Les festes institucionals solen caracteritzar-se per la manca d’arrelament popular. Per aquest motiu, s’intenta compensar aquesta desconnexió respecte de la gent del carrer amb l’elaboració d’un programa d’actes farcit d’activitats amb què donar aparença de cosa ben feta i important. En conseqüència, com que es prioritza la quantitat per damunt de la qualitat, es produeixen situacions irònicament contradictòries. La presentació de La nacionalitat dels menorquins, d’Antoni Timoner i Petrus, que Joel Bagur i un servidor vam fer el passat 8 de març a la biblioteca pública des Mercadal, en seria un bon exemple.
Ho dic perquè, al llibre de Menorquit, nom de ploma de Timoner i Petrus a l’hora de signar els seus articles, podem llegir afirmacions com aquestes: «On és la personalitat balear? On és la llengua i on és la història estrictament balear?»; «El nom de Balears és un mite, una paraula sense consistència ideològica, tot buidor i negació.»; «Però balears tot sols fa renou de buit.» No deixa de ser una ironia del destí celebrar la suposada balearitat, també de Menorca, parlant d’un autor que no només no hi creia sinó que, a més, la va combatre lúcidament. Podríem veure-ho, és ver, com la tàctica del cavall de Troia o, per dir-ho amb mots de Leonard Cohen, un intent de carregar-se el sistema des de dins, tot i que estic força convençut que a l’autor no li hauria fet gens de gràcia participar d’una cosa en la qual no creia. Per acabar-ho d’adobar, podríem apuntar la durada excessiva de les celebracions de la diada balear que, enllà de les vint-i-quatre hores que se suposa que hauria de tenir, resulta que, oh casualitat, va arribar a trepitjar el vuit de març, el Dia Internacional de les Dones. Per açò, des de la més absoluta de les incoherències, vam oficiar l’acte dos masclots que parlàrem —un més que l’altre— d’un llibre escrit per un home.
Deixant de banda el context singular que envoltava la presentació de La nacionalitat dels menorquins, cal deixar ben clar que som davant d’una obra important. Ho és respecte del contingut, però també perquè es tracta d’una edició definitiva dels textos. Açò vol dir que, per començar, al darrere del llibre hi ha l’Institut Menorquí d’Estudis, una institució acadèmica que, des del moment que l’edita, li dona un segell de rigor. A més, i aquí hi ha el rovell de l’ou, l’edició de l’obra ha anat a càrrec de Joel Bagur, historiador especialitzat en la matèria que, en aquest sentit, ha fet una feina impecable.Pot semblar una obvietat, açò que dic, però en un temps en què l’intrusisme acadèmic és habitual —jo, que som filòleg, ho patesc en primera persona: es veu que tothom en sap, de llengua, sobretot en aquesta illa; qui més qui manco, independentment de la seva formació, s’atreveix impunement a donar lliçons sobre el tema; els més agosarats, fins i tot, publiquen o, més ben dit, s’autopubliquen, llibres al respecte… Va fot qui fot! La historiografia també pateix aquest mal, de què en resulten, per exemple, edicions amb greus errades de transcripció respecte de les fonts originals, incapacitat —per desconeixement del context— a l’hora de situar els textos o de fer-ne les interpretacions pertinents, pròlegs insubstancials, visions esbiaixades dels fets, en què es fan encaixar ideologies del passat en motlles de la política actual, en què es fa dir a la gent coses que no van sortir mai de la seva boca o de la seva ploma… Per açò, com deia, que Joel Bagur s’hagi encarregat de l’edició dels articles que formen aquest llibre és una garantia de feina ben feta, de rigor acadèmic i d’objectivitat. D’obra que perdurarà. Només cal, per a comprovar-ho, llegir les diferents notes a peu de pàgina que complementen la lectura dels textos. El lector, evidentment, ho agrairà.
Ara bé, si hi ha un element que marca el nivell de l’edició és el pròleg de l’obra. Concebut com una autèntica guia de lectura, Joel Bagur estableix les coordenades gràcies a les quals un lector actual podrà treure tot el profit possible d’uns textos que van ser escrits fa gairebé un segle, en un context molt determinat: el que es va encetar a partir del 14 d’abril de 1931 a l’estat Espanyol. El volum està format per seixanta textos, publicats al diari republicà La voz de Menorca, excepte un parell, que van aparèixer a La publicitat. Els textos de Menorquit «representen l’aportació més important, en nombre i en argumentari, del que es va publicar a la premsa menorquina del moment al voltant del debat sobre el futurible estatus autonòmic que propiciava l’adveniment de la Segona República espanyola». Bagur ha treballat aquest debat en forma de tesina i al volum Menorca endins, publicat també per l’IME. Si el lector està interessat a aprofundir-hi —els tres plantejaments que hi havia damunt la taula eren: unió de Menorca amb Catalunya, sense passar per Mallorca; unió amb Mallorca i les Pitiüses; o l’illa anant tota sola—, la lectura d’aquesta darrera monografia és imprescindible.
Els primers articles que Menorquit va publicar a La voz de Menorca, els darrers mesos de 1930, aplegats sota l’epígraf «xètxeres», s’imbriquen en un altre debat, de caràcter lingüístic (a la pràctica, sobre registres i el que avui anomenam llengua estàndard). Sembla que, cent anys després, encara som allà mateix! Només cal llegir l’aportació de segons quins col·laboradors a la premsa local actual per a fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia. Les xètxeres, però, lliguen de manera força coherent amb els textos que comença a publicar a partir del 29 d’abril de 1931, tot just dues setmanes després de proclamada la república espanyola. Al pròleg, Bagur afirma que les aportacions de Menorquit tenen un caràcter programàtic i que, fins i tot, hom té la impressió que està llegint els capítols d’un llibre en què l’autor desplega tots els aspectes relacionats amb la manera en què Menorca s’hauria de vertebrar en l’estructura de l’estat en un moment en què aquest debat es va fer possible i necessari.
Hi ha una sèrie d’eixos que fonamenten la proposta formulada per Menorquit. Per començar, el pensament de Timoner i Petrus parteix de l’exercici natural de la catalanitat de l’illa: «Menorca és catalana, genuïnament catalana; la història, la geografia, l’intercanvi espiritual i comercial i més que res la llengua […], tot ens comprova la nacionalitat catalana de la nostra terra». Al llarg dels articles del llibre, l’autor s’encarrega, a bastament, de fonamentar i de desenvolupar aquesta idea. El referent, aquí, és el pensament d’Antoni Rovira i Virgili, concretament quan proposa l’exercici del federalisme interior a l’hora d’estructurar la nació de què fan part els menorquins: «autonomia de la regió dins la nacionalitat, o sigui autònomes Menorca, Mallorca i Eivissa, com les altres regions catalanes dins Catalunya». Tot plegat explica l’antibalearisme de l’autor, que no vol saber res de la unió politicoadministrativa amb Mallorca: «la regió no és Balears, la regió és Menorca per nosaltres. Menorca ben desllindada, ben separada de Mallorca, que s’agregués, conscientment i voluntària, a l’Estat Català».
Aquesta proposta explica també que Timoner i Petrus expliqui als seus lectors l’actualitat política catalana, que coneix directament a partir de la lectura de la premsa principatina, bàsicament barcelonina. Si els menorquins han de formar-hi part, cal que en tenguin un coneixement de primera mà. Aquest és un altre aspecte interessant, perquè, en general, els illencs coneixien allò que passava a Catalunya de manera indirecta, a través de la premsa madrilenya i, per tant, des de la mirada esbiaixada i interessada que aquesta projectava: «atordeix, de debò, la desconeixença que hi ha a Menorca de la situació veritable de la política catalana».
Es tractava, idò, de despertar la consciència catalana de l’illa, gairebé desapareguda —sobretot pel «passat segle d’assimilacionisme castellà»—, a partir d’allò que en restava de manera més evident: la llengua. Aquest havia de ser el propòsit del menorquinisme, que era, «ni més ni menys, el catalanisme de Menorca». Per açò, més d’un cop l’autor mostrava la seva sorpresa davant d’algun personatge —«discreto, sesudo, mesurado»— que es feia dir menorquinista, però que no emprava la llengua pròpia de l’illa, de què en resultava una «fòbia anticatalanista» gens amable amb la proposta del nostre autor. En aquest sentit, el compromís de Menorquit era evident: «és arribada l’hora de fer catalanisme a Menorca i com a català de Menorca maldaré per fer-ne tant com pugui»
El catalanisme proposat per Menorquit, ideològicament d’esquerres, va haver de lluitar, amb molta pedagogia, contra una sèrie de tòpics amb què era criticat per l’espanyolisme. Per exemple, quan es volia fer veure que hi havia una actitud imperialista, la resposta era clara i contundent, basada, a més, amb les lliçons que oferia el passat medieval: «el nacionalisme català és essencialment federatiu. Catalunya vol ser autònoma per a ésser conscientment i fraternalment espanyola». Aquesta darrera afirmació pot sobtar si no es coneix el context en què va ser feta. Timoner i Petrus no és independentista: «Catalunya no és separatista, no és antiespanyola», tot i que no es pot estar de recordar que l’«extremisme espanyol d’assimilació, de subjecció i fòbia contra Catalunya» podria fer que ho esdevingués.
Cal entendre la vertebració territorial que proposa Menorquit en el marc de l’Iberisme, una ideologia que va gaudir, a l’època, d’un cert suport a Portugal i als Països Catalans, però sobretot d’una concepció de l’estat en què les diferents nacionalitats existents es trobessin en igualtat de condicions, és a dir, que no n’hi hagués una que s’imposés a la resta: «som també resolts partidaris de l’Espanya Gran, fins de la Ibèria si tant voleu, però d’una Espanya que reconegui els drets i les faisons privatives de cada una de les nacionalitats hispàniques, que delimiti i respecti amb rigorosa igualtat els fets diferencials que dins la germanor genèrica de l’hispanisme ens fan distints en molts aspectes». Aquí cal veure-hi, també, la influència clara del federalisme exterior proposat per Rovira i Virgili. La lectura dels articles permet veure, a més, com l’autor va anar matisant el seu pensament en el moment en què l’aprovació de la constitució de la República tancà la porta a l’establiment d’un estat federal i en què la participació menorquina en el procés estatutari no va estar, segons Timoner i Petrus, a l’alçada de les circumstàncies. És en aquest moment, a més, que s’acaben les col·laboracions a La voz de Menorca.
Cal remarcar una altra vegada la importància que, per a la historiografia cultural, té la publicació d’aquest llibre. Però no només. El valor també és literari. En els textos de Menorquit hi ha vocació d’estil. No cal esperar a la seva poesia de postguerra per a comprovar-ho. Els articles són, com es diu al pròleg, de «lectura àgil». Des del moment en què les temàtiques tractades poden ser enrevessades, aconseguir que un lector convencional de l’època no passi cap pena a l’hora de copsar-ne el sentit és meritori. Però n’hi ha més. Cal destacar-ne, sobretot, l’ús de la ironia. Fina quan convé; contundent a vegades, si escau. La prosa de l’autor s’assaboreix. Domina la llengua. Ja sabem que els mitjans de comunicació de començaments del XX eren molt diferents dels actuals. Així i tot, ja voldríem, avui, trobar col·laboradors en la premsa insular amb una llengua tan deliciosa com la que va fer servir Timoner i Petrus, a l’altura dels continguts que vehiculava.
Accedir als originals és una tasca difícil —no impossible—, però la distància cronològica fa que tenir-los a l’abast, «convenientment editats, anotats i amb un pròleg que en vol ser una guia de lectura», sigui una victòria en un temps en què la memòria històrica pateix atacs per tots els flancs, sobretot pels que se situen a la dreta i a la ultradreta de l’espectre ideològic, tot i que no només. Els textos de Menorquit, d’altra banda, tenen la virtut de ser plenament vigents en molts sentits —la qual cosa, certament, no sé si és bona o, per desgràcia, dolenta. Més d’un, podria haver estat escrit, amb petits canvis, la setmana passada.
Cal aplaudir la publicació d’aquest llibre. Molt. Jo ho he fet un poc tard. Des de l’estiu passat —quan l’Institut Menorquí d’Estudis va dedicar la seva jornada d’estudi i d’homenatge a Timoner i Petrus— que en volia parlar. Que Joel Bagur en convidés a acompanyar-lo en la presentació mercadalenca ha estat una bona ocasió per a intentar posar-hi remei. Hi ha, però, un aspecte encara més important que l’elogi: cal llegir aquests articles. Qui ho faci, n’estic convençut, no se’n penedirà.
Views: 64