Els jutges, els fiscals i les diferents forces de seguretat espanyoles, sobretot la guàrdia civil i la policia nacional, darrerament van tapats de feina, des que es consideren com a activitats terroristes les actuacions dels Comitès de Defensa de la República (els coneguts com a CDR) i, en general, qualsevol tipus de manifestació tumultuosa (és a dir, multitudinària). Per açò, tot i que no en som part directament implicada, m’agradaria ajudar l’aparell de l’estat a alleugerir la càrrega de treball que pateix tot declarant-me, ara i aquí, públicament, terrorista, sediciós i, ja que hi som, tot allò que hi vulguin afegir (perquè no ve d’un pam). No cal que m’investiguin: ja els ho pens donar tot fet, perquè tal i estan les coses, segur que, cercant un poc, qui vulgui trobarà fàcilment suficients indicis per a imputar-me tota mena de delictes, sense ni tan sols haver de recórrer al passat, amb el qual ja he retut comptes (no com altres que, per exemple als anys setanta, justificaven la violència de la ultradreta franquista i ara són ministres d’un govern que, per cert, encara no ha condemnat la dictadura franquista). Em referesc, per exemple, a quan em vaig negar a fer el servei militar i la prestació social substitutòria, és a dir, em vaig declarar insubmís, cosa que va acabar davant d’un jutge (el qual, per cert, va decidir arxivar la causa). És la meva actuació del present allò que m’ha empès a fer aquesta declaració pública. La llista és llarga, tot i que em centraré només en els aspectes més greus del delinqüent que, segons sembla, duc a dins.
Així, en primer lloc, he de confessar que som ecologista. Convençut. Crec que cal treballar per minimitzar els impactes que les activitats humanes suposen per al medi natural. En faig militància activa (potser no tanta com m’agradaria), especialment en el context menorquí. Però sense perdre de vista que, malgrat actuar a nivell local, som conscient que ens estem jugant el futur del planeta. No vull veure l’illa on visc convertida en una nova Malta, tal i com desitgen alguns dels nostres demiürgs més insignes, sinó que aspir a tenir una reserva real de biosfera, en què imperi la sostenibilitat i el sentit comú, una manera de fer que es pugui aplicar arreu, tot i ésser tan difícil d’aconseguir en el marc d’una societat que es mou, econòmicament, en el neoliberalisme més salvatge i depredador. Per açò, entre d’altres coses, som escèptic davant del model turístic vigent a Menorca, devorador insaciable de recursos. Crec que és totalment necessari replantejar-lo, a partir d’un debat seriós i de mesures valentes i decidides que ens menin a una inevitable reconversió. Ens acusen, si pensam així, de turismefòbics, primer delicte de la llista. No estic en contra del turisme, sinó que no en veig adequat un determinat tipus. Es veu que ni tan sols açò no és políticament correcte per als que, de manera vehement, afirmen que, de turista, a Menorca, no en sobra cap.
També em consider, a més de defensor dels drets del col·lectiu LGBTI, una persona feminista. Per sentit comú i amb la boca petita, perquè segur que no som el millor model a seguir en aquest sentit i perquè crec pretensiós anar-ho dient en veu alta (no m’agrada el postureig; som més de fets que no pas de paraules). Sigui com sigui, no puc entendre perquè no hi ha igualtat entre homes i dones. Bé, crec que sí que ho entenc: és l’eterna lluita entre explotadors i explotats. L’arrel del problema és profunda, perquè cal cercar-la en les bases heteropatriarcals sobre les quals es fonamenta la nostra societat, que hauríem de transformar de dalt a baix per a poder fer un canvi real de les coses i no deixar-ho tot en petits pegats que fan polit i són significatius, però que no serveixen, a la pràctica, per solucionar res definitivament. En aquest cas, la meva militància no és tan visible. Intent aplicar la normalitat en la meva vida diària, exercir-la com si realment vivíssim en un món igualitari. Predicar amb l’exemple és la via triada i, si puc, incorpor en els meus discursos aspectes relacionats amb aquest tema, ja sigui parlant del sexisme i llengua en aquest blog o explicant als alumnes una novel·la com La plaça del Diamant des de la perspectiva de la crítica feminista, en què les conseqüències del patriarcat es posen sobre la taula de manera evident i connecten amb els joves lectors. Sigui com sigui, aquesta causa és també meva i, en tant que moviment de transformació, no cal dir que em consider un revolucionari (només, però, dues voltes rebel).
En relació amb el que acab de citar respecte de la llengua i la literatura, cal dir també que som filòleg i docent. Fins aquí, res de l’altre món, tot i que els docents no estan gaire ben vistos a nivell social. Em vaig llicenciar en filologia catalana: açò ja és més perillós! I tenc un màster, de quan encara no existia aquesta paraula sinó el CAP, que em permet de fer feina a un institut de secundària on em dedic a adoctrinar feliçment els alumnes, explicant-los entre d’altres moltes coses la situació d’injustícia que pateixen la llengua i la literatura pròpies, aquella que s’escriu en l’idoma que es parla de Salses a Guardamar i de Fraga as Castell (i més enllà: fins a l’Alguer!), menystingut pels diferents estats que se n’haurien de fer càrrec (Espanya i França, principalment). Aquí puc presentar com a atenuant que el currículum oficial de la matèria m’obliga a explicar-ho i que, fins i tot, em permet de fer ús d’un concepte, Països Catalans, que em converteix automàticament en una mena de dimoni que s’hauria de depurar de les aules. Ja n’he parlat abans, d’aquest aspecte, la del docent adoctrinador, per la qual cosa no m’hi entretindré més.
També, podem afegir a la llista de greuges que poden ser constitutius de delicte que som una persona amb conviccions polítiques radicals. El mot, etimològicament, ve d’arrel i no té perquè tenir connotacions negatives, tot i que els constructors dels relats dominants, que deuen tenir la pell molt fina, associïn radicalisme amb violència (sempre que no vengui de la ultradreta o de l’espanyolisme en general, que aquesta sí la consideren altrament). Tot el contrari: som un militant de la no-violència (la mateixa que em va portar a la insubmissió) que participa en manifestacions pacífiques, tot i que m’ho hauré de fer mirar, perquè ara ja no està gens clar què és i què no és pacífic i qualsevol acció pot acabar essent considerada kale borroka: tallar una carretera? Fer escarnis o assetjaments públics, com els de la PAH? Fins i tot, fer una pintada? Xiular contra un himne en un camp de futbol? Lluir un llaç groc «ofensiu»? La meva militància política, que no vol dir que estigui afiliat a cap partit (no hem de mesclar ous amb caragols o simplificar les coses, com alguns voldrien), és activa, constant i volgudament subtil. L’exercesc, per exemple i sobretot, publicant les meves opinions en públic. Solen ésser crítiques amb els diferents poders establerts. No crec que, perquè escrigui a favor de Valtònyc i el seu dret de cagar-se en qui vulgui, o que em manifesti en contra de la monarquia, una institució anacrònica que, a més, simbolitza la repressió cap a la nostra llengua i cultura, o que posi el crit al cel per les actuacions policials de dia primer d’octubre al Principat, em puguin acusar de delicte d’odi, però tal i com estan les coses, res no es pot descartar. Tots hem vist que de més verdes en maduren.
I acabaré, perquè la llista podria ser molt més llarga i no voldria cansar-vos, amb el pitjor de tots els delictes que es poden cometre avui dia en aquest estat que es diu Espanya: som independentista. Ho heu llegit bé: In-de-pen-den-tis-ta. Fa molts anys que ho som. I ara, més que mai. Per una pura qüestió de principis democràtics bàsics. Podeu fer-vos enfora de mi, si ho trobau convenient; o retirar-me la salutació pel carrer; o abandonar l’amistat virtual que ens uneix a Twitter o a Facebook. Som així i ho havia de dir: partidari que, si el poble català ho vol, es pugui constituir en un estat que vagi a la seva. Crec fermament en l’autodeterminació dels pobles. De fet, estic convençut que aquest és un dret fonamental que tenen les col·lectivitats i que només depèn de la voluntat de les majories el fet d’exercir-lo. Pel que fa a Catalunya, només amb un referèndum podrem saber exactament quanta gent hi ha a favor d’aquesta via. Pel mateix motiu, estic convençut que som davant del camí que hauria de seguir Menorca: independitzar-se d’Espanya i confederar-se amb el futur estat català. De motius per a fer-ho, crec que en sobren. Hi sortiríem guanyant. També som conscient que, ara per ara, molt pocs menorquins són partidaris d’aquesta opció (que l’espanyolisme tem: només cal veure com ha mobilitzat els grupuscles anticatalanistes de les Illes per a lluitar-hi). Que sigui, l’independentisme illenc, una opció minoritària, en cap cas no vol dir que no sigui legítima. Com la resta. Aquest és el joc de la política. Sempre que es defensin pacíficament i siguin democràtiques, les idees són totalment acceptables i s’han de respectar (de la mateixa manera que deman que es respectin les meves).
Que jo sàpiga, aquests són els delictes més greus de què se’m pot acusar. No sé a quants anys de presó m’expòs, però no puc ni vull amagar-me d’allò que pens i som. Sobretot en uns moments en què hi ha una persecució evident de tot el que no segueix un determinat corrent de pensament, el que imposa el discurs únic que ve de la part més reaccionària i intolerant de l’Estat. Per què us ho he explicat, tot açò? Perquè esper que, ara que m’he tret aquest pes de sobre, pugui centrar-me a l’hora de fer les coses. Les notícies, d’un temps ençà, són tan al·lucinants (i el que arribarem a veure!) que em costa de mantenir la concentració en coses tan substancials com la lectura o l’escriptura (tot allò de què podria parlar és banal si ho comparam amb el que està passant aquí al costat). Sigui el que sigui allò que estigui tractant, el pensament se’n va cap a la maleïda actualitat. I la cosa va per llarg. Que més voldria jo que poder dedicar els xalandrums a parlar d’altres matèries menys transcendents! Valgui aquest text com a catarsi. Perdonau-me, però necessitava dir-ho.
Views: 1