Fa uns dies vaig contravenir una de les normes que m’havia imposat a l’hora d’obrir un compte a Facebook. M’explic. En principi, només hi som (i així hauria de ser) per qüestions estrictament literàries: res més que no sigui conèixer què es cou en el món de les lletres i, també, per promocionar les coses que vaig escrivint i, molt a poc a poc, publicant. Açò ha fet que, en més d’una ocasió, m’hagi hagut de mossegar la llengua per tal de no traspassar la línia vermella de la privacitat que estic disposat a compartir en aquesta xarxa. Les temptacions han estat moltes i la carn és dèbil. Els estímuls que t’empenyen a fer-ho són molts, però fins ara he aconseguit de no caure-hi. Com he dit, però, no fa gaire vaig publicar-hi, molt en calent, un text (que, de manera insòlita, no havia aparegut abans a Xalandria, ni hi apareixerà: va ser escrit directament a la plataforma creada per Mark Zuckerberg, empès per un rampell de ràbia i impotència) en què exposava el dolor provocat per la pèrdua d’un amic, tot just acabat de traspassar. La mort, darrerament, ha entrat a formar part de la meva quotidianitat, ha esdevingut una presència constant. La mort nostra de cada dia, de fet, va ser qui em va impulsar a parlar-ne, directament, a la xarxa de les xarxes.
També hi va ajudar, òbviament, el mateix impuls que empeny la gent a abocar la seva privacitat al mon internàutic. En el meu cas, tot plegat va ser com una mena de penitència perquè, durant els mesos en què la malaltia va anar fent el seu camí, vaig procurar de mantenir-me’n al marge, bàsicament per no carregar ni l’entorn ni l’amic. Cosa que, d’altra banda, no implica que no m’interessàs per l’evolució de la seva salut. En rebia informació regular per part de gent que seguia el procés de més a prop. Tot aquest silenci discret es va convertir en lament públic, que vaig voler, conscientment, fer arribar al major número de gent possible. Necessitava escampar-ho als quatre vents, tot i que, alhora, tenia molt clar que, tal i com ens va manifestar la família, sabien —i saben, perquè l’oferiment segueix en peu— que hi som per allò que els calgui. Com no podia ésser d’una altra manera.
No vull caure en la pedanteria d’intentar semblar profund en les reflexions que compartesc amb els meus soferts lectors. Sé perfectament que, d’on no n’hi ha, no en treuen, que no hi ha res més al darrere d’aquest xalandrot d’avui que la voluntat d’expressar per escrit una sèrie d’idees que, d’un temps ençà, em roden pel cap. La nostra mort de cada dia. Convertides en text, normalment, ajuden a entendre millor les coses. I a entendre’m, que no és gens fàcil. Aquesta vegada, el repte encara és més complicat. Tot neix de la necessitat que tenim de conèixer i explicar-nos la realitat que ens envolta, un desig que prest topa amb els esculls insalvables d’allà on hi ha els límits i comença, per tant, el misteri. És aquí on la mort fa acte de presència, donant sentit a la vida des del moment en què n’assenyala els termes, fent-nos evident que hi ha un principi i un final. A més, amb ella, ve el dolor. I passa el que passa: que allò que fa mal ens empeny a pensar-hi, a donar voltes al perquè de la finitud dels éssers. En fer-ho, en primer lloc, apareixen els tòpics (que ja està bé que hi siguin, perquè són el fruit de tanta saviesa popular acumulada, com la màxima que resumeix haver de morir amb un senzill i colpidor «és llei de vida»: perquè, ben mirat, no és res més que açò). Després, però, sorgeix la reflexió que voldríem creure més profunda. Evidentment, ni una cosa ni l’altra poden compensar el dolor davant de les pèrdues, però sí que poden esdevenir consol i ajudar, per tant, a passar els dols de la manera més digna possible.
Va ser Àngel Mifsud —un referent que també va marxar massa prest!— qui, tot parlant del primer llibre de Margarita Ballester, L’infant i la mort, advertia de «la ineluctabilitat de la mort malgrat que pretenguem ignorar-la». Perquè el savi menorquí de la Valldigna era ben conscient que «obviar la mort —no ho oblidéssim— és una de les consignes del món modern». No cal incidir-hi gaire: la postmodernitat, l’era del consumisme, està instal·lada en una realitat que es vol efímera i canviant, que ha convertit el temps en una mena de present continu (és a dir, sense principi ni final, ni passat ni futur), a la recerca del gaudi i de l’hedonisme sense fi. Ho descriu, des de la literatura assagística, és a dir, esprement la bellesa plàstica del llenguatge, Sònia Moll, al més que recomanable Beneïda sigui la serp:
Viu l’ara (que vol dir mira una flor, contempla la lluna des del balcó de casa, hipnotitza’t amb el fum de la infusió o del cafè amb llet, ves al bosc a abraçar arbres), però sempre que l’ara no sigui tristesa, record dolorós, imatge obsessiva. Només l’ara bonic, l’ara Mr. Wonderful. La resta és pensament, fantasia, no existeix. Ventila ràpidament tot el que no siguin núvols flonjos de cotó i somriures lluminosos.
Així ens voldrien. Hi ha una tendència a fer veure que la mort no existeix: no hi ha lloc per a ella en aquest món de color rosa. És una realitat que incomoda, que s’intenta amagar. Fer-la present, d’altra banda, no vol dir que tot s’hagi de tenyir amb el color del pessimisme. No. Si hi és, cal assumir-la, deixar que formi part de la nostra vida, tot ocupant el paper que li correspon. Perquè, de fet, la mort no s’hi oposa, a la vida. Cal evitar de caure en aquest reduccionisme maniqueu. Com afirma el poeta Carles Camps Mundó, tot parlant, també, de la poesia de Margarita Ballester, la primera forma part de la segona i la modifica, «és ben bé la memòria d’alguna cosa que, com que sabem segur que ens ha de passar, en realitat ja ens està passant i ens ha passat: és la memòria d’un fet futur que actua en nosaltres com qualsevol altre record». D’aquí que en sigui normal la presència en el nostre pensament. Camps, fins i tot, especula sobre la possibilitat que la mort tengui en nosaltres «la mateixa intensitat psicològica inconscient que la infantesa». Per aquests motius, és il·lús pensar que podem prescindir-ne, perquè la dama de la dalla (o falç francesa, com en diem a Menorca) és tossuda i sempre acaba fent acte de presència, per recordar-nos d’on venim i cap a on anam: «Hem suprimit la mort per amagar-la / (…) sense comptar amb la presència del cadàver», afirma un poema de Margarita Ballester, poeta acostumada a tractar-la literàriament (de fet, l’ha convertida en nucli central de la seva poesia). Darrere de la voluntat d’invisibilitzar-la hi trobam també el cientisme, una de les grans religions postmodernes, que ja ha posat damunt de la taula la possibilitat no gaire llunyana d’uns éssers humans (o pseudohumans) immortals. Mentre açò no arriba (i esperem que no ho faci mai), ens haurem de seguir acarant a la mort, a l’única cosa que ens fa, a tots els humans, realment iguals, cosa que, per molt tòpica que pugui semblar, cal tenir ben present.
Davant de la terrible evidència de la finitud, per a fer la vida vivible, sort en tenim dels atenuants, el més important dels quals és l’amor. Entès en un sentit ampli, perquè són molts els vessants des dels quals es pot desplegar: la parella, els fills, els amics… A més, l’amor ens mostra un camí que ens pot ajudar a transcendir, fins a un cert punt, els marges de la vida, ja que és el motor que ens permet de mantenir viu el record d’aquells que ja no són físicament entre nosaltres. L’amor ens permet, per tant, d’anar més enllà dels límits concrets de la biografia del cos, a través del record, que manté viu una part de qui ja no hi és. I és, també, l’amor, qui justifica, davant de la pèrdua, l’aparició del dolor, amb què es tanca el cercle. Així, esdevé més que un consol, perquè la seva presència implica que, abans, havia existit l’amor. No ens queda gaire més on agafar-nos. I, tot i que pugui semblar poca cosa, és suficient per anar fent. De fet, és molt perquè gairebé ho és tot.
Hi ha gent que, el consol, el cerca en la religió. Em aquest sentit, i ara que acabam de passar Tots Sants, no deixen de ser curiosos els enfocaments que catolicisme i protestantisme, ambdós cristians, fan de la mort. A la pràctica, hi ha, a nivell de creences, una diversitat inabastable de maneres d’entendre-la. Al funeral catòlic de l’altre dia, el capellà va saber expressar, tot i saber que una part del públic que hi havia no era l’habitual (el temple era ple a vessar), o potser per aquest motiu, què hi veuen de bo els catòlics en el fet de morir: no deixa de ser una celebració per poder passar a la glòria eterna. Només les ganes d’arribar-hi ja justificarien el fet de viure: és el pas previ que cal fer per, si tot ha anat com toca, arribar al paradís. Aquest n’és el consol. Des de l’agnosticisme, però, les vies d’acceptació d’aquesta punyent realitat han de ser, necessàriament, unes altres. Hi ha l’amor, com hem dit. Sempre. Però la filosofia, la literatura i l’art en general, que no deixen de ser amor cap al coneixement i la bellesa, també hi poden aportar la seva part.
Així, gràcies als poetes, podem descobrir que la vida consisteix a anar acumulant morts, fins que un s’acaba afegint a la roda i passa a formar part del que acabaran acumulant els altres. Així, més o menys, ho manifesta Josep Maria Llompart en un impactant poema en prosa titulat, no podia ser altrament, «Els morts», una de les estrofes del qual afirma que:
De cada dia més. Aquest, aquell, aquesta, aquella, i aquells altres encara. Arriben, et saluden, saluden a la sala els coneguts. Ja no et caben dins la casa ni dins l’ànima. Et criden, et reclamen, et voldrien amb ells a la rotllana. La pedra en el teu somrís. De cada dia més.
Potser, idò, en un moment en què els meus morts ja no em caben a les butxaques, en què les pèrdues comencen a tocar de ben a prop —família, amics i companys de la realitat quotidiana—, ha esdevingut fins a un cert punt normal que li doni voltes al tema i que, també, cerqui en l’art, en la literatura, en la filosofia, respostes a les preguntes que aquest procés acaba formulant. És el que toca, perquè fa que l’experiència de la vida sigui encara més intensa, que es pugui gaudir realment, tot i que sembli paradoxal des del moment que estem parlant de la nostra mort de cada dia, en positiu.
Views: 1