La bandera de la ignorància

Tothom té dret a opinar? Sí, evidentment. Només les ideologies totalitàries cerquen d’impedir-ho (ja sigui empresonant rapers, retirant obres de determinades exposicions o segrestant llibres, per citar-ne alguns exemples aleatoris). Cal ésser filòleg o dissenyador per a poder emetre opinions? Només els «nacionalistes» poden expressar-ne? De cap de les maneres: aquesta és una activitat essencial de l’ésser humà, per a la qual no es demana cap tipus de formació prèvia. Hi tendim de manera natural i, quan ho fem, deixam transpirar creences i marc de coneixements. Ara bé, potser fora bo de tenir en compte una sèrie d’elements que s’hi relacionen. Segons el diccionari, una opinió és la «manera de jutjar sobre una qüestió, concepte que hom té d’una cosa qüestionable». Aquest darrer mot és fonamental: per opinar, cal fer-ho sobre coses que es poden posar en dubte. No estaria de més afegir que, per anar bé, en el marc dels debats, les opinions s’haurien de sustentar en arguments sòlids i no en fal·làcies, com passa molt sovint en què, per exemple, prest surt a la palestra l’argument ad hominem de torn, és a dir, la desqualificació personal: «ains pelegri pelegri quina poca feina que tens, ya te dije que tenías unas pajas con las lenguas que no te aclaras. Porque no te informas un poco macu! Ja estas grandet per dir bestieses. Hala! A pasturar al camp, hala! A saltar por el campo y te da el aire» (avís: la transcripció del tuit és literal!). Açò ens porta a una darrera pregunta: tot allò sobre el que opinam és, realment, qüestionable? Dit més curt: és tot opinable?

Jesús Tuson, a Mal de llengües, ens convida a una reflexió interessant en aquest sentit, en la base de la qual hi ha la distinció entre judicis de fet i judicis de valor. Els primers són aquells que, d’una banda, es poden sotmetre a prova pública (per exemple, el fet que avui sigui dissabte o que, la setmana passada, va nevar a Barcelona) o, de l’altra, són fruit de la comprovació i la validesa, en un marc acadèmic, i els emeten els especialistes en la matèria (per açò una poma cau de l’arbre de dalt a baix, i no a l’inrevés: per la llei de la gravetat). En aquest cas, parlam de judicis de fet científics. Qui no està d’acord o manifesta opinions respecte dels judicis de fet, que són objectius i neutres, demostra no tenir seny: fa onejar als quatre vents la bandera de la (pròpia) ignorància. Aquests enunciats no són opinables (què pensaríem d’algú que afirmàs que no li agrada gens la teoria de la relativitat perquè la troba poc guai o, senzillament, que no hi creu?).

Els segons, els judicis de valor, són fruit dels gustos personals i de l’educació rebuda (aquí l’escola hi té un paper important, tot i que cal recordar que no és, de cap de les maneres, ni l’únic ni el més important dels agents responsables d’aquest procés). Els judicis de valor, que poden ser positius o negatius, són la base de les nostres opinions. Açò explica que siguin projeccions de qui els emet, una mena d’autoretrats ideològics que, fins i tot, en determinades circumstàncies, poden derivar en conflictes ètics (sobretot si es refereixen a persones o a col·lectius: per exemple, aquells que afirmen que no els agraden els homes amanerats, perquè semblen «mariconel·los», no fan altra cosa que evidenciar el seu masclisme recalcitrant, el seu racisme). Poden ser, idò, font de prejudicis, segons indica, i amb açò acaba, la lliçó tusoniana.

Tot i que la diferència entre els judicis de fet i els judicis de valor és prou clara, en més d’una ocasió s’intenten fer passar els segons pels primers. En principi, tot apuntaria a una manca de competència de la persona que ho fa. Hi ha, però, algunes vegades en què aquesta transmutació és fruit de la malvolença. En posarem algun exemple: la unitat de la llengua catalana és un judici de fet, és a dir, una realitat contrastada acadèmicament. Negar-la, tot afirmant, per exemple, l’existència d’una suposada llengua balear, és un cas flagrant de bandera de la ignorància que oneja a la torre més alta del castell dels despropòsits. El creacionisme lingüístic, en no ser fruit de cap treball de base acadèmica sinó d’una sèrie de judicis de valor condicionats per determinades ideologies, vol fer passar per judicis de fet allò que no són més que opinions sense fonament. També pot passar que algunes d’aquestes creences no es fonamentin en cap judici de fet (quan haurien de fer-ho). D’aquí en poden néixer els prejudicis lingüístics. Per exemple, aquell que afirma que les llengües amb més parlants són les més útils (o, en la versió nostrada, que en castellà nos entendemos todos). No hi ha cap argument rigorós que fonamenti aquestes idees.

Fins ara, per tant, hem vist que, per qüestions òbvies, hi ha coses de les quals és millor no opinar, bàsicament perquè no són qüestionables. En el fet de fer-ho, o no, manifestam el nostre grau de competència. Açò, en principi, no hauria de suposar cap problema important perquè, les opinions, normalment, no solen sortir dels cercles més propers i privats de qui les emet. No ho haurien de fer. Ara bé, les coses no acaben d’anar per aquí.

En funció de les situacions comunicatives en què es produeixen, els judicis de fet científics s’expressen mitjançant registres lingüístics formals, mentre que els judicis de valor ho fan emprant els registres col·loquials. La llengua s’hi adapta. Els primers són més formals que no pas els segons, i els expressam, bàsicament, mitjançant el registre científic, l’adequat per a vehicular temes tècnics o especialitzats, sobretot a través de l’escriptura, amb la intenció d’instruir o informar, objectivament. Tot açò exigeix un alt nivell de formalitat, un lèxic molt precís i universal, que parteix, a vegades, de l’ús de repertoris terminològics d’especialitat o, fins i tot, de llenguatges simbòlics (el matemàtic, per citar-ne un). En resulten textos que, a més de demanar coherència, precisió i concisió, es basen en l’estàndard. Els podem llegir, per exemple, en articles de revistes universitàries. S’adrecen, com es pot suposar, a un públic restringit, però que sobrepassa amb escreix els cercles íntims o familiars en què ens movem (tots els fonòlegs de tots els departament de lingüística de totes les universitats del món, que són molts, si parlàssim, per exemple, de sil·labificacions i distinció de consonants).

Els judicis de fet científics, però, també poden fer servir els registres formals neutres, sobretot quan es cerca la divulgació massiva. Aquests registres, que també van lligats a l’estàndard de la llengua, són els que s’utilitzen en casos de comunicació pública generalitzada, mitjançant textos escrits o llegits en veu alta, amb la finalitat d’informar d’una manera clara, objectiva i funcional. Per exemple, tot i no ésser especialistes en física quàntica, podem fer-ne una primera aproximació, rigorosa tot i anar adreçada al major número possible de persones, en els llibres de text escolars o en les enciclopèdies.

En canvi, els judicis de valor, les opinions, es circumscriuen als registres col·loquials, perquè demanen poca especialització i es lliguen a la vida quotidiana, la qual cosa explica que, bàsicament, sorgeixin de manera oral i espontània, amb l’objectiu bàsic d’intercanviar informació subjectiva i ordinària, la qual cosa n’explica que el nivell de formalitat sigui baix, que s’empri un lèxic limitat i sense afany de precisió, amb una sintaxi simple i, fins i tot, que es relaxi de la correcció lingüística. Pel que fa als receptors, aquests solen formar part de cercles molt reduïts i propers a l’emissor dels judicis (una conversa familiar, una discussió entre amics en un bar…). Aquest és l’ecosistema propici per a les opinions, a les quals no els agrada pasturar pels àmbits formals.

Amb l’arribada de les xarxes socials, però, les coses han canviat en aquesta tipologia de registres. Alguna d’aquestes modificacions, a més de ser força interessants des del punt de vista de la pragmàtica, té conseqüències importants respecte del tema de què parlam. Sobretot perquè, gràcies a Facebook, Twitter, Instagram i a altres aplicacions internàutiques, allò que en principi, pel fet de ser col·loquial, tenia un recorregut molt curt, ha acabat transcendint els àmbits restringits per passar a ser d’abast massiu (fins arribar al súmmum: que un contingut penjat a la xarxa s’acabi fent viral). Abans, per exemple, hom podia comentar, amb les amistats amb qui ens trobava per fer una cervesa, que havia tingut un mal dia a la feina i que estava fart d’aguantar aquell company inepte que li feia la vida impossible. L’opinió, un cop expressada, no transcendia. L’acabaven sabent, per tant, les poques persones que acompanyaven l’emissor. En canvi, aquesta mateixa informació, penjada a la xarxa, pot arribar, potencialment, a milions de lectors (fins i tot aquell que et fa la vida impossible i, sobretot, el cap de recursos humans de l’empresa en què fas feina, al qual no li agrada gens que els seus treballadors airegin determinats pedaços bruts en públic). Déu n’hi do. Si, a més, tal i com hem dit, els judicis de valor són una mena d’autoretrat de qui els emet, en esdevenir massius es pot donar el cas que alguna bandera de la ignorància acabi onejant a nivell planetari.

Davant d’aquesta situació, el més prudent sol ésser callar. O, almenys, pensar-s’ho bé abans de deixar anar qualsevol comentari a la xarxa. Per molt que la col·loquialitat, com hem dit, tendeixi a l’espontaneisme, per molt que hi hagi aplicacions que no cerquen res més que fer-nos-hi abocar la nostra intimitat, cal autocontrol i ésser crític (del grec kritérion, «facultat de jutjar»), la qual cosa no és gens fàcil. Abans de dir alguna cosa, de deixar-la anar, per sempre, a internet, on podrà ésser llegida per persones que desconeixem o que no ens interessa que ho facin, hauríem de comptar fins a cent i, en haver acabat, valorar si realment paga la pena de fer-ho, si els beneficis poden ser majors que els inconvenients.

Abans d’abocar-nos a opinar sobre un tema que desconeixem, ni que sigui per decòrum, o per a evitar ridículs innecessaris, és millor callar. I, si decidim de tirar endavant, una actitud racional ens hauria d’obligar a cercar-ne informació i a formar-nos-en una idea mínimament rigorosa, la qual cosa vol temps i esforç. Hi ha tones d’informació a l’abast, però la gran majoria del que roda pel món és palla. S’ha de tenir criteri per a trobar, entre tant de soroll, allò que és significatiu, el gra. I, sobretot, hem de maldar per no caure en l’error de confondre, públicament, judicis de valor amb judicis de fet. Els resultats poden ser catastròfics. Ara bé, la ignorància és atrevida. Molt. Massa. Conforma una plana immensa, un desert que mai no acaba, ple de banderes de tota casta que onegen mogudes pel vent de la incompetència.

Views: 2