Ja els tenim aquí

Publicat a la revista Nyas! L’any 2004.

Aquesta reflexió en forma de carta al director va esser concebuda, escrita, enviada, (i publicada i censuarada a parts iguals per Ultima Hora Menorca i Menorca, Diario Insular) un fosquet de mala llet del passat mes de novembre (de 2003), amb motiu del cicle de conferències organitzades per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Ara que la rellegesc per afeger-hi aquest intro contemporitzador, veig que no ha perdut gens de la vigència ni -m’atreviria a dir- de l’aire d’indigestió constitucional que la van provocar.

A part de la seva actualitat, heu de tenir en compte que teniu a les mans un document històric (almanco de la meva història personal): És la carta/article/ressenya/crònica que em dona accés com a membre de ple dret al club dels censurats del diari Menorca. Un selecte club que tenc l’inmens honor de compartir amb insubmissos, independentistes, menjacapellans, victimes de la repressió policial i subversius en general. A quatre d’ells, Guiem Alfocea, Joel Bagur, Nacho Martín i Isma Pelegrí van dedicades aquestes retxes. A ells i a la memòria del gran Ramon Barnils, mestre entre mestres a l’hora de tractar amb la censura.

Ja els tenim aquí
Ja han arribat, amb un equipatge ben ple de pensament crític i debat d’idees, disposats a donar lliçons magistrals de fe constitucionalista. Ja els tenim aquí, per obra i gràcia de l’il.lustre hoste de Son Camaró, que en un acte d’infinita magnanimitat que l’acosta molt als grans estadistes il.lustrats del segle XVIII francès decideix -imbuit potser per les inseborrables jornades marineres del passat mes d’agost- què és el que ens fa falta als menorquins pel nostre progrés social i intel.lectual (sembla que l’econòmic ja el tenim resolt en haver abjurat a temps de l’heretgia progressista d’Antich el Breu).
Han desembarcat, acompanayats de tot el desplegament mediàtic que l’ocasió mereix, per tal de mostrar al món sencer des d’aquest trosset de terra perdut -i del pas que anam, cada vegada més aïllat- enmig de la mar, que açò de la Constitució Espanyola de 1978 ve a ser poc més o menys que l’hòstia. La SOLUCIÓ, amb majúscules a tots els problemes, passats, presents i futurs. A l’alçada d’un fet fundacional de la magnitud de la conquesta –i posterior neteja ètinca- de Granda pels Reis Catòlics o del “descobriment” colombí d’Amèrica. La panacea, que tot ho preveu i tot ho cura. La solució infal.libe. I en funció d’aquesta infal.libilitat, evidentment, immutable. Perquè al final aquesta és l’essència del misstage que aquesta gent vindrà a pregonar al món des de Menorca i que servirà com a pròleg del gran sarau madrileny previst pel proper pont (fins i tot açò, li hem d’agraïr, els treballadors, a la Constitució) del 6 de desembre.
I qui és aquesta gent que ve a portar la bona nova de la Constitució? Doncs, com en aquella cançó popular afortunadament recuperada i reivindicada pel gran Biel Majoral, diputats i senadors, jutges i procuradors. Per exemple, el sacerdot màxim encarregat de la interpretació de l’oracle constitucional, el senyor Manuel Jiménez de Parga. Demòcrata de primera fornada esdevingut darrerament hereu del l’andalusisme més pur, d’arrel arabista i en camí de fer ombra fins i tot a al mateix Blas Infante. A més de font inesgotable de material periodístic dels diaris de Barcelona, Bilbao i Pamplona.
La darrera d’aquest senyor (amb l’incògnita a l’hora d’escriure aquestes línies de quina n’haurà amollat ara des de Menorca) va ser fa pocs dies l’afimració que a principis dels anys 70 un “immensa majoria” dels espanyols eren franquistes (jo per sort encara no havia nascut, si no de ben segur que també hauria entrat en els seus comptes). I per reblar el clau, el senyor Jiménez de Parga tira de memòria personal i afirma que quan ell vivia a Barcelona, els anys 1972, 73 les visites de Franco a la capital catalana eren, amb diferència, de las més multitudinàries. Li he d’agrair al President del Tibunal Constitucional les seves oportunes declaracions ja que van provocar un d’aquells resorts ocults de la memòria i em van recordar una anècdota que fa temps vaig sentir contar a mon pare. Segur que no li sap greu que la fagi pública. Fa referència al record que ell en tenia de la visita de Franco a Menorca i bàsicament es resumeix en l’anècdota que a ell li quedà de la visita. Un record en forma, en primer lloc, de l’alegria de tenir festa a escola i poder menjar un panet de franc i en el fet que ell va ser dels qui van correr pels carrers de Maó per poder veure passar al Caudillo no una, sinó dues vegades. Segons les teories del màxim encarregat de vetllar per la Constitució Espanyola de 1978, mon pare devia formar part de la immensa majoria d’espanyols franquistes de l’època. Deixant de banda el fet que en aquell moment ell era un al.lot i com a tal no podia ser ni deixar de ser franquista (prou feina tenia a ser de l’Unió o del Menorca!), crec poder afirmar que, com a mínim en aquest cas, les teories del President del Tribunal Constitucional s’equivoquen. De dalt fins baix.
Idò bé, al senyor Jiménez de Parga i companyia em permet la llibertat (constitucionalíssima, és clar) de dir-lis que jo els veuré arribar, pontificar i partir, amb la mateixa actitud, mescla d’escepticisme i prudència, amb la què els el menorquins hem vist arribar, pontificar i partir tota aquella gentada que al llarg dels segles han anat passant per aquesta illa. Ara bé, no esperin falsos entusiasmes ni mostres de gratitud efusiva. Com a màxim un bòtil de gin i una peça de formatge, com a tants altres il.lustres visitants. No m’entusiasma una Constitució que va tenir en el seu moment un paper important però que ara assoleix la categoria d’escriptura sagrada immutable i indistcutible, ni m’agrada el perfil d’uns ponents (tots, sense excepció) absolutament previsibles en els seus discursos abans que davallin de l’avió en què venen a Menorca convidats per una institució que duu el nom de Menéndez Pelayo, emblema de l’espanyolisme més ranci dels segles XIX i XX, enemic visceral d’una alaiorenc universal com Josep Miquel Guàrdia i Bagur que si avui dia encara no ha assolit el grau de reconeixement que li pertoca és en bona mesura per culpa de l’enfrontament que va mantenir amb Menéndez Pelayo.
Com diu un poeta de la cançó de Xàtiva (per cert: durant segles bell jardi musulmà de l’Al-Andalus reivindicat i mitificat per Jiménez de Parga), jo dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe mon. Que no m’hi esperin. Ni a l’Ateneu ni al Cercle Artístic.
Ben cordialment,

Àlex Villeyra i San Anastasio

Publicat pel diari Ultima Hora Menorca (17-11-03)
Censurat pel diari Menorca –Diario Insular- (17-11-03)

Views: 1