Avui matí, hores abans de partir cap a Barcelona i Menorca, he acabat la novel·la que tenia entre mans. Es tracta de L’Aprenentatge de la Soledat, la primera i única novel·la que ha publicat David Vilaseva i que va guanyar els premis Octubre de 2007. La novel·la m’ha impressionat molt pel que diu, per la manera com està escrita i és clar per les coincidències biogràfiques amb l’autor. No tenc temps per fer-ne una ressenya com cal. Si la fes segurament conclouria que és una obra fonamental de la literatura catalana contemporània – que omple un buit que molts ni sabien que existia.
La novel·la és la revisió i la reescriptura dels dietaris que l’autor va escriure durant 14 anys. Els dietaris comencen el 1987 quan l’autor tenia 24 anys i feia un màster a Indiana i s’havia enamorat del Josh. És tracta d’un preàmbul que situa l’acció de veritat que comença a Londres l’any següent on s’instal·la amb el seu xicot per fer-hi el doctorat. Els dietaris acaben a l’edat de 38 anys després de moltes turbulències amoroses quan ja era un professor establert a la Universitat de Southampton. Curiosament el final dels dietaris d’en David coincideix amb el començament del meu doctorat, amb una edat similar i a un lloc també estrany i difícil.
Els dietaris són d’una intensitat vital i una honestedat intel·lectual inusuals que t’enganxen des de la primera pàgina Els dietaris tenen un fil molt clar però que no es fa aparent fins ben avançat el llibre. L’autor el defineix com “La història d’un dels períodes més turbulents de la seva vida, de com el va travessar i en va sortir vencedor”. És la novel·la “en que jo, David, vaig baixar als inferns, vaig arrencar-me a esgarrapades la pell inexperta, melancòlica i romànica que duia posada durant l’adolescència i la primera joventut i vaig tornar al món dels vius alliberat com l’au Fènix , a punt d’emprendre el vol de la segona meitat de la meva vida en una encarnació nova”.
L’homosexualitat és potser l’ingredient més important i significatiu de la novel·la . És la història d’un jove català gai acadèmic que descobreix el món queer de Londres en una època àlgica de la cultura gai anglosaxona. Un jove emocionalment insegur que, tot i els seus èxits sexuals, no aconsegueix mai establir una relació amorosa permanent. Als dietaris hi ha molt de sexe, i amb molts homes diferents, sovint als lavabos del metro o a les pistes de ball de la discoteca. Un sexe sovint fred, brutal i gens romànic que incomodarà a molts lectors. En aquest sentit aquesta és la gran novel·la catalana gai contemporània. Tot i la omnipresència del sexe entre homes, la homosexualitat no és, tanmateix, el centre de la novel·la. Tal com esn explica David Madueño. “Però seria molt injust restar amb la impressió que L’aprenentatge de la soledat és simplement la novel·la d’un jove gai català que narra les seves experiències sexuals i els seus desenganys amorosos. Si l’obra de David Vilaseca sobresurt és per la profunditat psicològica que planteja, la riquesa dels detalls que la basteixen i que la fan tan estimulant i revelador”
La novel·la s’ha de llegir com un estudi de si mateix, la narració d’un viatge intens que el porta de la joventut fins a la maduresa i que passa inevitablement per les profunditats de l’infern. És la novel·la d’un home que lluita contra els seus fantasmes, fantasmes que tots hem tingut. I que ressucita gràcies a la psicoanàlisi i el treball de l’escripura. Les seves descripció de la depressió són d’una vivesa que et deixa la pell de gallina. A pesar de tot el sexe, no és de cap de les maneres una obra exhibicionista sinó molt humana. Podem observar l’evolució del personatge des de la promiscuïtat sexual fins a la continència. Fes de la dispersió intel·lectual cap a concentració intel·lectual en el post-estructuralisme i la pisco anàlisi. És també la novel·la sobre una ciutat – Londres – dura com poques – i el seu alter ego – Barcelona – el lloc d’on fuig. El final del viatge l’assoliment de la identitat implica el reconeixement de la soledat – d’aquí ve el títol. Als seus 31 ens diu “Pobre David, penso, a punt de fer els trenta-un anys i mira en qui t’has convertit: un no ningú en una ciutat estrangera; un exiliat solitari que , com un burret sense amo, va buscant en cada nova coneixença el fantasma d’un ideal perdut”. Quatre anys més tard ja més madur ens diu «Estic, inequívocament, sol. També tinc, des d’ahir, trenta-cinc anys. Començar a saber què vull i qui sóc».
Es parla molt del fet d’escriure, que fa la funció de psico-anàlisi. Tot citant Gil de Biedma ens diu “Escriure un diari serveix per precipitar els esdeveniments. Un es força aprendre les decisions que moralment intel·lectualment li convé prendre”.. Cap al final hi trobem aquesta magnífica cita de l’autobiografia de Dalí – del qual n’ès un expert – que resumeix molt bé els sues propis diaris “Viure! Liquidar la meitat de la vida a fi de viure l’altra meitat enriquit per l’experiència, alliberat de les cadenes del passat. Per aconseguir això calia que matés el meu passat sense pietat ni escrúpols; m’havia de desprendre la pròpia pell.
És la història d’un home gai que va estudiar filologia catalana als vuitanta que estima profundament la seva cultura, la catalana, en la qual no hi troba espai. “la cultura catalana” ens diu “es troba a molts anys lluny ja no només de poder produir un discurs com el de la Jacqueline Rose d’avui, sinó ni tan sols de poder-lo assimilar o entendre”. La seva descripció de l’any que fa a Barcelona com a professor és demolidor. Just pot se’n torna a Londres on hi troba la llibertat intel·lectual que hi busca. Cap al final hi trobem aquest paràgraf amb el qual es podria resumir el pujolisme dels 80 i 90.
“Jo vaig fer filologia catalana a Barcelona en un temps en què defensava un independentisme radical i gairebé bel·ligerant. Més tard me’n vaig desil·lusionar, sobretot en comprovar que com a gai i feminista era tan marginal respecte d’aquell nacionalisme com ho era de l’espanyolisme més recalcitrant. Des de l’exili o la diàspora anglesa, ara em sento català una mica com el Juan Goytisolo es deu sentir espanyol, la qual cosa vol dir rabiosament, però per lligams afectius i intel·lectuals no sempre fàcials, ni mancats d’ambivalència”
M’agradaria molt llegir els diaris del segle vint-i-u. Tan Barcelona com Londres han canviat molt. Tanmateix aquests dietaris no arribarà mai a les llibreries. En David va morir a l’edat dels 46 anys atropellat per camió mentre anava en Bicicleta. Aquest és el seu obituari que va publicar al Guardian
Views: 5