Jaume Brossa va ser un dels noms més destacats del Modernisme català, és a dir, del procés que, en el tombant de segle —darrera dècada del dinou i primera del vint— va transformar una cultura, que era regional i tradicional, en nacional —genuïna i oberta a Europa— i moderna, per fer servir les paraules amb què Joan-Lluís Marfany definí el moviment. Des de les pàgines de la revista L’Avenç, en la primera etapa modernista, va ser una de les veus capdavanteres dels sectors regeneracionistes, aquells que consideraven que la modernització de l’art i de la cultura havia de servir, també, per transformar una societat que, en aquell moment, passava per una munió de crisis: fil·loxera, pèrdua de les colònies espanyoles de Cuba i Filipines, lluita entre obrers i empresaris…
La seva va ser una posició revolucionària, fonamentada en una ideologia de caràcter anarquitzant, crítica amb la burgesia i amb els valors que aquesta classe social representava. Els seus articles són una mostra de la millor literatura assagística del període. L’altre autor modernista que cal tenir en compte, pel que fa a aquest gènere literari, és el mallorquí Gabriel Alomar, el qual, però, es situa en unes altres coordenades ideològiques. Brossa és conegut per textos fundacionals del moviment com «Viure del passat», «Recollim el guant» o «La joventut catalana d’ara», article que, aquests dies, he tingut molt present.
En una sèrie de paràgrafs d’aquest text, l’autor comenta que hi ha dues menes de joves. D’una banda, la majoria, caracteritzada per un comportament gregari, sense convicció —com si es tractàs d’un ramat—, sotmesa a la dictadura de l’allò que diran, o per tenir uns gustos culturals poc refinats, basats en el consum de masses i, per tant, en la comercialitat. Li agraden, afirma Brossa, autors com Serafí Pitarra i el sortosament oblidat Premi Nobel de Literatura de 1904, l’espanyol José Echegaray. No entrarem en la més que probable maniobra amb què es privà del guardó a un autor que sí que se’l mereixia, però que escrivia en català: Àngel Guimerà. Només direm que el pas del temps ha esdevingut un jutge implacable respecte del llegat de l’escriptor madrileny: la gent no recorda ni tan sols els bitllets de mil pessetes en què apareixia el seu rostre. A la llista de greuges amb què caracteritza aquesta joventut, a la qual atribueix «estretesa mental», a més de la vessa i l’hedonisme, Brossa hi afegeix que, pel que fa a la música, es deixa endur per les sarsueles, que personifica en la figura d’Andrés Bretón.
A l’altre costat de la balança, però, hi situa una «ínfima minoria» de joves desperts, disconformes amb el món que els envolta, amb sensibilitat artística i ganes de canviar la societat. Són molt pocs, es troben aïllats i incompresos, però reben el beneplàcit de Brossa: hi veu, en ells, la possibilitat d’un futur millor. Llegeixen Ibsen o Zola, entre d’altres; estan abeurats del pensament de Schopenhauer o Nietzsche; escolten òpera, sobretot Wagner, un compositor esdevingut en aquella època un autèntic fenomen europeu, representant de l’art total… Sort d’ells!
El que fa Brossa, a la pràctica, no és nou: criticar la joventut. Les poques excepcions que hi troba, a la pràctica, no fan altra cosa que confirmar la regla. El text és de 1893, però el podria haver publicat avui, açò sí, signat per qualque personatge, per exemple, de la corda de Jordi Llovet. Canviarien els noms dels models artístics, evidentment, i els tocaria el rebre, per exemple, a Joana Marcús, a Care Santos o a Laura Gallego; fins i tot a Eva Baltasar o a Irene Solà —curiosament, tot dones—, autores literàries d’èxit comercial; i, en tost de Bretón —i perdonau-me la rima fàcil—, li tocaria rebre al reggaeton, una mena de sarsuela del segle XXI, pel que fa a la música. La cantarella acabaria allà mateix de sempre: que si els joves són uns vessuts, que no saben què és la cultura de l’esforç, que han estat sobreprotegits pels pares, que han esdevingut consumidors compulsius i acrítics, abduïts per tot allò que els arriba a través de les pantalles dels dispositius mòbils… Açò explicaria per què s’estimen cinquanta vegades més anar de compres que visitar un museu. Albert Pla parlava dels veintegenarios, aquells que, com va cantar en català a «La barricada del Santpaucentdeu», una versió prèvia de la cançó que acabaria apareixent al disc Veintegenarios en Alburquerque (1997), «No insultem ni lluitem / No ens revolucionem / No votem ni resem / No estudiem ni treballem.»
És ver que, a l’autor d’aquesta hipotètica diatriba, potser li costaria trobar les excepcions amb què confirmar la regla, és a dir, exemples de joves conscienciats davant de les injustícies socials; que no miren només per ells, sinó pel bé comú; que cerquen fer front a la gravetat i la urgència de la crisi climàtica… Costaria, però n’acabarien trobant. Uns quants. Fins i tot al marge d’algunes figures esdevingudes mediàtiques, gràcies a les quals s’ha intentat aigualir el potencial transformador que la joventut congria.
Aquesta visió crítica no aporta res de nou a la història de la humanitat. Sòcrates, Plató i Aristòtil ja feien afirmacions semblants uns quants segles abans de la nostra era. Tots les hem patides. Els joves són l’ase dels cops, sobretot per part d’uns adults que, potser des del ressentiment, potser des de la decepció que suposa comprovar els efectes del pas del temps o, potser per haver fet tard davant d’un tot de possibilitats amb què intentar sortir de les línies marcades pels patrons socials, cerquen treure’s de sobre qualsevol mena de responsabilitat respecte de l’estat en què es troba el món on viuen. Al qual han contribuït, indefugiblement. Potser perquè ells també van ser —vam ser: m’hi he d’incloure per força, jo, aquí— joves. Potser.
Passa, però, que es veu que hem oblidat ràpidament que la nostra generació, ja fa una colla d’anys, era com ho són totes en aquest moment de la vida, també pel que fa a les majories i minories, de la qual cosa no crec que ningú no pugui estar orgullós: la majoria dels meus companys escoltava música comercial —que, in illo tempore, sonava bàsicament a les emissores de ràdio—, anava al cinema a veure les pel·lícules més taquilleres, mirava malament a qui llegia per gust o als mascles que mostraven actituds amanerades… El nostre present ve d’aquí. I, qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra en contra d’açò que acab de dir. Començant per mi mateix. No és per a estar-ne orgullós. Ni per a enyorar-ho, perquè encara en patim les conseqüències.
Ara bé, les coses no sempre són tan clares. La realitat, fins i tot, s’encarrega de contradir-les. Plató, sense anar més lluny, va ser un dels joves que, en el seu moment, va rebre les crítiques, per una qüestió purament generacional, de Sòcrates. Vet aquí, però, un petit exemple actual: ja fa un mes que hem començat les classes a l’institut. En el cas concret de segon de batxillerat, tot i que no sigui l’objectiu principal del curs, és impossible no tenir en compte que, en haver titulat, els alumnes s’examinaran a les proves d’accés a la universitat, la selectivitat.
Es tracta, indirectament, mentre es treballa el currículum específic del curs, d’assegurar-nos que van preparats a aquests exàmens externs. Els elabora, en el nostre cas, la Universitat de les Illes Balears. Gairebé cinc setmanes després d’encetar l’any acadèmic, encara no sabem com seran les proves, ja que s’hi ha d’aplicar un nou format, d’acord amb el marc normatiu que, malgrat estar vigent des de fa alguns cursos, s’han decidit a implementar —el mot no és gratuït— enguany. Sense presses. No en sabem gairebé res, enllà del fet que seran més competencials, la qual cosa, per cert, pot voler dir moltes coses, i que s’uniformitzaran les proves a tot l’estat. Anam a les palpentes, sabedors que potser tocarà canviar les normes del joc amb la partida començada, amb totes les inconveniències, sobretot per als alumnes, que aquest fet pot suposar.
Potser Jaume Brossa se sorprendria, davant d’una situació com aquesta, del fet que encara ningú no hagi cremat les delegacions d’educació més properes davant d’un cas tan flagrant d’incompetència. Recordem que l’home era un revolucionari radical. O no: potser s’emocionaria en comprovar que han estat els joves els primers que han sortit al carrer per protestar davant d’aquest estat de les coses. Mentrestant, la resta de la comunitat educativa —els adults, per entendre’ns—, especialment els docents, esperen. Esperam. I, qui dia passa, any empeny. Es queixen, ens queixam, açò sí, i esperam. Però no anam més enllà. Perquè actuar cansa, com bé saben les autoritats educatives, que treuen profit de la situació.
Per açò, com a molt, per compensar no se sap ben bé què, alguns es queixen que els seus alumnes són, en general, un desastre. Potser hauríem de començar a parlar dels trentagenaris, quarantagenaris i cinquantagenaris, que es podrien fer seus els mots que canta Albert Pla en començar la cançó que hem citat abans, apareguda, per cert, al disc Aquí s’acaba el que es donava, publicat el 1990, quan tot just començàvem, els de la meva quinta, a ser joves: «Asseguts tan tranquils, prenent el sol al portal / No tenim ni som res, i, per no fer, no fem res / No esperem ni volem res, només prenem el solet / No ens fa falta de res, ni tenim cap interès / Per res de res.»
Views: 63