I si el poema no s’entén?

No és la primera vegada que passa, però d’un temps ençà m’he trobat amb diverses persones que em comenten que estan intentant llegir un llibre de poemes, cosa que no han fet mai o en comptades ocasions, i que en passen un fum per escatir què hi diuen els versos. El problema, afirmen, és que no entenen allò que llegeixen. La llista de dificultats és prou llarga: bé perquè és molt críptic o, potser, perquè toca enfrontar-se a un vocabulari recercat o, també, perquè la sintaxi no segueix l’ordre lògic, la qual cosa dificulta la lectura lineal dels textos, en serien alguns exemples. En aquests casos, la meva resposta intenta canviar la naturalesa del problema. La formul, a més, incloent-hi una pregunta: «però, és que cal entendre’l, el poema?»

És evident que una afirmació, així de categòrica, s’ha de matisar, començant per haver d’escatir, en primer lloc, quin significat donam al verb entendre en aquesta pregunta. Per fer-ho, potser haurem de recordar algunes coses que, per als lectors habituals d’aquest gènere, són evidents, però que molta gent no sap. I no les sap perquè, n’estic convençut, a ningú no li han ensenyat a llegir poesia en el marc del sistema educatiu (i amb açò que dic no faig altra cosa que tirar-me pedres damunt la teulada, de la qual cosa en som ben conscient). Bé, un poc sí que ens en mostren, a l’escola: quan som petits, hi accedim a partir d’uns models escolars que, sobretot, identifiquen poema amb rima, i amb temàtiques fins a un cert punt pàmfiles, que prioritzen la forma per damunt del contingut; després, a la secundària i al batxillerat, els poemes són emprats com a evidències que donen fe dels diferents períodes de la història literària i dels corrents estètics que els protagonitzen. I poca cosa més. Sense que serveixi d’excusa de mal pagador, s’ha de dir que ni la concreció del currículum ni les hores per a posar-lo en pràctica no ajuden a treballar i a exercir la lectura lúdica de la poesia a les aules, un exercici que hauria d’ensenyar el lector a obtenir-ne un gaudi d’origen, sobretot, estètic. Aquesta mancança també la trobam en els altres gèneres literaris, per cert. Restem condemnats a l’autoaprenentatge, la qual cosa és nefasta.

Avesats, si és que hi estem, a llegir prosa, cal partir de la base que la poesia no es pot abordar, de cap de les maneres, de la mateixa forma en què ens acaram a un text narratiu. La lectura del poema és diferent i, m’atreviria a dir, més difícil, perquè ens trobam davant d’un tipus de text que demana una participació molt activa del lector. Sense esforç, davant d’un poema, no anam almon. D’aquesta dificultat, també en resulta que sigui un gènere minoritari (hi ha qui, mig seriosament i mig en broma, afirma que només llegeixen poesia els mateixos que n’escriuen). Cal dir, però, en aquest sentit, que d’una major dificultat en sol néixer un major gaudi, motiu que també explica perquè, els lectors habituals de poesia, en som tan devots.

Tornem, per tal de continuar aquesta divagació, a la pregunta amb què s’acabava el primer paràgraf: cal entendre’l, el poema? La resposta no és fàcil, i la podríem resoldre amb un «no necessàriament» o amb un «no sempre», de compromís. Amb l’arribada de la modernitat literària i les aportacions d’autors com Baudelaire, Mallarmé, Rimbaud, els anomenats simbolistes francesos, la poesia va esdevenir un món tancat en ell mateix, allunyat de la realitat percebuda de manera racional pels sentits. La proposta poètica que defensaven trencava amb la referencialitat, és a dir, amb la idea que la literatura només podia imitar la realitat i el pensament, la mimesi. Així, proposaren un nou llenguatge en què les paraules passaven a tenir nous sentits, diversos (construïts a partir de noves metàfores i d’altres recursos expressius) que, més que dir les coses, la realitat mimètica, cercaven suggerir sensacions en el lector (i ja sabem que, les coses, quan es suggereixen, no poden ésser enteses racionalment, sinó empatitzades). Aquesta nova manera d’entendre la poesia ha caracteritzat la literatura del segle XX i el que duem de XXI. D’aquí la pregunta inicial, perquè si canviam l’objectiu de la lectura i, en tost d’entendre el poema, cercam que ens emocioni, en tindrem molt de guanyat. Açò no vol dir que no hi hagi autors que han optat deliberadament per fer una poesia fàcilment entenedora (fins i tot, alguns n’han fet bandera, d’aquesta opció, tot i que amb molt poca consistència). Només és, però, una de les diverses vies per les quals circula la poesia. No és la meva, per cert.

Un poema vol temps. Vol, exigeix, la relectura. És semblant a un bon whisky o a un bon àpat, que s’ha de degustar en petites dosis, per assaborir-ne tots els possibles matisos. A poc a poc i en bones. Si volem frisar, i el llegim com si fóssim bevedors compulsius (de borratxera de cap de setmana, per entendre’ns) o devoradors de ranxos i menjar precuinat, no en traurem res de bo, perquè haurem passat per la superfície del text i només n’haurem percebut una ressaca o un empatx de mots. No escoltam i tornam a escoltar moltes vegades una peça musical i no ens cansam de fer-ho perquè cada vegada hi trobam nous elements que ens n’amplien la visió? Amb la poesia passa el mateix. Ens toca la fibra o no ens la toca, però no cal necessàriament entendre-la de manera racional.

Llegir poesia, ja ho hem dit, no és fàcil. Ens hem d’esforçar, i molt, per a fer-ho. El diccionari, l’hem de tenir a mà. Avui, tenim aplicacions al mòbil que ens faciliten l’accés a aquell lèxic que, com és natural, no sempre coneixem i que l’autor ha triat pels motius que siguin (en el fons, sempre estètics). Per cert, aquesta manera de llegir, amb un diccionari a mà, no és exclusiva de la poesia. Sempre que ens enfrontem a una pàgina impresa l’hem de tenir a l’abast. Tampoc no ens ho han ensenyat, açò? Després, quan sabem el sentit individual de tots els mots del text, cal cercar-ne el col·lectiu. I aquesta tasca no sempre és fàcil, perquè cal entrar dins d’una construcció lingüística que, com hem dit abans, té uns referents intrínsecs que no tenen perquè ésser entenedors, almenys en unes primeres lectures. En altres paraules, el poema pot ser o semblar absolutament críptic. I no passa res. Amb esforç hi acabarem accedint, a base d’insistència.

Per poder aprofundir en el joc col·lectiu de les paraules del poema, cal reincidir en el text. La relectura demana aprofundiment perquè, en cas contrari, és impossible de trobar els tresors que els versos amaguen. Les satisfaccions que els lectors experimentam davant de la descoberta, cada vegada que els mots ens il·luminen, ens sacsegen, ens estremeixen, ens fan plorar o ens posen de mala llet, són la millor recompensa de la feinada invertida a llegir el poema. Aquests premis, correspon al lector trobar-los i gaudir-los. Depèn únicament i exclusiva de la seva lectura. Per açò, també és errònia la postura de qui, quan s’enfronta a un poema, té com a gran objectiu escatir què volia dir l’autor quan el va escriure i perd de vista l’onanisme intrínsec de la lectura poètica. Aquest és un altre error de base.

Qui perfà el text és el lector, és ell qui li dona sentit. En un poema en què, com hem dit, no hi ha una lectura racional, perquè és un artefacte destinat a la inducció d’emocions, són tantes les lectures possibles com gent que s’hi endinsi (més i tot: la percepció individual pot variar cada vegada que es llegeixi una mateixa composició). És un esforç que paga la pena. Qui s’hi enganxa, ja no en vol fugir; qui hi connecta, s’hi queda. Aquesta és la grandesa de la poesia.

Views: 30