Un bon llibre no deixa mai indiferent el lector. Passa més d’una vegada, però, que entre la immensitat de les novetats literàries és difícil trobar obres d’aquest tipus. Fins i tot, és mal de fer que se’n publiquin: solen fugir dels gustos convencionals i, moltes editorials, des del moment en què prioritzen el benefici assegurat més que no pas el risc, no els donen l’oportunitat que es mereixen. En aquest context cal situar Crui. Els portadors de la torxa, l’opera prima de Joan Buades (Inca, 1963), un escriptor del qual, fins ara, només coneixíem el vessant més acadèmic, el de l’investigador de temes com la globalització i el turisme, entre d’altres, que havia abordat de manera crítica en diverses monografies i que, en certa manera reprèn en aquesta novel·la.
L’aparició d’aquest llibre no ha seguit un camí fàcil. En un primer moment, va ser publicat a Eivissa per Edicions Aïllades, l’abril de 2016, gràcies al finançament col·lectiu obtingut a través d’un Verkami. Que aparegués d’aquesta manera tan casolana s’explica perquè, abans, una quinzena d’editorials dels Països Catalans no s’havien interessat pel projecte. El resultat va ser, per dir-ho de manera suau, un llibre millorable: lletra petita, sense marges, errors tipogràfics…, fruits de la impossibilitat per part de l’autor de revisar-ne el procés editorial. Però l’atzar va fer que l’obra acabàs guanyant el premi Crexells de 2017 (el mateix que enguany s’acaba de desconvocar), la qual cosa, a més de generar alguna polèmica interessant des del punt de vista de l’estudi i anàlisi dels ecosistemes literaris barcelonins (també coneguts com a capelletes), va permetre que se’n fes una nova edició, el març de 2018, al segell Més Llibres, vinculat a Bromera, en condicions de normalitat editorial. Aquesta vegada sí que el lector podrà accedir amb facilitat al text, que Buades ha pogut revisar i, fins i tot, reescriure. Així, a l’hora de llegir-lo, es trobarà amb un producte molt més amigable, en què continent i contingut estan a la mateixa alçada. Podríem dir, per tant, que aquesta és la versió canònica de Crui.
Tot just iniciar l’obra, de portada contundent (presidida per una fotografia de l’heroi nazi Otto Skorzeny, àlies «cara tallada»), ens trobarem amb dues cites, de Lucreci i de Leonard Cohen, respectivament, que precedeixen els vuit capítols i un epíleg en què s’estructura el llibre (seguint el patró clàssic presentació-desenvolupament-desenllaç), titulats d’acord amb els noms de diversos personatges significatius de la trama. Abans, però, com s’ha dit, cal llegir a fons les dues cites, perquè, a més de connectar amb el títol de la novel·la, que és bimembre, marquen el to d’allò que apareixerà a l’obra i, també, perquè en retrobar-les al final de la lectura, la novel·la esdevé, així, circular.
La història que ens presenta Crui. Els portadors de la torxa és potent: Albert Leuven és un nonagenari venerable, carregat de doblers i establert de fa molts anys a Mallorca, en una casa senyorial amb vistes magnífiques, des d’on controla els negocis i es dedica a la filantropia (cosa que el fa una figura socialment respectada a l’illa). L’home, que ha triomfat en el món de la indústria immobiliària, té un important bagatge intel·lectual, és un melòman i aprecia els bons vins. Sabedor que el temps de vida que li resta és poc, decideix fer una festa de comiat, amb què tancar un itinerari vital ple d’èxits, però l’arribada d’una carta obre una esquerda, un crui en diuen a Mallorca, en aquest seu món gairebé ideal, que posarà al descobert un passat ocult i obscur, desenvolupat entre els anys 20 i 60 del segle passat, que connecta la barbàrie nazi de la segona Guerra Mundial i la posterior diàspora de personatges que hi participaren directament amb l’aparició del boom turístic espanyol i el capitalisme més salvatge que opera des dels paradisos fiscals i els principals parquets borsaris.
En l’extensa analepsi o flashback en què es converteix gran part de la novel·la, descobrim el vertader rostre de Leuven, així com l’origen de la seva fortuna i la relació que manté amb l’anomenada balearització, la depredació urbanística del territori. La revisió del passat activa la doble trama de l’obra. D’una banda, la individual: la novel·la ens mostra els esforços del protagonista per assegurar que el fill, però sobretot el net, assumeixin i continuïn el llegat familiar; de l’altra, la història esdevé personatge de l’obra, cosa que obliga el lector a acarar-se al procés que explica el tèrbol origen de la «miraculosa» indústria turística de les Illes i, també, de la resta del litoral mediterrani espanyol. Per açò, la trama ens mena als dos temes principals de l’obra. Primer, l’existència del mal. Segon, la transmissió intergeneracional, la reflexió sobre quin món llegarem als fills, a les generacions posteriors. El final de l’obra reforça aquesta doble temàtica i, mentre la trama individual del protagonista es tanca d’una manera fins a un cert punt previsible, les grans preguntes, moltes, queden només formulades i és el lector qui n’haurà de cercar les respostes.
Arran de la misteriosa carta que rep Leuven, idò, el temps esdevé una cursa contra el rellotge, una missió en què l’ancià intentarà passar la torxa als seus descendents. Aquest propòsit de Leuven explica les diferents tècniques narratives que trobam a la novel·la i que s’hi imbriquen de manera natural. Les intervencions mínimes d’un narrador omniscient en tercera persona, clàssic, donen pas a diferents versions de l’estil directe, del monòleg interior (que ens endinsa, sobretot, en la ment del protagonista, però també en la d’altres personatges de l’obra) a la reproducció de les gravacions de veu (amb què l’ancià teixeix una part del relat de la seva història), fins a als diàlegs. Aquests darrers són la base de l’obra, perquè, tal i com va indicar el crític Jordi Llovet, membre del jurat que va atorgar el Crexell de 2017 a Crui, som davant d’una novel·la d’idees, en què les paraules són més importants que els fets, en què la història que es va desenvolupant al llarg de les pàgines serveix, sobretot, per parlar d’aspectes de la condició humana, des d’un punt de vista i una dimensió intel·lectual, que conviden el lector a una reflexió molt profunda, que agradarà sobretot als lectors exigents, avesats a les travesses difícils i incòmodes, que alhora són les més gratificants.
A Crui, la història és un element substancial, però en cap moment no ofega la novel·la sinó que ajuda a vehicular-la. L’autor afirma que dos terços dels materials que hi apareixen són reals i que, bàsicament, només és inventat el personatge principal de l’obra. Açò explica la presència a l’obra de personatges com Joan March, la família Matutes, l’alemany Otto Skorzeny o el belga Léon Degrelle, criminal de guerra que va viure impunement a l’Espanya franquista, però també a la democràtica!, gràcies a la protecció de l’estat (el mateix que ara acusa Bèlgica de donar aixopluc als exiliats polítics catalans). Crui combina, amb tot el sentit del món, la història i la ficció. Així, la segona serveix per explicar millor la primera. Perquè, com es diu a la novel·la, la història de veritat no té perquè ésser l’oficial. I, en aquest cas, la literatura és la millor via per arribar a conèixer-la, d’una manera més sentida, més colpidora també.
D’acord amb els temes que vehicula la novel·la, ens trobam davant d’un llibre completament actual i plenament vigent. Al llarg de les seves gairebé cinc-centes pàgines, Buades demostra, d’una banda, que la comprensió del passat és fonamental per a entendre el present i per a intuir quin serà el nostre futur col·lectiu si no som capaços de canviar les coses, és a dir, mentre la societat illenca, dedicada al monocultiu turístic, continuï mantenint-se sobre unes bases neoliberals que, igual que el nazisme (per açò van connectar tan fàcilment), es caracteritzen fonamentalment per ser del tot inhumanes; són dues ideologies que, per cert, estan sintetitzades en el protagonista de la novel·la.
El personatge d’Albert Leuven pot arribar a ser fascinant. No deixa de ser qualcú, aquest ancià, amb un poder d’atracció potent, la qual cosa potser lliga, de manera general, amb l’interès, no només literari, que ha suscitat el nazisme, una concreció del mal que va prendre forma a l’Alemanya del segon quart de segle XX i que encara no hem acabat d’entendre. La literatura ha intentat comprendre perquè l’ésser humà va arribar a aquell nivell de barbàrie (per exemple, en els nostres Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig o KL Reicht, de Joaquim Amat-Piniella). Leuven, a Crui, coincideix amb els protagonistes d’obres tan conegudes com Les benignes de Jonathan Littell o La zona d’interès, de Martin Amis: nazis d’una vasta cultura i formació intel·lectual, amb comportaments i gustos refinats, que llegeixen els clàssics grecollatins o escolten Bach, que aprecien el bon vi, però que alhora són capaços de cometre les majors atrocitats sense que en derivi cap sentiment de culpa. Leuven, a pesar de la manca de remordiments i d’escrúpols, tot i haver perdut la guerra, i aquesta és una de les lliçons colpidores de la novel·la, és sent un guanyador perquè, realment, ho és. Ha mantingut vius els seus ideals, per als quals ha treballat, a la recerca del relleu a qui passar la torxa que porta, fins al final.
No cal fer-ho més llarg. Kafka, un autor odiat pel protagonista de l’obra, afirmava que «un llibre, i per tant les paraules, ha de ser una destral que trenqui la mar gelada de dins nostre». Crui. Els portadors de la torxa és una obra d’aquesta mena, una novel·la que el tremp narratiu de Buades fa que sigui addictiva per a qui s’hi endinsi. Ja ho ha deixat dit Joel Bagur a les xarxes i no cal afegir-hi res més: «Jo estic llegint aquesta novel·la i crec que estem davant d’un llibre impressionant i un autor descomunal».
Views: 7