres que, fins i tot, poden basar-se en la conculcació de drets fonamentals, com el segon, quan parla de «la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols».
La premsa illenca s’ha fet ressò, darrerament, d’una campanya de l’administració que té com a objectiu lluitar contra una tipologia molt concreta d’especulació, aquella que es dona en el camp del lloguer turístic il·legal, en rústic. Tot plegat es concreta en una sèrie de tanques publicitàries amb missatges tan contundents —recorden les campanyes sanitàries en contra del tabac— com el següent: «Se alquila piso ilegalmente en verano con vistas a una família en la calle todo el año». Deixant de banda el perquè dels usos lingüístics —una altra normativa que no deixa de ser paper banyat— d’un consell insular que navega a la deriva diferencialista, o la banalització d’altres campanyes —com la que té a veure amb Gisèle Pelicot i el «fes que la vergonya canviï de bàndol»— sembla una entelèquia pensar que el text, i la foto que l’acompanya, reblaniran el cor dels infractors, els quals, moguts per la major de les pietats, cessaran la seva activitat lucrativa.
Una altra notícia recent explicava el percentatge d’habitatges que, a la nostra comunitat autònoma, es troben en mans de grans tenidors. Són, per exemple, diferents fonts d’inversions o la Sareb, el banc dolent. No acostumen, aquestes entitats, a tenir un cor fàcilment de reblanible. El negoci és el negoci. No té un rostre humà. Maó, paradís de les galeries d’art i de les franquícies de fast fashion, és la població menorquina en què hi ha més habitatges que són propietats d’aquestes corporacions que, per la darrera cosa que es caracteritzen és per seguir l’exemple del bon samarità. La ciutat hermosa y galante és la segona de la comunitat autònoma en aquest àmbit.
Una de les mesures impulsades per l’administració illenca, aquella que dirigeix un president ofuscat davant de les accions impulsades per la societat civil, per solucionar la problemàtica de les construccions il·legals en rústic, una part important de les quals són autèntics xaletarros que es destinen al lloguer turístic ha estat la de l’indult massiu. Com tot, es tractava d’una qüestió de tempos. Durant anys, hi ha qui ha construït sense cap mena de permís al camp amb la idea que qualque dia governarien «els nostres» per aclarir-ho. Amb l’excusa, fins i tot un parc aquàtic amb sentències judicials en contra i que hauria de ser esbucat, es veurà beneficiat per l’amnistia.
Algun mitjà de comunicació illenc, a l’hora de fer-se ressò de la problemàtica de l’habitatge a Menorca, focalitza el seu interès en l’ocupació il·legal d’habitatges. Coincidint, per cert, amb la manifestació convocada aquesta setmana, hem conegut la notícia d’un propietari que ha contractat una empresa d’aquestes que, amb una sèrie de mètodes expeditius, una sèrie d’homes, normalment hipermusculats, amb el cos ple de tatuatges i el cap força buit d’ideals democràtics, es dediquen a fer fora dels habitatges la gent que en pren possessió sense permís. Escatir-ne les causes —sense obviar que hi pot haver casos d’aprofitats, cal evitar que un arbre no ens deixi veure tot el bosc—, per trobar-ne solucions, es veu que és una tasca en la qual no pensa ningú. O en la qual no convé pensar. Curiosament.
En aquest cas, però, la cosa està agafada amb pinces. Resulta que l’infractor només havia deixat sense pagar una mensualitat del lloguer, la qual cosa fa pensar en una mesura desmesurada. La suposada gravetat del fet, que no deixa de ser una manera de culpabilitzar les víctimes, inflant un fenomen que existeix, però que caldria dimensionar en la justa mesura —encara que sigui a costa de vendre menys alarmes o de deixar de fomentar l’efecte crida que la repercussió mediàtica pot generar—, ha merescut, fins i tot, articles d’opinió que intenten justificar l’actuació d’una propietat a la qual sembla que els ha sortit més cara la salsa que el peix. Els desocupes no fan la feina gratis. Els seus honoraris superen, de molt, el mes de lloguer que es va deixar de pagar.
Views: 35