Si hi ha un nom que ha destacat a nivell cultural aquest estiu menorquí és el d’Antoni Moll Camps. No és l’únic, evidentment. Som en una època de l’any prou farcida d’esdeveniments d’aquesta mena (podria citar, pel que fa a aquells en què ha participat d’alguna manera l’IME, el retorn d’Illanvers, l’homenatge a Montserrat Roig o la presentació, a càrrec de Xavier Pla, d’un llibre força interessant, El món d’ahir de Joan Estelrich). Però per a un servidor, emocionalment, Moll Camps ha esdevingut la gran fita d’enguany.
L’autor d’origen ciutadellenc ha arribat als noranta anys. Va néixer, per tant, el 1926. La seva família va organitzar una bereneta a Sant Joan de Missa, en què van convidar també gent de les lletres illenques, per celebrar una ocasió que ben bé s’ho mereixia. El capvespre va ser plàcid, tot i que un pèl ventós. La llum càlida d’un capvespre de final de juny agombolà un grup prou nombrós de gent. En bona companyia, les converses van fluir amicalment, teixint noves complicitats, establint nou llaços i coneixences. Moll Camps, amb la seva bonhomia, centrava l’atenció de tots els presents i corresponia amb mots agraïts i humilitat a tothom que s’hi adreçava. Se’l veia feliç. Com en tota festa d’aniversari amb cara i ulls, hi va haver pastís i regals (el darrer dels quals va ser un meravellós audiovisual que vam poder veure, a la cuina de la casa de colònies, en haver-se fet fosc).
A l’hora dels presents, des de l’IME (amb la col·laboració del Consell Insular i del Govern Balear) vam poder oferir-li un llibre que es centrava en la seva figura: Homenatge a Antoni Moll Camps: Textos i estudis. El volum recull les aportacions que, el 2012, van donar contingut a la primera de les jornades d’estudi i d’homenatge organitzada per la Secció de Llengua i Literatura de l’IME. Sis anys després podem dir que s’ha fet realitat el compromís que es va assumir de publicar les «actes» de la jornada per tal d’oferir bibliografia específica al públic interessat en un autor que no tenia el reconeixement que mereixia. Durant aquests sis anys n’han passat de tots colors, especialment en els quatre de baillocràcia o quatrienni ominós (com en diran els historiadors futurs). Però som aquí, ara, i el llibre és una realitat. Com ho seran la resta de volums: el compromís de publicació es va refermar enguany, en l’homenatge a Juli Moll de què ja hem parlat en aquest blog.
El volum, físicament, fa goig. S’ha publicat a «Cova de Pala» (n’és el número 31), col·lecció que, de fa uns números ençà, ha renovat el seu format de la mà del dissenyador Lluc Julià. A les mans, el llibre fa llegiguera. Hi ajuda l’aire sobri del conjunt (la tipografia garamond, les fotografies en blanc i negre…) matisat però per petits tocs informals (el color taronja de la portada, per exemple). Ara bé, allò que el fa una lectura agradable i imprescindible són els continguts.
El subtítol del volum parla de textos i estudis. No tot el que hi trobarem és exactament creació de tipus acadèmic. Aquesta varietat enriqueix les pàgines del llibre, que es divideix en dues grans parts. Una primera dedicada a l’home, a la trajectòria vital i intel·lectual d’Antoni Moll Camps, de la mà de familiars i amics (Francesc Moll, Llorenç Olives, Gaustau Juan, Josefina Salord, Sònia Moll i Norbert Bilbeny) que, de manera calidoscòpica, ens permeten d’esbossar el retrat del personatge, des de la seva infantesa o minyonia a Ciutadella i es Migjorn, passant pels anys del seminari (i la importància de gent com Josep Salord i Farnés en la seva formació) fins als que, com a capellà no gaire addicte al règim, el van acabar portant a Xile, on la seva vida va donar un tomb radical mercès a dos miracles: el de Llay-Llay i, sobretot, el que va dur-lo a penjar els hàbits i a viure, com diu Sònia Moll, moltes vides entre Xile i Barcelona (i Ciutadella, afegiria). I tot açò, a més, amanit amb diferents testimonis amb què podem veure com l’amicitia ciceroniana té en Antoni Moll un testimoni de primera mà.
La segona part del volum ens dóna una visió panoràmica de l’obra literària de l’autor. Ocupa dues seccions del llibre. La primera, centrada en el vessant poètic i de traductor dels clàssics, té les aportacions de Joan López (que analitza sobretot en els dos volums poètics publicats per l’autor: Serenor i Finestra dels dies), Pere Gomila (que ens ofereix un tast de la poesia inèdita d’Antoni Moll) i Bartomeu Obrador (el qual, des del domini de les llengües grega i llatina, fa una anàlisi formal d’un rigor absolut de les traduccions mollanes, amb apèndixs imprescindibles inclosos). La segona, en què s’aborda el narrador i el memorialista, Maite Salord fa un recorregut per l’abundant obra de Moll Camps (les publicades L’hostal de la sirena, Lluna d’octubre i La noia que sortí del mirall, però també les cinc obres inèdites que esperen veure la llum algun dia) mentre que Ponç Pons recupera la presentació que, el 1989, va fer d’Inventari de minyonia, l’obra autobiogràfica en què Moll narra la seva infantesa.
Finalment, el llibre es clou amb dos textos complementaris que acaben d’arrodonir el conjunt de l’obra. D’una banda, l’entrevista de Miquel Pons-Portella a Moll Camps que va sortir publicada al diari Ultima Hora Menorca de dia 29 d’agost de 2011 i, de l’altra, els textos de la ruta literària que va preparar Miquel Àngel Limón i que, sota un sol de justícia, es va dur a terme durant la jornada d’estudi i d’homenatge de 2012 (una selecció de textos que, per cert, inclou fragments d’unes memòries inèdites de l’autor intitulades Mirant enrere).
Potser el lector que ha aconseguit arribar fins al final d’aquestes línies ha detectat un cert entusiasme en l’actitud de qui les ha escrites. Reconec que no puc ser imparcial parlant d’aquest llibre perquè som part implicada en la gestació de l’Homenatge a Antoni Moll Camps (figura que en som coeditor, tot i que aquest mèrit correspon bàsicament a Fina Salord, gràcies a la qual l’obra és a l’abast de qui vulgui). Però açò no treu que aquest llibre és una molt bona manera de conèixer el patriarca de les lletres menorquines, a més de ser una deliciosa lectura i un acte de justícia. Perquè amb aquest homenatge que hem retut a qui tant ha fet per la nostra llengua i la nostra literatura, ningú no podrà dir de nosaltres, «fills i hereus d’una arriscada pàtria, / nascuda fa mil anys entre cingleres, / ençà i enllà de la carena, / amb una voluntat i un destí de poble lliure», que en som fills bords i caragirats.
Views: 19