Lectures retrobades (I): Jaume Pons, investigador privat

La narrativa illenca, a finals dels setanta i al llarg de la dècada dels vuitanta, va viure un període força interessant, a nivell quantitatiu i qualitatiu, gràcies a l’aportació d’autors com Antoni Moll Camps, Bep Portella o Víctor Martí, entre d’altres. De llavors ençà, ha passat prou temps perquè, des de la historiografia literària, es comenci a ordenar i a explicar la contribució que Menorca va fer, en aquells anys, al conjunt de la literatura catalana. Un exemple d’aquesta tasca, que ens ha de dur a la configuració del mapa literari de l’època, és la propera jornada d’estudi i d’homenatge que, organitzada per l’Institut Menorquí d’Estudis, es dedicarà a una figura clau del període que comentam, Jordi Vivet i Ballart.

Així, en aquells anys hi trobam, a més dels noms citats (i d’altres que, per una qüestió d’espai, no podem anomenar), Damià Borràs, a qui la gent coneix actualment perquè mena un vessant polític força actiu. El maonès, però, fa temps que és un escriptor polifacètic, amb incursions en el camp de la poesia, del teatre i de la narrativa, en què «ha escrit de tot i poc». Pel que fa a la novel·la, és autor d’una trilogia –formada pels volums El preu del marès (Al Thor, 1983), Qui la fa la paga (La Magrana, 1990) i Marès Nostrum (Ifeelbook, 2017)–, en què s’endinsa en el gènere negre. La segona referència, la que avui ens interessa, va aparèixer a una editorial principatina prestigiosa, tot fent part de la col·lecció «La negra», dirigida per Jaume Fuster, i en què publicaren autors com Andreu Martín, Manuel de Pedrolo, Boris Vian o Maria Antònia Oliver.

Qui la fa la paga és la segona entrega –de les tres que s’han publicat fins ara– de les aventures de Jaume Pons, un detectiu força especial, massa amic del mam, que no deixa de ser un típic antiheroi que, malgrat les mancances aparents i l’estil desordenat de vida que mena, acaba resolent una sèrie de morts, la primera de les quals, a l’obra, és la de l’empresari bijuter Miquel Taltavull. Aquest assassinat inicial, com es descobrirà prest, és espectacular, amb un protagonisme especial del campanar de l’església de Sant Francesc, el temple maonès situat damunt dels penya-segats del port. L’acció de l’obra, en què no hi manca cap dels elements típics del gènere (confidents, un comissari de policia que no pot veure Jaume Pons ni en pintura, una filla de la víctima, força desvergonyida, prostitutes, proxenetes, traficants de drogues, sicaris…), es situa, principalment, a la ciutat del llevant menorquí (amb escenaris que més d’un lector considerarà tòpics d’un determinat Maó que, actualment, ja no existeix: el bar la Murada, el cafè de la Miranda, l’antiga plaça Esplanada, el polígon industrial de les empreses bijuteres…), tot i que també tenen el seu protagonisme Binissafúller, el camí d’en Kane i, enllà de la mar, Barcelona i Alcoi.

Dividida en quatre parts, precedides d’un capítol inicial que presenta l’assassinat que posa en marxa la trama, prou ben construïda, el relat ens arriba de la mà d’un narrador en tercera persona carregat d’escepticisme, d’ironia i un pèl de cinisme, característiques que comparteix, per cert, amb el protagonista de l’obra (i, segurament, amb l’autor: és difícil, per a qui mínimament el coneix, no identificar-les-hi). Potser açò fa que, en més d’una ocasió, el més interessant de la narració siguin els comentaris del narrador respecte de la sociologia dels espais i de les persones maoneses (per exemple, els toca el rebre, més d’una vegada, als periodistes del diari), més que no pas la trama del text, l’acció de caire criminal que s’hi desenvolupa. Els diàlegs, per versemblança, empren el registre dialectal que escau a cada personatge. Aquest és un detall important, perquè la riquesa geogràfica de la llengua catalana permetrà, al protagonista, cap al final de l’obra, acabar de lligar una sèrie de pistes que el menaran al desenllaç, en un final, però, que potser peca de precipitació, i en què, tal i com anuncia el títol del llibre, tothom acaba rebent el càstig (o premi) que es mereix.

L’obra és una mostra de la importància que va assolir la novel·la de gènere, especialment la que es centra en la temàtica policíaca i criminal, en el conjunt de la literatura catalana a partir dels anys setanta (i que avui encara és plenament vigent), tal i com va explicar en el seu moment Àlex Broch. Menorca hi contribuí amb autors com Damià Borràs o Antoni Moll Camps, per citar-ne els més destacats. Llegir aquesta obra, gairebé trenta anys després d’haver aparegut publicada, no deixa de ser un exercici interessant. Tot i que ha quedat desfasada en alguns aspectes (el pes de la indústria bijutera a l’illa és gairebé inexistent; ja no hi ha okupes a Calescoves; l’equivalent al club Al Capone va tancar fa un temps…), Qui la fa la paga fa de molt bon llegir, sobretot perquè enganxa el lector amb el joc d’expectatives que va teixint el relat. A més, tot i que sigui des del vessant literari, l’obra posa damunt de la taula una realitat que va colpir l’illa durant els anys vuitanta, l’arribada de l’heroïna i la cocaïna (cada una destinada a unes determinades classes socials), que hi van fer estralls.

Aquesta novel·la, evidentment, agradarà als seguidors del gènere negre, però també als bevedors de gintònics –fets amb gin Xoriguer, evidentment, com les pellofes–, als amants dels Renault 4L (possiblement el millor cotxe que s’ha fet mai) i, sobretot, a qualsevol lector amb ganes de passar senzillament una estona entretinguda. Més o menys el que demanen els capvespres caniculars, quan no hi ha res millor que romandre a ombra acompanyat d’una lectura refrescant. En acabar Qui la fa la paga, el més assenyat és endinsar-se, primer, en El preu del marès i, finalment, en Marès Nostrum, per veure les diferents connexions entre les tres obres, protagonitzades per Jaume Pons, que hi són, i gaudir-ne les aventures. Açò sí, els llibres són mals de trobar. Només del darrer, en alguna llibreria illenca, potser en queden exemplars. No deixa de ser, aquesta, una molt bona excusa per recórrer al comodí de les biblioteques, un lloc en què els llibres no fan res més que esperar lectors que els treguin a passejar, que els mantenguin vius tot lliurant-los, ni que sigui momentàniament, de l’ostracisme a què solen estar condemnats.

Views: 10