Article publicat a Diario Menorca dia 13 d’Abril de 2015
Quan vius al nord d’Europa hi ha poques coses tan agraïdes com tornar a Menorca per primavera. Després de mesos instal·lats en la foscor, aterrar a Menorca és com una injecció d’energia, amb aquella llum Mediterrània i aquella verdor irlandesa, amb una temperatura gairebé perfecte i la tranquil·litat fràgil d’una illa que ja es prepara per un estiu frenètic. Aquest any Menorca m’ha rebut amb uns dies de primavera realment espectaculars que transmeten optimisme. Un optimisme que no només trobem al paisatge sinó també en la seva gent.
Després de tres anys de tenebres en què hem vist com ens trepitjaven la llengua, el país i la seva gent s’albira una nova primavera. Es nota en les cues per signar els avals de l’agrupació d’electors Ara Maó i en les gairebé 400 persones que van participar en les seves primàries. Es nota en els 200 menorquins que han caminant una vegada més de Maó a Alaior per dir al general que no som la seva tropa. Es nota en els joves menorquins organitzant saraus pel territori. Es nota en el compromís de tanta gent que no s’havia mullat mai. Tanta energia no pot acabar malament mai.
És difícil de saber que passarà el 24 de maig. Aquesta vegada les enquestes ho tenen francament difícil. Les variables són moltes i el panorama és molt canviant. La meva esperança és que el PP ho perdi tot. Crec que és possible i fins i tot probable. I és que la primavera s’encomana. És com virus que es contagia entre la gent sana quan l’aire és net. Ja farem les anàlisis que facin falta el dia 25 de maig. Ara toca gaudir de la primavera, posar un somriure davant tanta tenebra, dipositar la nostra confiança en els que se la mereixen i és clar arromangar-se per fer-ho possible.
I és precisament perquè la primavera s’encomana que la única manera que tenen de combatre-la és amb el desànim. Han provat d’acabar amb la nostra il·lusió de totes les maneres possibles. Primer ho van intentar amb frases gastades, que si la inseguretat jurídica, que sí el no a tot. Quina manca d’imaginació! Després va venir el trist «i tu més». Que malament que sona quan els que ho diuen estan empastifats fins les celles amb sobres de Gurtel! El tercer mètode i el més perillós és el «cridau cridau ben fort que no us farem cas». És una estratègia militar que busca l’esgotament de l’enemic. Mai tanta gent havia sortit el carrer i mai un govern havia escoltat tan poc. Són molts els que han quedat esgotats amb tanta pancarta i assemblea.
A Menorca la primavera té nom de dona. De ben segur que els noms seran diferents per cadascú. Cap problema. Amb permís d’en Nel, d’en Miquel i d’en Llorenç el meu canvi es diu Conxa, Laia i Maite. No sóc objectiu amb aquesta llista. Elles em tenen el cor robat. Són amigues i germanes a qui conec i amb qui confii. A Menorca no només cal canviar de cares, cal també canviar de gènere. Perquè n’esteim farts de tanta testosterona, de tanta agressivitat amb el territori que l’únic que busca és desvirgar-ho tot. Som una illa que avança en femení i retrocedeix en masculí. El PTI el va fer una dona.
Encara queda molta feina per fer. Hi ha revolts perillosos, dubtes legítims, massa deures pendents, hipoteques sense pagar. El més perillós de tot tanmateix és la nostra desconfiança amb les nostres possibilitats. Som on som, podríem haver fet les coses diferents, fins i tot millor. Ara bé la primavera menorquina és a tocar i no tindria cap sentit boicotejar-la. Del que es tracta és de fer-la possible cadascú amb el seu granet d’arena, des de llocs diferent si cal. Es tracta de sumar persones i sensibilitats no de combinar sopes de lletres. El tren de la primavera està a punt de passar per Menorca. Done’m-li la benvinguda.
Twitter: @pauobrador
Views: 0