Els historiadors i historiadores, i bona part dels que es dediquen a l’estudi, divulgació i recerca en l’àmbit de les Humanitats vivim del passat. I al passat hi recorrem amb fonts primàries o secundàries i etcètera. Però no volia fer ara una classe de metodologia investigadora. Volia introduir el tema de la memòria a Xalandria.
Parlar de memòria, o de la por o de la fam o de les revolucions és voler abastar categories històriques que no és recomenable escatar en quatre comentaris esbiaixats i gratuïts. No tenc, emperò i tranquils, intenció ara i aquí d’intentar definir-ho tot.
El dimecres de la setmana passada presentàvem al II Saló del Llibre el volum d’Argumenta sobre la Transició, i ho vam fer amb una taula rodona en els quals participaven Xavier Diez i Carles Santacana, i que moderava jo. El professor Santacana parlava de la dificultat de posar noms a les coses, i la Transició era una cosa d’aquestes coses, i explicava que se sentia incòmode en el dualisme de presentar aquell període recent com una llegenda rosa amb fades i gnoms o bé com una gran conspiració franquista per tal que tot continuàs igual. En el meu torn de moderador vaig preguntar fins a quin punt creien els entesos que el fet que el discurs dominant fins ara (jo diria que fins a vint anys després de 1975 i tant com va més discutit i contrastat) segons el qual la Transició espanyola era un model de pacte i convivència per a la resta del cosmos, podria venir donat al que Raimon apunta a l’epíleg del volum argumentaire i que consisteix en què després de la guerra i de la postguerra i de la dictadura, la gent té memòria de la precarietat en general en què s’ha viscut i de la por i de la fam que ha passat. Tot d’una vaig recordar que per tal que la dicatdura duràs tant com la mateixa vida de Franco havia de ser possible un consens general ferm i estable per tal que la cosa anàs endavant. Carles Santacana mostrava interés pel valor emergent de categories com la por (que en present i en passat acostuma a paralitzar i reduir) en els estudis històrics però que era complex determinar la importància de, per exemple, la por en determinades recerques; que com l’avaluam, vaja.
Hi pensava avui mentre preparava classes dels Àustria per quart d’ESO i de la Catalunya industrialitzadora del XIX per a segon de Batxillerat, i avui al diari Avui n’Agustí Colomines hi publica un molt bon article (“La memòria de l’anestesista”) sobre la gran enganyifa del govern Zapatero (i en van…) sobre aquella llei de memòria històrica que havia de posar els morts damunt la taula i reparar el desgreuge de totes les víctimes. Ara els promotors del tarannarisme socialista han començat a recular (prest cauran de cul si baden) i sembla ser que la llei quedarà en fum de formatjades. L’article, que podeu llegir de franc a l’edició electrònica de l’Avui) pren el fil de la denúncia que Amnistia Internacional fa d’aquesta obra de govern.
He pensat fa poc en un poema de Marc Granell (del seu magnífic Corrent de fons) en què apunta grans idees a la manera poètica que vol dir precisa:
EL MEU PAÍS
El meu país és un país menut
on per no cabre no hi cap
ni un didal de memòria.
Es posa a recordar i els records
se li n’ixen de seguida per totes bandes,
es vessen en el mar
brut i oliós d’un oblit
enterc i dur com una mort antiga.
Això provoca
que el meu país no vulga ser un país
perquè no sap com és ser un país,
perquè no sap que ho és des que va nàixer.
Així,
vol ser un gra o un moc o una formiga
o una pedra menuda i desgastada,
feliç sota el sol sense saber-se
i agraint al peu que la fa moure
de tant en tant amb una puntellada ben forta
poder desentumir un poc els músculs
i avançar encara que d’immediat oblide
des d’on i cap a on
i el dolor i l’esperança.
Views: 0
Hola a tothom,
La meva modesta intervenció és per apuntar una idea que crec que no és nova, però que, al meu parer, explica una mica el posicionament dels grans partits polítics en aquests temes que fan referència a la “pàtria”. És el següent: els espanyols, abans que res són espanyols, i després, si de cas, d’esquerres, de dretes, demòcrates, franquistes, carlistes, falangistes, progres, neocons… Vull dir, amb açò, que Espanya no es toca. I punto!!
Bones,
ahir el cap de l’opisició a les Corts espanyoles oferia al cap del govern consens en tres punts: terrorisme etarra, model d’Estat i “consenso en materia de la Historia de España”.
Jo som més historiador que espanyol i cap partit polític hauria de voler imposar cap tipus de consens o dissensió en matèria de la història d’enlloc. La història, bé o malament, l’haurien d’escriure els historiadors i la lingüística, els científics de la matèria. Entroncar ideologia i història du a gulags, nodos, Cuba o Fraga.
Per tant, la problemàtica és que una postura que hauria de ser absolutament marginal, acaba condicionant la postura de govern (suposadament d’esquerres) i la Llei que hauria de servir per fer net i ventilar aquesta olor de mort que arrossegam.
I el gran mal, també, és que el que arrossega uns i altres és que per damunt de tot (i de tots) hi plana la irrefutabilitat del concepte d’Espanya. I açò és el més trist, demostra el poc que ens podem fiar d’un sistema que es vol plenament democràtic.
Polits,
crec que l’article que referenciava, de n’Agustí Colomines, aprofundeix i argumenta bé alguns dels aspectes que apuntau. Jo crec que tal vegada no em vaig explicar prou bé, però com queden encara dies per poder-ho fer al voltant d’una taula, intentaré ara comentar la jugada.
Ha sortit el gran tema de la veritat històrica, que és difícilment abastable aquí i en un llibre, però sí que podrem exemplificar la falsificació de la història i en el mateix sentit podria argumentar com la desmemòria, la deconstrucció de la memòria és falsejar la història, el passat d’una societat. L’exemple que esgrimeix en Joan respecte el clima prebèl·lic en què alguns han plantejat el debat estatutari és cert, i comprovable encara avui, no només a la premsa amb lligams de vassallatge sinó a les llibreries de Barcelona i de Zamora.
M’explic: la revifalla definitiva de la recerca i interés historiogràfic per la Transició i en bona part del franquisme (a Catalunya, el paper d’alguns documentals de TV3 ha estat molt extens en aquest redescobriment) es produeix en els millors moments dels governs Aznar, sobretot amb la majoria absoluta. A partir d’aquells moments, com en cap altre des de 1978, el replantejament del passat de la democràcia a Espanya és canviat, matisat i diluït en l’estratègia, per jo no prou estudiada ni prou ben valorada llavors, del patriotisme constitucional, manllevat de Jürgen Habermas. A partir d’aquells moments, un determinat corrent historiogràfic espanyol recobra fils interpretatius d’una determinada visió d’una Espanya, i els recobra no de la dura historiografia dels 70, no; se’n van a les argumentacions, interpretacions i animalades de la historiografia espanyola dels anys 40, la que es produeix just després de la guerra i quan encara els guanyadors d’aquella guerra fan costat als nazis i feixistes en la II Guerra Mundial. És una postura reveladorament antidemocràtica, que veu i valora aquest sistema com un error, com a quelcom ineficaç i poc modern. Així ho aragumenta un jove gallec d’aleshores, Manuel Fraga, quan introdueix els llibres de Formación del Espíritu Nacional als 50. Evidentment tothom pot beure de la font que trii, emperò convé situar les postures dels qui asseguren (i dels qui queden atordits) que la guerra comença al 1934. Davant d’aquest panorama, la resposta catalana i basca (on collons són els progres espanyols, els Víctors Manuels i Anes Beléns, els directors i directores de cine contra la Guerra -la d’Iraq-, on són, on paren?) va ser de radicalització democràtica, pens jo. S’incrementen els estudis universitaris referits a l’època, els mitjans públics oficials reobren el tema i hi entren amb més o manco encert, la premsa recobra articulistes potents… tot plegat respon a una dinàmica encetada per Aznar & co que fins fa no gaire parlava des dels EUA sobre els Reis Catòlics i la Reconquesta. El mateix horitzó ideologicohistòric de Franco: “De Isabel y Fernando/el espíritu impera/moriremos besando/la sagrada bandera” (la cançó és del 1942).
Però que determinats seguidors del falangisme aznarià apostin per segons què pot ser ja vist com a lògic, no ha de fer-nos perdre de vista que la jugada pot acabar sortint perfecta als animals de camisa negra o blava si finalment la llei del govern Zapatero no posa els mort damunt la taula i es deixa de contemplar el tema de les fosses comuns com un tema privat de cada família de cada enterrat, perquè passarà que història és temps i que la memòria necessiti qui la guardi, i que hi ha gent que no viurà massa anys i que ja és hora de poder enterrar els teus dins el cementiri, amb la resta de la família. Per exemple.
Com sempre, hi ha més veritat en un poema que en cinquanta llibres d’història. Aquesta és una de les composicions de Granell que més admir (per la punyent imatge que dóna del nostre país).
Ara bé, hi ha una cosa pitjor que la desmemòria: que aquesta sigui induïda, forçada i imposada (a qui sorprèn l’actitud del PSOE respecte de la guerra del 36; o la versió oficial del mite anomenat transició?).
Així, no tota la culpa és del poble: a qui li roben els records, o els els amaguen, és molt mal de fer que hi pugui acudir. El resultat ja el sabem. Un altre poeta, Raimon, ho va dir molt clar, i no per obvi deixa de ser necessari recordar-ho: qui perd els origens perd identitat.
Vivim en un poble que no és sap com el que és; ni d’on ve ni on vol anar.
Parlaré realment amb poc coneixement de causa, però entreveig la dificultat de la historiografia per posar nom a tot això, imagín que no deu existir un únic motiu que expliqui què representa i per què es va fer així la transició ni, com apuntes, per què putes la dictadura va durar tant.
No parlaré per tant des del punt de vista de la recerca d’aquestes causes històriques, en les quals no m’atreviria a dir res sobre el paper de la por com causa fonamental.
Però de la revifalla de tot açò, de la intenció del govern socialista (que sembla ser, com bé dius, fum de formatjades) i de la rèplica dels populars (indignants els comentaris d’en Rajoy esmentant que els joves ja no saben res d’allò i que bé està així, no remenem en la merda), no crec que se’n pugui dir tant por sinó desmemòria i cinisme (que s’alternen segons els casos).
Posem un exemple potser massa acostat a l’actualitat (perdona de l’ús que faig del teu raonament, no el vull tergiversar), però s’ha assenyalat que alguns dels episodis viscuts a Espanya entorn al tema de l’Estatut recorden i es poden situar en la línia d’un clima d’abans de la Guerra Civil. Les postures ideològiques es poden anar seguint. I cal que siguem conscients que som un producte històric, i que les línies ideològiques tenen un sentit que no comença perquè sí, i açò no ho planteja ningú (també hi ha els casos dels cínics, que bé que sí que ho saben). No és por, és mala llet i poc horitzó de mires. I en referència al fantàstic poema de Marc Granell, en el nostre país l’horitzó de mires és encara més petit.