Illes de fems tòxics

Mysterious form, soul in the dark / Under this heavy sealing concrete waves… Diuen —amb tota la raó del món— que el death metal és un estil musical agressiu, que transmet energia i ràbia —l’art també serveix per canalitzar aquestes emocions—, a base de molta velocitat, constants i bruscos canvis de ritme, bateries de doble bombo, un so esmolat de guitarres distorsionades i veus guturals. És un estil que, musicalment, m’agrada molt. Pel que fa a les lletres, la gran majoria es centren en la violència i la mort, de manera explícita. Açò ja no em fa tant el pes. Però no sempre és així. Hi ha grups d’aquesta corda que reflexionen sobre aspectes obscurs de la condició humana, com At the Gates; o, els francesos Gojira, que aprofiten les seves cançons per parlar d’ecologia. Ho fan des d’un punt de vista apocalíptic, és ver, tal i com correspon a l’estil del gènere, però el to no desentona amb la realitat d’un món que els humans ens estem carregant a marxes forçades. Per exemple, la cançó «Toxic Garbage Island», del disc The way of all flesh (2008), gira al voltant de la presència abassegadora del plàstic en el nostre entorn.

Followed by servants, funeral cortege / This pale ghost is gathering his strength… La lletra d’aquest tema ens remet a una immensa illa formada per fems vessats a la mar, sobretot plàstics. En anglès se l’anomena The Great Pacific garbage patch; en català, el nom no deixa de ser curiós: sopa de plàstic del Pacífic, tot i que també té altres denominacions més convencionals, com illa de plàstics o illa d’escombraries. Sigui com sigui, aquesta acumulació de fems tòxics té una superfície estimada d’entre 700.000 i 15.000.000 quilòmetres quadrats (Menorca tot just en fa 700!), i avança lentament pel nord del Pacífic, al ritme dels corrents marins circulars. No és l’única illa de fems, però, perquè al sud del mateix oceà se n’ha localitzada una, així com també n’hi ha una altra rodant per l’Atlàntic. Malgrat les enormes dimensions que presenten, no deixa de ser curiós que siguin difícilment visibles des de les imatges aèries que proporcionen els satèl·lits o que no es puguin detectar mitjançant radars. Hi ajuda el fet que estiguin compostes majoritàriament per microplàstics (de la mida d’un gra d’arròs com a màxim). No cal anar, però, tan enfora per trobar-nos amb un fenomen semblant: qualsevol que hagi navegat per la Mediterrània o que hagi nedat a les seves aigües, s’ha trobat amb alguna d’aquestes petites illes —illots, en aquest cas— de fems. És una evidència més de l’omnipresència del plàstic a la Terra. N’hi ha pertot. Fins i tot, dins del nostres organismes.

Ghost, pale, the procession is crawling… Els humans tenim un problema molt greu amb el plàstic. L’empram contínuament en el dia a dia, perquè és un material flexible, barat i versàtil, amb multitud d’usos possibles: bosses, envasos, roba, electrodomèstics, teclats d’ordinador… Una part important d’aquest material, per cert, el fem servir en contacte amb aliments. A més, empram molts de plàstics només una vegada, abans de desprendre’ns. Per la seva composició i lleugeresa, és molt bo de fer que acabin escampats allà on no toca. El vent hi ajuda ben prou; la manca de civisme de la gent també hi fa la seva part. L’impacte ecològic que en deriva és enorme: afecta tots els éssers vius. Els humans, per tant, no en restam al marge. La majoria de plàstics són materials altament contaminants, molt poc biodegradables. S’esmicolen —açò sí— fins a convertir-se en fragments microscòpics que, fins i tot, ens acabam menjant i acumulant al nostre cos, amb els efectes nocius per a la salut que aquest fet implica: un estudi universitari, per exemple, ha demostrat que en un noranta per cent de les marques de sal, a nivell mundial, hi ha presència de microplàstics. Els peixos també en van carregats. Hi ha evidències, fins i tot, que la contaminació d’alguns plàstics afecta directament la fecunditat de les persones.

Plastic form dead things it is now so clear / How could I fail to understand… Aquest material és el símbol d’un determinat model econòmic, el neoliberal, basat en el creixement i el consum il·limitats a partir de recursos que, paradoxalment, són finits, la qual cosa, i no cal ésser cap llumenera per a deduir-ho, és insostenible. La gran majoria dels plàstics —tot i que n’hi ha que provenen de fonts renovables, de determinats tipus de midons o, fins i tot, de bacteris—, deriven del petroli, el combustible fòssil que avui encara mou el món, tot i que el faci avançar cap al col·lapse planetari. El plàstic i el consumisme voraç van de la maneta. Es complementen perfectament. El resultat és un còctel explosiu: la lògica d’emprar i tirar, dels productes d’un sol ús, d’una banda; la contaminació que en deriva, de l’altra; i, finalment, l’efecte boomerang: tot allò que tiram, en tost de desaparèixer, retorna, i ens afecta la salut. Ens enverinam a nosaltres mateixos.

Cities are burning, the trees are dying / My heart awake but still / Pain is killing me… Açò no vol dir que aquests materials s’hagin d’eradicar totalment. El que és evident, però, és que no es poden seguir emprant com fins ara. Fent-ne un ús racional, poden ser útils ens determinats àmbits (i no ho dic, només, pensant en els vinils, el format en què m’agrada escoltar música, que no deixen de ser un tipus de polímers sintètics, és a dir, plàstics). Es tracta d’aplicar allò tan senzill, conegut i revolucionari de les tres erres. Revolucionari perquè, si es fa amb seny, hauria de permetre, com a conseqüència directa, un tot de transformacions profundes en les estructures econòmiques que hi ha darrere del món de plàstic en què ens movem. Per açò, en primer lloc, caldria partir de la Reducció. Aquí hi ha la clau de tot plegat (i l’actitud més anticonsumista): reduir, emprar només allò que és necessari i, sempre que sigui factible, que estigui fet amb materials que suposin el menor impacte per al medi ambient. Després, hi ha la Reutilització. Si no hi ha més remei que emprar plàstics, per exemple, cal cercar aquells l’origen dels quals defugi el petroli —sempre que es pugui— i donar-los la major vida possible a base d’emprar-los totes les vegades que sigui possible perquè, de fet, són materials creats per durar molt de temps. Aprofitem-ho. Només en darrer terme, després d’haver-los donat un cicle d’ús llarg, donarem pas al Reciclatge. Les tres erres: l’ordre n’és fonamental.

Take this pestilent destruction out of my way / The great pacific garbage patch is exhausting… Ara bé: fins i tot, en cas d’aconseguir aquest hipotètic canvi de paradigma, l’impacte del plàstic en el nostre entorn no desapareixerà. És una realitat que no té marxa enrere, que ha deixat la seva empremta a la Terra. Des de la geologia, s’ha posat en circulació el terme Antropocè, un concepte amb què s’identifica una nova era geològica del nostre planeta —la que estem vivint actualment, l’inici de la qual es situa a la Revolució Industrial del XIX—, caracteritzada per l’impacte que l’activitat humana ha exercit en la configuració de la fesomia de la Terra. Les principals evidències de tot plegat són l’escalfament global o l’aparició de més de dos-cents nous minerals (creats en poc més de dos segles, quan la natura havia necessitat fins ara milions d’anys per a fer els que hi havia). Aquests materials són la base, per exemple, d’un nou tipus de roques formades per restes de l’activitat humana, d’entre les quals els plàstics. Esdevindran, a la pràctica, els futurs tecnofòssils amb què demà es podrà estudiar el nostre present. És més que probable que el dispositiu des del qual estàs llegint aquestes paraules acabi formant part d’aquest nou estrat geològic.

And the world is sliding away / In a vortex of floating refuse / With the sacred one you have lost… Davant d’un panorama gens tranquil·litzador com el que s’acaba de descriure —res més lluny de la meva intenció, però, que voler semblar apocalíptic— cal celebrar l’aparició, a les Illes Balears, d’una Llei de Residus i Sòls Contaminats, pionera, que vol acabar amb la presència dels plàstics d’un sol ús, la venda dels quals estarà prohibida el 2021. La notícia és extraordinària, entre d’altres motius perquè trasllada la responsabilitat no només als consumidors sinó, sobretot, als productors i als distribuïdors. Si tot va bé —perquè ja sabem que qualsevol canvi en el voluble món de la política pot enviar a filar aquesta mesura—, ens adaptarem fàcilment a la nova situació. Sabem fer-ho. Fa uns anys, ens haguessin dit que aniríem a les festes amb el regot (el got reutilitzable), no ens ho hauríem cregut; ara, fins i tot, hi ha bars que fan els seus envasos o, com a mal menor, la majoria fan servir gots de cartró (fàcilment biodegradables). Es tracta d’anar avançant progressivament cap a un nou paradigma de consum. Ara bé, l’impacte de l’activitat humana sobre el planeta és tan bèstia que una part important del mal és irreversible. Hi haurem de conviure.

Plastic bag in the sea / Plastic bag in the sea… Com deia al principi, m’agrada el death metal. Gojira, en concret, són un dels meus grups preferits. Musicalment, em semblen excepcionals; a nivell de textos, tenen també una proposta interessant. Veure’ls en directe és, des de fa un temps, un objectiu prioritari, perquè damunt l’escenari són demolidors. La temàtica de les seves cançons hi ajuda. És ver que, per exemple, el tema que ha inspirat aquest xalandrot, «Toxic garbage island», té una lletra —amb què he iniciat cadascun dels paràgrafs del text— que pot semblar truculenta i tenyida de detalls que l’acosten a les pel·lícules de terror de sèrie B. Però, ben mirat, el to apocalíptic i catastrofista hi és més que justificat. Mai com fins ara havia estat tan evident que el nostre planeta és a tocar del col·lapse i que l’activitat humana hi té una relació directa. La presència d’immenses illes de brossa als oceans n’és una evidència més. Que la música ens ho recordi no hi és de més. Plastic bag in the sea / Plastic bag in the sea.

Views: 2