Sempre m’he sentit incòmode alhora de parlar d’immigració. Em trob atrapat entre dues lògiques que no compartesc. Ni m’agraden allò de papeles para todos que es sentia quan jo anava a la universitat (parlar de papeles para todos és tant com negar a l’estat la seva existència), ni m’agraden les actituds xenòfobes que trepitgen els drets humans de gent la majoria honesta i treballadora. Costa trobar escrits seriosos sobre la immigració.
Si m’ho permeteu m’agradaria fer un comentari sobre immigració, un comentari precari, inacabat i possiblament equivocat.
- En un món tan globalitzat i desigual com el nostre no només es mouen les coses, també es mouen les persones, tant les que tenen diners (els turistes) com les que no en tenen i cerquen feina (immigrants). La immigració és un procés inevitable. No en podem viure apart. Tanmateix cal dir que hi ha pocs llocs a Europa que hagin tingut un flux migratori tan important i tan ràpid com els Països Catalans. Un percentatge altíssim de la població actual, superior al 50% procedeix originàriament o bé del sud d’Espanya o bé del nord de l’Àfrica o bé d’Amèrica Llatina. Aquest flux ha estat especialment accelerat els darrers anys. primera idea important: hauríem d’estar orgullosos de la nostra extraordinària capacitat d’acollida. En un període molt curt de temps s’han instal·lat milers de persones a casa nostra sense que això hagi originat cap conflicte social o racial destable. Som possiblement de les societats més hospitalàries i obertes que existeixen.
- Normalment es sol destacar els factors que empenyen les persones a emigrar. Es parla sobretot de la misèria i la precarietat laboral dels seus països d’origen. També es parla del contrast de vida entre el primer i el tercer món. Tanmateix és parla més aviat poc i malament de les condicions econòmiques que han afavorit l’arribada de tants emigrants. Si hi ha tanta immigració és perquè la nostres societats tenen necessitat de mà d’obra, de molta mà d’obra i molt barata. El model econòmic que tenim no seria possible sense paletes que treballen el doble per la meitat de preu, sense collidors de fruita que es rompen l’esquena per quatre duros. Els immigrants fan la feina que ningú vol fer…. perquè és dura i està mal pagada. Sense desmerèixer la feina que fa ningú, era aquest l’únic model econòmic possible? Fins a quin punt seria desitjable un altre model econòmic que no necessités tanta mà d’obra barata? A qui ha beneficiat per damunt de tot l’arribada de tants immigrants?
- A les notícies sempre es parla d’immigració il·legal. Sobretot a l’estiu els telenotícies van plens de reportatges que fan referència al drama de les pateres. El govern espanyol s’esforça cada dia més a dona una imatge de mà dura contra la Immigració il·legal que en aquest context vol dir d’orígen àrab i subsaharià. Tanmateix la majoria dels immigrants l·legals a Espanya no han arribat en patera sinó en avió d’Ibèria per Barjas amb el consentiment dels funcionaris d’immigració. Perquè els cristians sí i els moros no? Perquè aquesta hipocresia d’obrir la porta a uns i tancar-la als altres? Negar el pa i la sal als àrabs pel fet de ser àrabs i donar-lo als cristians pel fet de ser cristians i xerrar en castellà no és això racisme contra els àrabs? Quan haurem d’esperar a què aparegui un especialista que parli del racisme inherent de la política d’immigració espanyola? i britànica i Francesa
- Jo mateix sóc un immigrant, val a dir que dels que generalment no són mal vistos, amb carrera. Visc en un país que no és el meu que parla una llengua que m’era extranya quan vaig arribar, un país on les botigues tanquen a les cinc i mitja, les cues són perfectes i no tenen mai fred.. Vuit anys després parl més o menys bé l’anglès, tinc una feina digna, tothom m’accepta, m’agrada llegir The Guardian cada dia i veure la BBC, pag religiosament una hipoteca cada més, em sent integrat….. però no em consider encara britànic. Continui sent menorquí. Tenc dret a vot a les eleccions locals i una vegada vaig exercir el meu dret, bàsicament per curiositat. Em vaig sentir molt estrany. L’acció semblava confirmar-me que m’estava integrant una mica massa. Una altra vegada que vaig agafar l’autobús en plena campanya de les eleccions europees vaig veure un cartell que deia NO TO MASS EU IMMIGRATION, em vaig girar cap a na Jane i li vaig Uep aquest som jo. Possiblement es refereia als polonesos però em vaig sentir insultat, rebutjat. S’han d’integrar els immigrants? que vol dir integració?
Views: 2
Joan, intent argumentar el meu dilema maliciós i el llig amb les darreres intervencions den Pau i en Santi:
jo no tenc cap dubte respecte al fet que plantejes d’acollir un refugiat polític. En canvi, reiter, no tenc gens clar que prefereixi immigració i treball ultra precari al primer món o treball infantil al tercer. Pot semblar provocatiu, però a vam:
¿com us pensau que es va fer la revolució industrial a Anglaterra al segle XIX?
¿quina edat tenien els nostres pares -xerr de fa 40 anys- quan es van posar a fer feina?
¿quin és un dels pilars del “miracle” econòmic xinès i inidi?
I això lliga Pau, amb el què dius d’exportar feina als països emergents. Feina i problemes mediambientals i d’explotació laboral (ep! explotació si ho miram amb el prisma eurocèntric de la joranda de 8 hores i els 23 dies de vacances).
Una de les conclusions del meu pas per una facultat d’econòmiques és que l’economia, ben igual que la història és una eina fenomenal per explicar el passat. I si miram al passat econòmic dels països que avui en diriem del primer món, hi ha un patró molt fort que es repeteix i que conjuga necessitat de ma d’obra massiva, condicions laborals precàries i poca preocupació per qüestions que en podriem dir de l’agenda de determinades socialdemocràcies: medi ambient, treball infantil, drets laboral,…
Ep i alerta, que amb això no vull dir que el patró sigui moralment acceptable, ara bé: és irrefutable.
I pel que fa al tema de la globalització: cada vagada en som més convencut, però d’una autèntica globalització: comencant i especialment per la liberalització total del comerc d’aliments i el final a les polítiques de subvenció agràries dels països rics. Els efectes immediats d’això serien un increment significatiu de la renda per càpita a l’àfrica i el final del sector primari a Menorca tal i com el coneixem avui.
Truc!
jo hi vaig!
Pau, entenc el teu raonament, i fins i tot hi estic d’acord si analitzem el problema com un problema local (quin model econòmic ens conve més). El tema és que jo trob que açò només es pot analitzar com un problema global, mundial, derivat de les enormes i sovint creixents diferències socioeconòmiques.
Per exemple, comentes que basem la nostra economia en treball ultra precari, i ho contraposes al model Finlandès d’obrir fàbriques a la Xina, on la precarietat és la versió ultra d’aquí, però multiplicada per 10. La única diferència és que no els tenim de veins.
Santi,
Estic d’acord amb el que dius. El que he intentat dir és que cal anar més allà.
Deixau-me posar un exemple. El creixement econòmic al País Basc en els últims anys ha estat realment espectacular. En canvi el creixement de la immigració ha estat moderat si ho comperam amb llocs com Menorca. La realitat de les Illes Balears és la contrària. El creixement econòmic ha estat sistemàticament per sota de la mitjana estatal (de fet som des de fa ja molts anys els últims de la cua) en canvi el percentatge d’immigració és el més alt amb diferència. Això entre d’altres coses vol dir que la renda mitjana per habitant a les Illes balears és cada vegada menor. Creix més ràpidament la població que la riquesa. tot el contrari que el país Basc.
Em sembla que no és només una qüestió de perquè fugen sinó de perquè venen precisament aquí i no al País Basc , per exemple, una societat molt més pròspera que la nostra. Perquè allà plou i aquí no? perquè allà hi viuen els de la Eta i aquí la majoria som del PP? La resposta crec es troba en el nostre model econòmic, molt basat en el turisme de masses i la construcció. Dit d’una altra manera els especuladors han fet l’agost en bona part gràcies a la immigració. Amb la immigració (sobretot la il·legal), el factor capital ha aconseguit augmentar el seu poder de negociació damunt el factor treball. No és casualitat que tradicionalment que la classe obrera autòctona sol ser el grup més contrari a la immigració aquí (ex batlle de l’hospitalet, ministre d’immigració) i arreu. Són els que per definició hi perden més.
Per mi la qüestió no es tant si els deixam entrar o no com si construïm una economia basada en el treball ultra precari o no. Els finlandesos els hi va molt bé sense necessitat d’importat grans quantitats de mà d’obra. Igual que el País Basc, els finlandessos el que fan és exportar treball tot obrint fàbriques a Amèrica Llatina i sobretot a la Xina.
La globalització difumina les fronteres, però segons per a què. Els capitals es mouen lliurement amunt i avall, les mercaderies i la producció industrial també, fins i tot les persones del “primer mon” podem fer turisme a qualsevol rinconet del planeta. Només hi ha una cosa vetada, i és el moviment de persones pobres (si més no més pobres que el pais on pretenen entrar).
És evident que si aquest moviment no es vetàs, arribaria un punt on tindríem problemes (noltros, els dels paisos rics). Però què voleu que us digui, així com avança el mon, hi ha tot un seguit de països que cada dia estan més enfonsats. Especialment greu és la situació a l’Àfrica. És normal que la gent faci l’impossible per arribar al que veuen per la TV per satèl·lit (que per més inri mostra una situació molt idíl·lica de la vida aquí)
La solució ? La solució seria que no haguessin d’emigrar, clar, però les pol·lítiques econòmiques internacionals no van precisament cap aquí. I com el problema en orígen no es solventarà, sino que s’agreugerà, jo si que soc partidari que, com a mínim, es donl l’oportunitat de fer feina als que arriben fins aquí.
Conec el cas d’un al·lot guinneà, 21 anys, estudiant d’electricista. Va arribar fa prop de dos anys, per Barajas, amb un visat de reagrupament familiar. Idò, a hores d’ara encara està sense poder fer feina, ni tant sols estudiar, perquè el visat no li permet. I mira que és bon al·lot i té la sort que sa mare el manté, perquè si hagués arribat tot sol ja hauria passat per comisaria.
No m’agradaria que se’m prengués com a maximalista la meva afirmació sobre el que és normal i el que no. Sobre realitats absolutes ja sabem que no se’n pot parlar mai. Només volia deixar entreveure, en un intent de generalització, que sempre existiran, en qualsevol situació socioeconòmica, moviments migratoris siguin del tipus que siguin, però la generalització d’aquests moviments en un sentit concret i més o menys massisus ha de dur per força una anàlisi que no s’aborda.
La qüestió que planteges, Àlex, és prou maliciosa. També podríem dir: què preferim més, acollir un exiliat polític o permetre’n l’execució al seu país d’origen? Crec que no és el centre del debat.
Per al.lusions i fent ús del meu nou estàtus legal de Residente Temporario en la República Argentina tot just aconseguit avui matí:
1.- Pau i Joan us extranyau de la poca participació de l’entrada: la setmana final de juny, ja se sap que sol fer “estragos” entre les comunitats educativa i santjoanera i diria que aquest bloc en va ple, de mestres i ciutadallencs de dos dies l’any.
2.- Estic totalment d’acord en què a casa nostra (ups: hauria de dir vostra?) hi ha mancat un debat seriós i a temps del fet migratori. I ara que la cosa va costa amunt (la cosa del model econòmic, vull dir) la situació ha agafat amb el plat gros i pinyó petit a més d’un i més d’una. Sobretot a l’esquerra.
3.- No sé si estic massa d’acord amb en Joan en això de “el normal no és moure’s de casa”. I la meva esmena ve més per la banda dels migrants privilegiats -Tipus Pau o jo mateix- que per la dels migrants “de subsistència”, abocats a condicions que amb el nostre prisma primermundista ens poden semblar inacceptables però que tal vegada amb una mirada més tercermundista no ho serien tant.
En aquest sentit, la globalitzacíó implica també -i sobretot- migracions dels mes poderosos, com bé deia en Pau que e(n)s mou(v)en(m) per donar sortida al seu (nostre) afany ¿explotador? de millorar les seves (nostes) condicions de vida. Partint d’una base que no està gens malament.
4.- i per acabar (per avui) la meva intervenció, un dilema enverinat, que per altra banda és una realitat quotidiana per molts milions de persones: ¿que preferiu: una família equatoriana desfeta amb la mare vivint i enviatn doblers des de Cornellà i l’àvia fent-se càrrec del fills a Guayaquil o la mateixa família vivint junta a Guayaquil, amb el mateix nivell de renda, però aconseguit amb el treball dels fillets?
Jo no ho tenc clar.
PS: No passeu pena si no contest els comentaris perquè no puc accedir a Xalandria des de la feina i només em conect els caps de setmana.
Seguirà,…
joan,
A mi no m’ha estranyat gens que aquest escrit suscités pocs comentaris. En aquest país de les coses importants se’n parla poc i malament i de les coses trivials se’n fa una muntanya.
Entenc el que dius sobre que la quan la gent emigra és perquè alguna cosa no funciona. Moltes vegades és així però moltes altres no. La nostra comunitat és molt estàtic però n’hi ha d’altres que no ho són gents, la jueva i la gitana per exemple. És més la capacitat de moure´s i viatjar és sovint és un element d’exclusió social. Els poderosos és passen el dia viatjant de reunió en reunió per tot el món, en canvi els habitats del tercer món no tenen ni capacitat ni dret a viatjar. La pobresa tendeix sovint a fixar la gent al seu territori.
Disculpau que la meva darrera intervenció hagi estat tant a corre cuita, i tampoc no he acabat el que volia dir. Al que em referia és que si un es troba bé a casa, normalment no es mou. Quan existeix una tendència d’un país o un territori que fa que part dels habitants surten cap a un altre país o territori d’una forma més o menys generalitzada és perquè alguna cosa no funciona, sigui per qüestions polítiques, econòmiques o d’altres. Quan aquest procés ha començat, a aquestes qüestions polítiques i econòmiques s’hi afegeixen les culturals, de costums. I l’anàlisi sobre el procés migratori ha de visualitzar també aquesta realitat. I amb tot, tampoc no crec que haguem de justificar la nostra capacitat d’acollida ni la defensa dels drets humans al nostre país quant a la gent vinguda de fora, això se’ns dóna per suposat (o se’ns hauria de donar).
I, en consonància a una de les reflexions d’en Pau, sempre he trobat una hipocresia (i açò també ho ha emprat sobretot l’esquerra) justificar la immigració perquè ha contribuït al nostre l’enriquiment. Crec que l’únic que pot justificar la immigració són supòsits humans.
Joan, me pots ampliar què vols dir amb “el normal no és moure’s de casa en forma d’èxode cap a un món millor”?
M’estranya que aquesta entrada no hagi tingut, encara, cap comentari, perquè és un debat que està a peu de carrer, i entre els xalandriers crec que hi ha gent que té molta cosa a dir sobre el tema.
També vull remarcar que altres vegades, Pau, he fet la mateixa reflexió sobre l’opció d’escriure al bloc alguna cosa sobre immigració, perquè suscita en mi sentiments dispars, i no m’hi he atrevit perquè costa dir-hi alguna cosa.
Un dels fets que ha dificultat el debat és que l’esquerra ha tingut un discurs poc coherent sobre la immigració, i no l’ha abordat el tema com la situació dels darrers anys ho demanava. Així, s’ha deixat la demagògia de la dreta i l’extrema dreta, amb l’exclusivitat de la qüestió i amb l’única resposta a les pors i incògnites de la població, que existeixen en majoria tot i que ningú les vulgui reconèixer.
Pens que cal partir d’una base. Tot i les inquietuds d’una part de població per conèixer altres realitats, per augmentar coneixements o per, senzillament, experimentar un estil de vida diferent, el normal no és moure’s de casa en forma d’èxode cap a un món millor. Per tant, el discurs sobre la legitimitat de tothom de viure on vulgui no pot amagar aquesta altra realitat, i aquest crec que és el problema d’on ve la deriva ideològica de l’esquerra en aquest sentit.