Apreciat col·lega,
T’escric aquesta carta amoïnat i amb la certesa absoluta que el teu consell em serà de gran utilitat. Així, esper superar aquest mal tràngol pel qual estic passant. Jo, totalment cofoi, creia haver-ne vistes de tots els colors durant els meus anys d’experiència en el camp de la psiquiatria, però el que et contaré a continuació és un cas sense precedents.
És totalment coneguda, dins del nostre món, la solvència amb la qual he resolt tota mena de casos. En alguns d’ells, la teva col·laboració ha estat decisiva (fet que t’agraeixo sincerament). Recordo especialment el cas d’aquell pacient que es creia ser un despertador digital. Aquell cas ens va esgavellar l’hospital psiquiàtric. Amb una puntualitat exquisida (tot s’ha de dir), aquell home ens avisava, amb aquella veuassa!, de l’hora en què ens trobàvem: “són les cinc!”. El pitjor, però, succeïa per la nit, quan l’home s’il·luminava la cara amb una llanterna, mentre cridava que eren les tres o les quatre o l’hora que fos. Els matins, a les set en punt, ens despertava amb uns crits esgarrifosos. Només s’aturava si li donàvem un copet al clatell. Açò si, cada cinc minuts hi tornava i no aturava fins a les vuit. Sort del teu consell, apreciat amic. El dia que el vaig citar al meu despatx, tal i com haviem acordat, li vaig comentar que, segurament, les piles del seu despertador s’havien esgotat (ja no cantava les hores amb la vigorositat acostumada). El vaig convidar a donar-me-les per tal de dur-les a recarregar. Sorprenentment, no s’hi va negar. Amb tota la naturalitat del món, es va treure una caixeta de la butxaca i me la va donar, mentre em deia: «té, fes-ho, però recorda que són alcalines». Aquella caixeta, ja no la hi vam tornar. Des d’aquell dia, vam tenir normalitat, vam comprar un rellotge de paret i la vida va seguir el seu camí.
Ara, però, el cas que em treu la son, i que és el motiu de la meva carta, em sembla irresoluble, impossible de resoldre, vaja. Per tal que et puguis fer una mínima idea del que t’estic dient, et passo a comentar la simptomatologia que mostra el subjecte en qüestió. Ja veuràs que la cosa no és senzilla. Concretament, estem parlant d’un individu d’uns vint-i-quatre anys, de complexió normal, amb una lleugera miopia i els peus plans. La seva presència al centre es caracteritza per dos períodes de convivència totalment oposats. Durant l’hivern, és un dels usuaris que menys problemes provoca. El seu comportament és exemplar. Ara bé, quan arriba l’estiu, pateix una transformació radical. El primer símptoma clar d’açò que et dic és el seu vestuari. El pacient apareix lluint calçat esportiu, calcetins blancs, un texans curts, vells i estripats, una samarreta de màniga curta amb el número seixanta-nou a l’esquena i un capell de palla, totalment foradat. Durant els dies que pateix les crisis més agudes (dos o tres dies cada crisi, unes deu en tot l’estiu), aquest individu actua de forma agressiva amb els altres usuaris del centre: els abraça, per la força, i els fa dues besades, violentament, mentre els desitja bones festes, demostrant una tendència al trauma de tipus sexual, possiblement patit durant la seva infantesa.
Una altra de les característiques del seu comportament l’observam a les hores d’esbarjo, que els pacients passen al pati. Just abans de començar aquest temps de descans, el nostre individu se situa al costat de la porta i es posa a saltar tot cridant: «mú-si-ca!, mú-si-ca!, mú-si-ca!…». No s’atura fins que el fil musical ens indica que és l’hora de sortir. Llavors, l’embarga l’alegria i comença a botar mentre segueix molestant els seus companys demanant-los que botin. Si s’hi oposen, els pega cops a les cuixes. Si ho fan, els saluda amb un «mooooolt bé!», mentre alça els braços cap al cel, amb la mirada perduda, extasiada. Aquest comportament ens ha creat enfrontaments acarnissats amb altres pacients. L’extrema violència que demostra el nostre home és un fet que no pots deixar de banda.
Un dels moments en què més s’aguditza aquest procés és a l’hora de dinar o de sopar. Quan tothom és al menjador, comença a cantar una cançó en què diu una cosa així com: «volem vi, volem vi, volem vi…». Ja saps que el consum de begudes alcohòliques està totalment prohibit en qualsevol centre sanitari. Però el nostre pacient repeteix la cantarella fins que, en servir-se el menjar, comença a empènyer tothom fins que agafa una gerra d’aigua, amb virulència, per anar-se’n tot seguit a un rincó. Allà se la beu tota de cop, mentre flastoma: «aquest vi és aiguarràs, segur que és de brick». A la nit, la cosa no millora. Quan és a la seva habitació, engega un petit transistor que té i es passa tot el vespre ballant i botant damunt el llit, amb les molèsties que açò ocasiona a la gent que l’envolta.
Com bé t’he dit, cada crisi li dura un parell o tres de dies, però la pitjor de totes li revé la primera setmana de setembre. A més de tots els símptomes que t’he descrit, en manifesta d’altres prou significatius i desconcertants a la vegada. Per exemple, el pacient manifesta una tendència perillosa cap a la doble personalitat. Mentre es troba a la sala de la televisió, es posa dret i comença a recitar una espècie de pregó en què convida tothom a participar en les festes que s’apropen. Cada any, aquest fet acaba malament, perquè tots els que volen veure el culebrot l’increpen i el fan fora de la sala. Ell, sense immutar-se, els respon cantant una cançó sobre un home que va a cavall d’un ruc.
Quan la crisi se li acaba, dorm tres dies seguits i no hi ha manera de despertar-lo. Tot i que l’he citat prou vegades a la meva consulta, no n’he pogut treure res de les nostres converses. Igualment, n’he enregistrades algunes i te les enviï, per si et poden ser d’utilitat. Para atenció, sobretot, en els possibles brots racistes d’algunes de les seves afirmacions, del tipus «no en volem cap, que no vagi ben gat» o «aquests maleïts guiris, on van al jaleo amb els pals de selfies?”. Com podràs comprovar, la capacitat verbal d’aquesta persona és increïble, i no m’estranyaria que fos el resultat d’un comportament marcat per la paranoia.
Si t’he de ser sincer, apreciat col·lega, ja no sé per on he de partir. Malauradament, aquest cas no sembla tenir solució. Tot i açò, vull que em diguis què en penses. No tenc ni el menor indici de quin pot ser l’origen d’aquesta patologia. Per més que em sembla psíquica, no puc ni vull descartar-hi una possible causa vírica, la qual, déu me’n guard, esperem que no sigui contagiosa. Bé, crec que amb tota la informació que t’adjunt et podràs fer una idea del cas que tenim al davant.
Malgrat el to d’aquesta carta, no vull que et pensis que som un amargat. És veritat que la feina em dóna molts mals de cap, que a més, el fet de viure i exercir al Pallars Sobirà no em permet de tenir els moments necessaris de desconnexió amb la feina. De l’hospital a casa i de casa a l’hospital. Però enguany hi posaré un remei dràstic: m’agafo uns dies de vacances! Coincidint amb el moment àlgid del nostre pacient (i per tal d’evitar-lo, per què no dir-ho?), me n’aniré a passar la primera quinzena de setembre a Menorca, a Maó concretament. Crec que l’estada a l’illa de la calma serà totalment catàrtica. Tornaré fet un home nou. Mentre, aguanto com puc. Sort de la lectura. I d’una nova beguda que m’han descobert uns amics: un combinat de ginebra i llimonada. L’hauries de provar.
Sincerament teu.
[Aquesta narració, amb mínimes modificacions, va aparèixer en la revista que Editorial Menorca va editar amb motiu de les maoneses festes de Gràcia de l’any 2000, el mateix any en què vaig guanyar el premi de narració curta de Sa Nostra. El que ha plogut de llavors ençà! Esperem que no ho faci en els propers dos dies!]
Views: 0