Publicat al Diari Menorca dia 24 d’agost
El cinisme el trobam en plantejaments que pretenen desestabilitzar dogmes de fe, i açò és bo per a l’evolució del coneixement i la història del pensament. Ara bé, tenint en compte l’origen d’aquest corrent, que es basa en la fugida del plantejament polític de la societat, també és normal que s’apoderi de sectors que són qualsevol cosa menys democràticament compromesos. Així, la fauna de cínics que trobam avui dia aclapara l’actualitat: franquistes que diuen defensar la democràcia i la monarquia elegida per un dictador en nom d’una constitució; gent que demana, en nom dels valors de la ciutadania i la cultura (espanyola, clar), una política immigratòria de mà dura; reis que ploren les morts d’un atemptat terrorista mentre negocien la venda d’armament als països que donen cobertura a aquestes matances; o els que parlen de la imposició d’una llengua que és la que té menys cobertura legal.
Tot i el suc que donen tots aquests temes per se, és en el darrer que em vull centrar. L’altre dia vaig anar a les oficines d’Hisenda per realitzar-hi un tràmit. Em van demanar que els parlés en castellà. Segur que no hi havia cap mala intenció. Però no vaig poder fer servir el meu dret a parlar en la meva llengua (la pròpia del país) a un lloc públic. Tots aquells que parlen de la imposició del català a Menorca, mai s’han trobat amb aquesta situació al revés: que a qualcú se li demani parlar en català i no pugui fer servir, per tant, el seu dret a parlar el castellà. Però situacions com les que vaig viure la setmana passada, m’han succeït a dojo. Si un ajuntament, com el de Maó, aprova un reglament que atorga a la llengua catalana l’estatus de llengua pròpia i, per tant, preferent en les seves comunicacions, sense que ningú sigui discriminat per raons lingüístiques i pugui fer servir sempre la llengua que vulgui, llavors els sectors més reaccionaris diuen que és anticonstitucional, que crea ciutadans de primera i de segona, i tota la cantarella. Però mai s’han alçat una cella per situacions tan comunes com la que, simplement, he exemplificat. Açò és cinisme.
No ens enganem: el que hi ha davall de tot és aquell plantejament, més o menys reconegut, que, efectivament, les dues llengües no són iguals ni mereixen el mateix. Ha costat moltes generacions, vexacions, persecucions i atacs. I açò, per força, queda marcat en el subconscient col·lectiu. Però si la dignitat persisteix, no podem girar l’esquena a aquells mecanismes que la democràcia pot oferir per retornar el respecte a una llengua i a una cultura com la nostra.
Views: 0