Arribar a les dinou edicions de la Fira del Llibre en Català a Menorca té molt de mèrit. Sobretot des que, fa un parell d’anys, hi ha qui té el somni humit de veure-la clausurada. Gràcies a l’empenta dels llibreters i al suport resignat, a contracor, del Consell Insular —de qui hi governa, vull dir; no de qui hi treballa, sota tota mena de pressions, perquè tiri endavant—, aquest cap de setmana en què, per variar, amenaça pluja, podrem passejar pel centre de Maó amb l’objectiu de tocar, fullejar, ensumar… I, per damunt de tot, comprar llibres escrits en la llengua pròpia de Menorca. Cal celebrar-ho com toca, és a dir, essent-hi, contribuint així a la pervivència del nostre sistema literari, el qual no deixa de ser una anomalia europea: no hi ha cap altra llengua minoritzada al continent i a les illes adjacents —ja ens entenem: Menorca en fa part, amb tota la normalitat del món— que mostri tan bona salut, malgrat les precarietats que l’amenacen, pel que fa a la literatura.
Per açò i, per què no dir-ho, seguint el format del pòdcast literari que estic perpetrant a Ràdio Far, ara que tot just acab de tornar a casa després de passar una bona estona a sa Figuera Verda, voldria proposar als lectors del blog una sèrie de lectures amb què contribuir a la viabilitat de la Fira del Llibre en Català. En aquesta ocasió, però, les prescripcions se centraran en llibres que sí que són novetat o que, almanco, no fa gaire que roden pel món. Alguns títols, fins i tot, seran protagonistes del programa d’actes de la fira, com són els casos de Gabriel Subirats, Maite Salord o Joan Pons. Per variar, la tria és personal, fonamentada en els gustos personals i en allò que he pogut llegir en els darrers mesos —o allò que llegiré. És, també, volgudament incompleta. És, per dir-ho ras i curt, una proposta més. Feu-li el cas que considereu.
Començam la llista amb Lletres de safrà, de Gabriel Subirats (Nova Editorial Moll, 2024), una novel·la que explica la història de quatre generacions d’una mateixa família que viu a la Menorca musulmana que s’escola, més o manco, entre que l’illa esdevé tributària de Jaume I i la conquesta per part d’Alfons el Liberal (1287). Subirats, economista de formació —un aspecte que traspua en les pàgines del llibre—, planteja la narració de les peripècies d’aquesta família que viu en contacte amb el poder en tres parts. És a la tercera quan la novel·la agafa ritme i enganxa el lector amb una història de venjances en què el cadí illenc és tan bon poeta com mal governant.
En canvi, no puc dir gaire cosa de la darrera novel·la de Maite Salord, El temps habitat (2024). Bàsicament, perquè encara no he tingut temps de llegir-la, tot i que tenc el llibre a casa i li tocarà força prest. Trob que planteja una reflexió força interessant en referència a allò que els humans transmetem, deixam en herència, a les següents generacions. En el cas de Menorca, i l’especulació immobiliària que patim —uns francesos que compren una casa a l’illa? Em sona!—, la narració té una concreció que la converteix en plenament actual i que, pel fer d’haver-la escrita qui ho ha fet, amb una trajectòria tan sòlida com la de Salord, en garanteix la qualitat literària.
Joan Pons, l’escriptor de Ferreries, ofereix a El diable crucificat (Neopàtria, 2023) un llibre força atractiu. Sorprenent. I mal de trobar, per la qual cosa la Fira és una ocasió immillorable per adquirir-lo. De la lectura, el primer que em va sobtar és la forma. M’esperava un llibre de poesia. Convencional, vull dir. Segurament per deformació professional, pel fet de pertànyer a l’estirp dels que volen etiquetar-ho tot i, per tant, dels que malden per situar els textos en compartiments estancs, no em va semblar un llibre de poesia. La qual cosa no vol dir res dolent. De fet, crec que li escau la definició de recull de petits relats que beuen molt de la prosa poètica i que apareixen en forma de text escapçat. Un joc literari, vaja. Pel que fa als continguts, Pons tracta, d’una manera molt personal —és a dir, literàriament deliciosa—, la presència del mal en la nostra societat. Ho fa, a més, incorporant un nou indret a les seves geografies mítiques: punta Nati. I és que, si el dimoni en va fer trenta, Sant Antoni, trenta-un.
Canviant de gènere, un llibre imprescindible és La nacionalitat dels menorquins (IME, 2024), el recull d’articles que Antoni Timoner i Petrus va publicar entre 1930 i 1932, que ha editat i prologat, amb tot el rigor i eficiència del món, Joel Bagur i Mellinas. En el context de l’arribada de la Segona República espanyola, l’intel·lectual maonès es va encarregar, a través de la premsa, de bastir un corpus teòric amb què proposava un model d’estat —en el marc ideològic de l’iberisme— en què Menorca esdevenia agent, és a dir, no subordinada respecte de ningú, des del moment que exercia sense complexos la seva catalanitat. Sense deixar de ser espanyola, però sense permetre ser esborrada per l’uniformisme castellà. La lectura del llibre és molt actual. Fins i tot per al menorquinisme polític, ja que algun dels seus maîtres à penser no l’han acabat d’entendre o li han volgut fer dir coses que Menorquit mai no va dir. Quan sembla que només hi hagi d’haver una única manera d’entendre la configuració estatal, centralista i uniformista, els textos de Timoner i Petrus resulten, avui en dia, clarividents.
Per acabar la secció illenca de les recomanacions —confii que Menorca desapareguda (Efadós, 2024), el llibre més venut de la passada diada de Sant Jordi, mantindrà la seva empenta— vull apuntar dos volums dels «Quaderns de Folklore» la lectura dels quals m’ha ben enganxat durant l’estiu. Es tracta de Ciutadella, quan érem infants i joves (Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, 2023) i Alaior, quan érem infants i joves (Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, 2023), els dos primers títols d’una sèrie que tindrà més entregues en el futur. En ambdós volums, deu testimonis —gent de diferents àmbits de la societat de cada poble— expliquen la seva infantesa. Els relats són literàriament irregulars, tot s’ha de dir. La manca d’un editor que realment cohesioni l’obra, per exemple a l’hora d’establir criteris lingüístics, fa que el resultat, en més d’una ocasió, pateixi. Les dues obres, però, prenen volada quan es copsen els aspectes compartits, les vivències comunes de les generacions que van passar la que se suposa que és la millor etapa de la vida durant els anys cinquanta i seixanta del segle passat, és a dir, al bell mig dels temps foscos de la dictadura franquista. És estremidor llegir la força coactiva exercida per l’Església catòlica, sobretot la que anava de la maneta del règim, o la importància que va tenir en molts de joves l’arribada dels capellans conciliars a l’hora de començar a canviar les coses. També sorprèn veure com, amb l’arribada de la televisió, el carrer va perdre força com espai de socialització, entre d’altres aspectes.
De la resta de la literatura catalana, el llibre que encapçala totes les recomanacions possibles és la biografia de Josep Pla, Un cor furtiu, que ha escrit Xavier Pla (Destino, 2024). Mil cinc-centes pàgines absorbents, en què trobam tot allò que haurien de tenir aquesta mena de llibres: informació rigorosa i, alhora, una prosa que és també literària. Ja n’he parlat al blog alguna altra vegada i no voldria fer-me pesat: Xavier Pla aconsegueix que, a més del personatge literari, coneguem millor la persona que hi ha al darrere, malgrat que, en més d’una ocasió, l’escriptor empordanès aconsegueix fer-se fugisser i ens fa dubtar respecte de qui va ser realment qui.
També hauria de ser un títol que els lectors haurien de cercar a la Fira del Llibre en Català la darrera novel·la de Jordi Coca, La quietud (Proa, 2024). És, també, una lectura pendent. Però sé que l’enllestiré prest, perquè la qualitat literària hi és fora dubtes i li tenc ganes des que la vaig comprar, ja fa un parell de mesos —i des que Adolf Sintes, insistentment, em recorda que he de llegir-la: tot s’ha de dir. Sé que hi apareix Menorca, a l’obra, però no d’una manera tan explícita com ho feia, per exemple, a La noia del ball (Proa, 2007), la gran novel·la sobre Sant Lluís i, també, Alcalfar. Coca és un enorme novel·lista. S’ha de llegir. I, abans, per poder-ho fer, cal adquirir el llibre. Aquest cap de setmana és una bona ocasió per a fer-ho.
Finalment, tot i que no sigui una novetat —ja el venien a la fira de l’any passat, a Ciutadella—, trobar-nos en el cap de setmana en què canviarem l’hora i, per tant, a les tres haurem de posar les manetes dels rellotges a les dues —per darrera vegada? No ho crec!— m’ha fet recordar que A les dues seran les tres, de Sergi Pàmies (Quaderns Crema, 2023) és un recull de contes magnífic. Encara que el canvi d’hora remeti a la primavera, en què dormirem una hora manco. Potser, a les paradetes de la fira, encara n’hi quedarà algun exemplar, a l’espera d’un lector benevolent que vulgui acollir-lo. I, si no hi és, només cal demanar al llibreter de confiança que us l’encarregui.
Pel que fa a la resta de la literatura universal —de què la nostra, la catalana, fa part, evidentment— voldria proposar dos títols. El primer pertany a un autor que he descobert enguany amb una primera novel·la a la qual, amb el temps, n’hi afegiré d’altres, perquè m’ha encantat: Pagesos i senyors, de Theodor Kallifatides (Galaxia Gutemberg, 2024), una obra inesperada, farcida d’un humor que ajuda a donar encara més força a una història que és per ella mateixa ben potent, la d’un poble —format per una sèrie d’individus la trajectòria dels quals es va seguint— durant els anys en què els nazis rodaven per Grècia.
També, imbuït per l’actualitat del tema, m’he deixat enquimerar, aquest estiu passat, per Un detall menor, de l’escriptora Adama Shibli (Novona, 2024), un llibre entretingut i colpidor alhora, que posa en joc dues històries —una, de 1949, espectacularment narrada, que ens situa en l’atmosfera tòrrida i angoixant del desert del Néguev; l’altra, actual, potser un pèl més fluixa, però centrada en un viatge en cotxe molt intrigant que té com a punt de partida Ramallah— que es demostren paral·leles. En una i altra es tracten les condicions penoses en què viuen els palestins a la seva terra.
El penúltim llibre de què vull parlar-vos és d’El museu de la rendició incondicional, de Dubravka Ugreši? (Angle Editorial, 2024), que acaba de sortir publicada en català —l’havia llegida en una edició castellana d’Alfaguara de l’any de la picor. Atenció! Som davant d’una novel·lassa. Amb una estructura molt més complexa del que aparentment pot semblar, el jo narrador reconstrueix un món perdut —Iugoslàvia—, amb la guerra dels Balcans i l’experiència de l’exili.
Acabaré la llista amb un clàssic de la literatura que cal tornar a recomanar, potser ara més que mai: El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (Salamandra, 2001), evidentment en l’edició oficial en català, traduïda de l’original pels germans Cassasses i Figueres, Anna i Enric, autors de solvència contrastada que, d’escriure, en saben molt. El resultat literari, pel que fa a aquest conte filosòfic, és deliciós. No els va caldre, per fer-lo parlar en la nostra llengua, partir de la versió castellana —començant pel títol!—, com sí que fan els traductors que reneguen de la tradició literària pròpia o els editors sense escrúpols, aquells que no dubten a fer tota mena de trampes —donar per bones diferents varietats d’una mateixa llengua— a l’hora d’ampliar la col·lecció particular d’edicions poliglotes del llibre (si és amb l’ajuda dels doblers públics del diferencialisme institucionalitzat, millor).
En aquest cas, per cert, no entenc per què no se n’ha fet una versió en maonès —amb la qual m’hauria sentit més identificat, tot i que és la més propera a la que fa servir l’edició esperpèntica de què parlam (que ho és des del moment en què, tot i publicitar-se en una suposada modalitat menorquina, té un text introductori, un prefaci, en què s’expliquen les «característiques principals des mallorquí» (sic.)— i una altra en ciutadellenc —fent servir, per exemple, els possessius meu i meua, els que empra habitualment, m’imagín, la traductora de l’obra. N’hauríem tingut dues gairebé pel mateix preu! O tres, perquè tothom sap que as Castell diuen llimó en tost de llimona i que ioditzen a les totes. Bé, ja ho sabeu: si visitau la Fira del Llibre en Català, anau alerta, que no us venguin moix per llebre!
Views: 122
Molt bon article, Ismael! ? Et faré cas i passejaré pels Balcans.