Ja em disculpareu per la contundència del títol. No és del meu estil, però m’ha estat impossible no cedir al sensacionalisme, a cercar l’impacte en el lector potencial per intentar convèncer-lo que li cal llegir les ratlles que venen tot seguit. L’alternativa era un senzill «Respecte», amb molt menys potencial. Ara bé, no es tracta d’un recurs buit de continguts, el titular, ni d’un simple pescaclics (allò que els anglesos anomenen clickbait). Els mots que encapçalen el text són totalment sincers. M’han sortit de l’ànima, en calent, davant la situació en què ens trobam. Necessitava expressar-ho, de la mateixa manera que em cal argumentar-ne els perquès. N’hem de parlar. I debatre-ho, si escau, perquè tenc la sensació que estic nedant a contracorrent.
Amb l’arribada de la pandèmia, les diferents mesures adoptades per a fer-hi front s’han traduït, entre d’altres aspectes, en una retallada del drets fonamentals de les persones. El fenomen no és nou. Moltes de les fites assolides durant les darreres dècades de la mà de la socialdemocràcia europea, allò que anomenàvem estat del benestar —ja em corregireu si vaig errat—, han anat desapareixent de manera progressiva. S’han anat retallant, per dir-ho amb el mot escaient. Primer, en nom de les diverses i sistèmiques crisis econòmiques a què ha calgut fer front de manera regular. Ara, també, per motius de caire sanitari. Aquesta és una realitat que dona peu a debats significatius i necessaris, que contrasten maneres diferents de plantar cara al que esteim vivint. Hi ha estats que han (im)posat per davant dels drets bàsics de les persones les mesures de contenció de la pandèmia. El règim xinès n’ha estat el gran exemple. En altres indrets, per exemple aquells en què regeixen les democràcies occidentals, per dir-ho d’una manera entenedora, les prioritats no han estat tan clares i hi ha hagut un poc de de tot. Ara bé, tant en els uns com en els altres sembla que tothom tenia clar que la primera cosa que calia aclarir, la prioritat absoluta per davant de la salut de les persones, era l’activitat econòmica i que tota la resta d’àmbits s’hi supeditava.
Potser és prest per a fer-ne una anàlisi que, segurament, amb la perspectiva històrica necessària, es veurà més clarament. Però açò no treu que la supressió de drets hi és i que costarà déu i ajuda recuperar el terreny perdut. Ara, a més, en la situació actual, fins i tot consideram normals aquestes pèrdues, que no necessàriament es justifiquen per l’excepcionalitat del moment que esteim vivint, com ho demostra el fet que la justícia ha emès sentències divergents davant d’algunes mesures governamentals, per exemple aquelles que limiten el dret dels ciutadans a la lliure circulació. Fer la comparació amb la manera en què els diferents estats han gestionat la pandèmia també ofereix indicadors molt significatius en aquest sentit.
Per acabar-ho d’adobar, l’arribada del «tecnohumanisme» està complicant encara més les coses. Estic emprant un concepte, que conec molt superficialment, proposat pel mediàtic historiador Yuval Noah Harari a Homo Deus (Edicions 62, 2016). L’empra per explicar —al costat del que anomena la religió de les dades (no sé si en podríem dir dadisme)—, la nova manera de pensar de les persones, ajudada per la tecnologia. És el fruit de la «colossal acumulació de dades que subministrem entre tots els components de l’espècie de forma voluntària i que generen uns algoritmes que ultrapassen de lluny la intel·ligència humana en molts dels seus aspectes», per dir-ho amb unes paraules de Miquel Berga que he llegit fa poc, mentre repassava textos dels darrers exàmens de la PBAU. En el mateix article, publicat originalment a El Punt Avui, aquest professor universitari de literatura anglesa —especialitzat en George Orwell—, exemplifica els «efectes transformadors sobre la nostra pròpia consciència, sobre què som i quina és la nostra posició en el món» d’aquest fenomen amb una referència a la pèrdua de la intimitat a l’hora de viure les experiències personals. Posa l’exemple (no sé si és el més encertat, per periclitat) del diari personal com a espai on abans es recollien les experiències personals, que contrasta amb l’actualitat, en què allò important és publicar-les a les xarxes socials, compartir-les a escala global, en tost d’assaborir-les en la intimitat. Vivim, de cada vegada més, de portes enfora. I ens comportam d’acord amb aquest nou model.
Si sumam la pèrdua de drets bàsics de què parlàvem en començar aquesta reflexió amb la manca d’intimitat en què ens movem tan alegrement en l’actualitat, el resultat és xocant. Ho podem comprovar amb la vaccinació massiva que esteim vivint en aquesta part privilegiada del món. Les xarxes socials (Twitter, Facebook, Instagram, WhatsApp…) van plenes de fotos o de comentaris de gent a qui ja li han posat la injecció i que ho fa saber a tot el món. En una situació tan extraordinària com la que hem viscut, en què la política de la por ha fet la seva feina de manera eficient, aquest fenomen és comprensible. Però no el puc compartir de cap de les maneres. El que està passant és molt greu. Fins i tot, ha envaït espais aliens al món virtual i ha esdevingut tema de conversa a les cues dels supermercats, a les perruqueries, a les innombrables terrasses del bars, a tota mena d’espais de socialització. A part d’haver fet oblidar, en part, i perdonau-me la broma, que el temps meteorològic era i hauria de ser el tema bàsic per excel·lència a l’hora de relacionar-nos amb els altres (sobretot quan no tenim gaire cosa més a dir), l’omnipresència del monotema vaccínic ha llençat un nou torpede a la línia de flotació de la nostra intimitat.
No entenc la poca cura a l’hora d’escampar als quatre vents un aspecte que hauria de ser part de la nostra confidencialitat: la salut. Potser en aquest cas, el que hi ha és la satisfacció de la gent —víctima de l’egoisme que ens amara—, de creure’s salvada de la incidència de la malaltia després d’haver-los inoculat el vaccí. Han fet un alè! O no. No ho acab de tenir gaire clar. Ara bé, de la mateixa manera que no acostumam a dir davant de la gent si ens hem fet o no la vasectomia, si tenim les regles molt abundants o que les relacions sexuals amb la parella són més fredes que el darrer iceberg que s’ha desprès de l’Antàrtida —poca broma amb açò darrer (amb el bloc de gel, vull dir!)—, el mateix hauríem de fer amb el vaccí.
Ningú, que jo sàpiga, tampoc va dient, alegrement, urbi et orbi, quin sou té a la feina, ni publica fotos de la seva nòmina a les xarxes socials (tot i que no es pot descartar, així com van les coses, que una cosa com aquesta acabi succeint i esdevengui viral). Hi ha una sèrie d’àmbits que pertanyen a l’esfera personal i íntima de cadascú que caldria valorar com toca i no exposar-los tan lliurement. Per molt que els mitjans que ens envolten ens empenyin a fer-ho. A compartir-ho. Hauríem d’evitar-ho, ni que sigui pel fet que són dades que cedim gratuïtament a gent que no cerca altra cosa que emprar-les per a fer negoci amb elles i nosaltres.
D’aquesta sobreexposició pública, a més, en deriva el moll de l’os al qual volia arribar en començar el xalandrot. Els humans som animals de comportament gregari. Potser estaria bé recordar que, en aquest sentit, quan interactuam (amb la família, amb els amics i coneguts, amb els companys de feina…), generam normes socials que, tot i no estar escrites almon, són prescriptives, de manera que, qui no les segueix, és valorat negativament per la resta de la societat. Només cal mirar la manera en què va vestida la majoria de la gent i com són valorades aquelles persones que no segueixen la convenció (que no està escrita enlloc: cap llei no hi obliga) per a comprovar-ho.
Des del moment en què aspectes que haurien de ser part de la nostra intimitat entren en joc en la socialització, un fet com el de vaccinar-se pot ser motiu, com a mínim, de pressió social. La gent ho demana obertament, amb tota la naturalitat del món: «què, ja t’han vaccinat? I, al final, què t’han posat: AstraZeneca, Janssen, Pfizer o Moderna?» Tot plegat pot arribar a generar situacions violentes per a les persones interrogades, sobretot d’aquelles que són geloses de la seva intimitat, que encara n’hi ha, independentment de si se l’han posada o no, la injecció, però sobretot en el segon cas. Pels motius que siguin, en cas de no haver-ho fet. Legítims tots ells. Començant pel fet que no hi ha cap imperatiu legal per a fer-ho i acabant en les raons ètiques i morals que, per cert, es basen en el sistema de valors —totalment respectables— de cadascú. I amb la coda que ningú no està obligat a haver de donar explicacions del perquè de la tria si no li ve de gust.
Ni que sigui des de la major bona fe del món per part de qui l’exerceix, no em sembla justa la coacció a què es veuen sotmeses les persones que, legítimament, han decidit no vaccinar-se o, almenys, no fer-ho encara. Tan legítim i respectable com és haver-ho fet i voler-ho dir (o no). Per açò, estic gairebé convençut que, d’ara endavant, empraré l’enunciat que encapçala aquestes modestes reflexions com a resposta comodí quan qualcú em faci la pregunta maleïda. Som molt gelós de la meva intimitat, jo, almenys de la sanitària.
Views: 2