Lectures retrobades (III): El triangle, la tatxa, la mala idea

Hi ha gent a qui li agrada llegir mentre pren el sol, a la platja. No és el meu cas: som més d’una bona cadira i ombra a l’hora d’endinsar-me en la lectura. D’altra banda, i per una qüestió de temps, tendesc a deixar per als mesos de juliol i agost aquells llibres l’extensió dels quals demana, per a fer-ho bé, molta dedicació, temps, o ambdues coses alhora. Ara bé, de tant en tant, i per desembafar d’aquesta dinàmica, es fan necessàries lectures breus, d’aquelles a les quals pots donar compte en un parell d’hores, les que alguns amants del bronzejat poden passar, sense cap pena, estesos damunt de l’arena mentre es torren al sol; les que, els partidaris de l’ombra i la recerca dels alens d’aire, podem gaudir qualsevol capvespre canicular. Zero Graus (IME, 2010), d’Esperança Camps, és una magnífica elecció en tots els casos.

De l’autora no cal dir-ne gran cosa, perquè la seva vàlua literària és prou coneguda i ocupa un lloc destacat en les lletres catalanes, especialment en el camp de la narrativa. La seva trajectòria està marcada per una extensa llista de títols –Enllà de la mar, Quan la lluna escampa els morts, Eclipsi i El cos deshabitat, L’illa sense temps, La draga…–, amb els quals ha obtingut premis de prestigi com el Joanot Martorell de narrativa, el Ciutat d’Alzira de Novel·la, el de la Crítica dels Escriptors valencians de Narrativa o el Premi el Lector de l’Odissea (i som conscient que no els he citat tots). No només s’ha dedicat a la narrativa, sinó que ha conreat altres gèneres: en el meu cas, la vaig descobrir a partir de la biografia que va fer del grup musical menorquí Ja T’ho Diré. A més, manté una presència activa, molt, a les xarxes i, finalment, pertany al club prou nombrós dels escriptors que, durant un període de la seva vida –breu en el seu cas–, s’han dedicat a la cosa aquella de la política (amb què han privat els lectors, durant un temps, de gaudir-ne les novetats literàries). Ara bé, per damunt de tot, Esperança Camps és periodista, ofici que exerceix al País Valencià, actualment intentant recuperar els mitjans de comunicació publica d’aquella comunitat autònoma.

En el cas concret de Zero Graus, ens trobam davant d’un text que, en el moment d’aparèixer publicat a la col·lecció «Petit Format» de l’IME, fa gairebé una dècada, ja no era cap novetat literària. Com explica, al pròleg, l’editor Joan Carles Girbés, la narració havia nascut en el marc de la campanya «Llegir en valencià» que va endegar la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura. El text, per tant, va sorgir en una circumstància molt concreta i es dirigia a un públic determinat, al qual calia acostar a la literatura pròpia a partir de textos que li fossin propers. L’aposta de l’IME, la publicació de Zero Graus a Menorca, cercava eixamplar el número de lectors potencials de l’obra. Per a l’ocasió, Esperança Camps en va fer una revisió per tal d’adaptar-la al públic illenc. Açò no va implicar, però, de cap de les maneres, un tancament localista sinó que respongué a una qüestió purament estratègica. Qualsevol lector en català, d’aquí, d’ací, d’allí o d’allà, pot submergir-se i gaudir d’una obra que no el deixarà indiferent.

La narració vehicula una paradoxa interessant, que no té per què ser el tema principal de l’obra, però que sí pot moure el lector a la reflexió. Açò, no cal dir-ho, és un dels molts punts destacables de Zero Graus, en què un determinat mode d’actuació, fred, sense escrúpols, aplicat al camp sentimental, d’una banda, i al camp professional, de l’altra, dóna resultats radicalment oposats. Aquests valors, a més, són els que la societat actual, en certa manera, potencia. I m’atur aquí, perquè aquest és un fil que ara no toca estirar. Hi ha, d’altra banda, tota una sèrie d’elements que destaquen en aquesta obra, començant pel títol. És veritat que «zero graus», popularment, pot remetre a una temperatura en què no fa ni fred ni calor. Ara bé, el text ens mena a la fredor. A la fredor amb què actua el protagonista, al fred que arriba amb les tempestes que marquen el final de l’estiu o, també, amb la sensació que amara el lector –resta glaçat– en conèixer el final colpidor de l’obra.

Zero Graus és una història (un conte llarg o una novel·la curta: no entraré en aquest debat teòric) protagonitzada per Ernest Pruneda. En les nou parts en què es divideix el relat, coneixem alguns moments significatius de la vida del protagonista, un itinerari que es mou entre la data de celebració del seu sisè aniversari –amb xocolata desfeta inclosa– i la que, cinquanta anys després, el situa a Palma, a la veïna illa de Mallorca. Enmig, hi ha una relació amorosa que condicionarà totalment el futur sentimental del protagonista, la trajectòria del qual contrasta amb el seu èxit professional. Joan Carles Girbés, tornam al pròleg, fa la presentació del personatge amb aquests mots: «La història que llegireu tot seguit té com a protagonista un constructor psicòpata. No hi ha cap redundància en el que dic: Ernest Pruneda és psicòpata de debò, un assassí no només de territoris i paisatges, sinó també de persones a les quals es permet de llevar la vida sense més motivació que atendre una veueta interior». No cal afegir-hi res més. Al País Valencià i a les Illes, per desgràcia, sabem molt bé què vol dir assassinar el territori i el paisatge.

La història està escrita amb l’estil característic de l’autora, que deu molt, segurament, a l’ofici periodístic, que domina. El propi narrador és fred, objectiu, distant. Les frases són concises, clares, agilitzen el text. La feina que ha fet Camps pel que fa a la incorporació d’elements lèxics menorquins ha estat reeixida. L’estil és clau en l’obra: ajuda a dosificar la informació, enganxa el lector i el porta, amb ritme intens, cap al final d’una narració que es clou de manera aparentment tancada, fins i tot podríem dir, entre cometes, «familiar». A més, el lector perspicaç hi trobarà una sèrie d’interrogants que l’obligaran a rellegir la història, un text en què –per exemple– la importància del mot triangle és fonamental. Aquest retorn permetrà copsar detalls de l’edició que l’arrodoneixen, com per exemple el de la fotografia de la portada i contraportada –gens gratuïta–, en què s’hi pot veure una barana, una platja, la mar i una figura femenina amb un banyador polit (a Barcelona en dirien maco).

I m’atur aquí. Tot el que acab de dir no té altra intenció que presentar-vos aquest llibre, però sobretot és un convit a llegir-lo. No us en penedireu. Ni romandreu tranquils en acabar-lo. Doneu-li una nova vida a Zero Graus, d’Esperança Camps, aprofitant les bones hores que, per a la lectura, ja sigui davall d’un sol abrusador o a redossa d’una ombra guaridora, ens ofereix l’estiu.

[Nota: aquesta ressenya reelabora i actualitza la presentació que, ja fa uns quants anys, vaig fer d’aquesta obra, un text que romania accessible al blog però que, ara, queda substituït per aquesta versió]

Views: 3