(Article publicat al Diario Menorca dia 31 d’agost)
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de parlar extensament amb bons amics i tots han coincidit en una mateixa paradoxa. La crisi ha posat de manifest la validesa dels arguments que tradicionalment han defensat l’ecologisme i el menorquinisme. Ni l’especulació urbanística i financera ni l’estat espanyol són cap garantia de progrés més aviat el contrari. Són una de les causes més importants que ens han portat a la crisi. Tanmateix tot sembla indicar que l’opinió pública menorquina – cada vegada més ancorada cap a la dreta i l’espanyolisme – ha decidit refugiar-se en unes certeses que han quedat obsoletes, molt especialment en un model econòmic que, com dirien els economistes, busca un creixement ràpid de la renda a costa de malgastar el patrimoni. El menorquinisme ha guanyat el debat però està perdent la batalla.
La nostra societat viu un moment de perplexitat. En poc més de 2 anys hem passat d’estar a la Champions league de l’economia mundial a ser the sick man of Europe. Ens resistim a reconèixer-ho però aquesta crisi no és una pedra més en el camí inexorable del progrés. Aquesta és una crisi profunda que qüestiona el somni mateix de la classe mitja. Fixem-nos sinó en les mesures s’han pres per combatre la crisi. La més important és la reforma laboral que trencarà amb molts dels privilegis que gaudien els treballadors (fixos). El trencament de l’estabilitat laboral sacseja els fonaments del consens social i polític a Espanya. Més preocupant és l’efecte de la crisi en els joves. Hi ha tota una generació d’universitaris que s’ha estat preparant per una societat que ja no existeix i que se les veurà lluentes per trobar una feina digna i estable. L’administració pública ha actuat tradicionalment com una garantia d’estabilitat i progrés. Ara bé en els propers anys ni es convocaran gaires places de funcionari, ni serà possible jubilar-se als 60 anys, les pensions no es revaloritzaran i les aules estaran a vessar. A tot això cal afegir-hi la reforma de les caixes d’estalvi que eliminarà en poc temps les institucions financeres que han impulsat el desenvolupament a casa nostra.
Fa poc vaig rebre una piulada al twitter que deia “La pitjor política és la que impedeix imaginar alternatives. Disposar d’un futur és disposar d’esperança d’un camí”. Idò bé després de dos anys de crisi ha quedat demostrat que la nostra capacitat d’imaginar alternatives és limitada. Aquesta crisi s’està utilitzant descaradament per imposar a cop de decret llei i sense debat al parlament unes tesis que no tenen res d’alternatives. La idea dominant continua sent la mateixa de sempre, les comunitats autònomes, els polítics locals, les normes urbanístiques, la despesa social, les caixes d’estalvi, els ecologistes, el català, els poetes i els defensors dels animals són un luxe que no ens podem permetre. Són un fre al desenvolupament i la creació de llocs de treball. És interessant d’observar les coincidències existents entre els sectors més progressistes i els més espanyolistes. Tot i el seus objectius divergents els dos sectors coincideixen a dissociar el debat nacional i ecologista del debat socio-econòmic. També coincideixen en la necessitat d’un estat central encara més fort. I és que els sectors progressistes han adoptat massa sovint plantejaments més aviat conservadors que supediten la transformació social al creixement econòmic i la creació de llocs de treball. Aquests plantejaments no tenen per objectiu el canvi social i econòmic sinó la consolidació de drets socials. Es limiten per tant a defensar el que ja (no) tenim.
La bonança tornarà però l’estat del benestar tal com el coneixem no ho farà. Davant això no valen falses alternatives, el retorn a un passat impossible de drets socials impagables. Una política centrada exclusivament en la defensa dels drets socials només pot conduir al desencís. I és que l’actual model econòmic no és prou competitiu per mantenir aquests drets que per altra banda les classes més desfavorides no han gaudit mai. Aquesta crisi no es superarà tot remant contracorrent sinó amb respostes innovadores que deixin la realitat actual obsoleta. D’entrada requereix una resposta menorquinista que promogui el compromís amb el país alhora que posi fi a l’espoli fiscal. En una societat tan líquida com la que vivim, el compromís amb el país és una eina fonamental per a la cohesió i la capacitació social. No veig com encara més estat espanyol sigui la solució que ens tregui del forat. Aquest és un estat que cultiva èxits futbolístics però que ni assegura la redistribució social ni promou el desenvolupament econòmic. Governi qui governi aquest estat continuarà desorganitzant-nos la societat i malgastant els nostres diners sovint a casa nostra mateix. Ho hem vist per exemple amb l’aeroport de Menorca i en el més que probable increment de taxes aèries per pagar una ampliació que ningú mai va reclamar. L’estat ha primat sistemàticament els interessos de les grans constructores per davant els interessos dels Menorquins.
Aquesta crisi requereix també una resposta ecologista que es plantegi la sostenibilitat de l’economia de Menorca, I és que la millor garantia d’un futur digne és disposar d’una economia sostenible, competitiva i equitativa que no malgasti els recursos sinó que els hi doni valor, que no concentri la riquesa en uns pocs sinó que la reparteixi, que no dormi les consciències sinó que promogui la innovació, una economia que retribueixi el treball i l’esforç i que tengui cura de les coses i les persones. Em sembla miop reclamar més inversió social sense discutir d’on provenen els recursos que han de pagar aquesta inversió. Cal plantejar-se com es fan els diners. Si no ho feim ens veiem abocats a justificar un model econòmic devorador i insostenible que inevitablement ens abocarà a una segona crisi. Les organitzacions socials han estat sovint massa pendents d’un estat distant i poc de la transformació de la societat.
Els propers anys estaran marcats molt probablement pel desencís creixent de la classe mitja que piularà i fort al carrer, a les urnes i al Twitter. Prest o tard la majoria silenciosa es donarà conta que ha perdut l’estabilitat i la tranquil·litat que tan valorava. Davant això no valen falses alternatives. Cal una Menorca diferent, més productiva, més dinàmica, més innovadora, més sostenible i açò no s’improvisa.
Views: 0