Les salvatjades tenen una arrel molt profunda

Escric aquestes paraules des de la indignació més absoluta. Som incapaç de poder entendre com uns fets que es descriuen ben clarament en el text de la sentència -amb detalls esfereïdors- equivalen, segons els jutges, no a una violació sinó a un cas d’abús sexual per part d’una colla d’energúmens, molt mascles ells, que es fan dir, d’acord amb el seu comportament bèstia i irracional, «La Manada». Hi deu tenir alguna cosa a veure que algun d’ells pertany a les forces i cossos de seguretat espanyols? Escric en calent, idò, empès per la ràbia i la impotència, des del desig que aquest text sigui, també, la meva manera d’afegir-me a les diferents i multitudinàries mostres de rebuig que s’han fet arreu de l’estat a partir del moment que s’ha fet pública la resolució judicial. Cal fer-ho, cal deixar-se endur per les emocions perquè aquesta barrabassada no pot quedar impune i, també, perquè, en fer-ho, m’agradaria que aquests mots esdevinguessin catàrtics. Treure la ràbia acumulada és higiènic: que tothom sàpiga que no aprovam aquesta salvatjada ni, tampoc, la sentència judicial que en deriva. Hem de manifestar-nos públicament, però no n’hi ha prou amb fer-ho. També, i des de la reflexió serena i profunda, cal veure quina és l’arrel del problema, perquè «La Manada» no és un fet aïllat. És una conseqüència més d’un fenomen global i, on cal actuar sobretot per aclarir-lo, és en les causes, per evitar que animalades com aquesta es segueixin repetint. M’explic: aquests malparits, que no tenen justificació possible, són la punta d’un iceberg en què, la part més important, no es veu, és enorme, i conforma una de les estructures bàsiques sobre la qual es fonamenta la nostra societat: el masclisme del patriarcat.

Començaré amb una frivolitat per intentar d’assajar una argumentació. La sentència condemnatòria per abús sexual s’ajusta totalment al marc legal vigent. Els jutges, independentment que puguin ser uns retrògrads ideològicament,  no han fet altra cosa que, dins dels marges interpretatius que ofereixen les lleis, aplicar-les. El judici ha estat, des del punt de vista de les garanties, ajustat a l’ordenament jurídic. Ara bé, que sigui legal no vol dir que hagi de ser just. No toca ara parlar-ne, però de casos d’injustícies, en altres àmbits de la vida social, n’hi ha per donar i vendre. Si el judici s’ha fet com tocava i, damunt del paper, s’han respectat els drets de les parts implicades, i la sentència ha estat la que tots coneixem, el problema són les lleis, que existeixi un marc legal permeti d’arribar a aquesta situació indignant. Açò implica que el dit acusador l’hem de dirigir, no cap als jutges (que també: n’hi ha un que, amb els arguments del seu vot particular, s’ha cobert de merda fins a dalt de tot), sinó cap a nosaltres mateixos, perquè les lleis no són altra cosa que les normes, els pactes socials que col·lectivament ens marcam per tal de regular-nos la convivència. Els jutges apliquen les lleis, però qui les elabora som nosaltres, tots, a partir del poder de què disposam per fer-ho i que hem cedit, lliurement, als nostres representants a les institucions, en funció de les nostres ideologies, és a dir, del nostre sistema de valors. Cal recordar-ho.

En aquest punt, es fàcil arribar a la conclusió que un codi penal no deixa de ser una radiografia de la societat que l’ha elaborat i, en el cas concret de què parlam, el veredicte és clar: la nostra és profundament masclista. Les lleis no fan altra cosa que corroborar-ho. Però el marc legal no és l’únic testimoni d’aquesta realitat. Hi ha les evidències més contundents i clares, que tothom coneix. El masclisme no només explica l’existència d’assassinats de dones a mans de les seves parelles masculines, ni els maltractaments físics i psicològics. Va molt més enllà i no acabaríem mai de posar-ne exemples damunt la taula. Alguns són evidents i força coneguts, com el fet que, en general i amb poquíssimes excepcions que encara fan més punyent la realitat, les dones cobren salaris inferiors als dels homes, sobretot en els àmbits privats. Aquesta discriminació es veu també a l’hora de veure quin lloc ocupen en els centres de poder (en els consells d’administració de les empreses, en els lideratges polítics…) o en altres àmbits que tenen visibilitat pública (l’esport, les tertúlies polítiques televisives, els recitals literaris, les ciutadellenques festes de Sant Joan…). On són les dones? O, millor dit, per què no hi són, les dones? També és ben conegut, un altre cas flagrant, la cosificació a què se les sotmet, per la qual cosa, moltes vegades, són presentades només com un objecte de desig per als homes, que en poden disposar lliurement. Només cal contemplar la publicitat que ens envolta o els videoclips musicals i les lletres de moltes cançons que molta gent canta alegrement per a comprovar-ho. D’aquesta imatge de la dona-objecte-de-desig a la violació massiva comesa per una colla de salvatges no hi ha una distància tan llarga com alguns puguin pensar.

Però el masclisme està tan interioritzat socialment que, a més dels exemples evidents que s’han descrit en el paràgraf anterior, el trobam en infinitat de situacions potser més subtils però igual de preocupants, que demostren la magnitud del problema. Per exemple, l’ordre dels cognoms, que prioritza el del pare per davant de la mare (per molt que la llei permeti fer-ho a l’inrevés des de fa un anys, aquesta és la disposició que se’ls dona per defecte, és a dir, si no s’indica el contrari). O, encara, alguns fets més subtils amb què m’he trobat personalment (i aquí cadascú podria explicar-ne els seus) i que es donen dins de la normalitat anormal en què vivim. M’explic: fa poc a la reunió de la comunitat de veïns vam canviar la presidència i, per rotació, va tocar exercir-la a un determinat pis d’una determinada escala. El nostre. No hi érem, aquell dia. I, per defecte i en absència, em van nomenar president. A mi. El pis, però, està a nom de dues persones, en igualtat de condicions (cosa que ja va costar d’establir en el seu moment, sobretot al banc, a l’hora de demanar una hipoteca), però ningú no es va plantejar que potser havíem de tenir presidenta. I tenim president. És un cas semblant al que ens va succeir en comprar-nos un cotxe. Després d’haver de deixar clar que jo no en seria el propietari (la qual cosa implicava més paperassa de la prevista), en el moment que ens el van entregar, el comercial es va esmerçar a explicar-me com funcionava la màquina, a mi, que no n’era el propietari ni, en principi, la persona que l’havia de conduir amb regularitat. Es veu que explicar-ho a una dona, havent-hi el mascle devora, no entrava dins dels esquemes mentals del venedor. El més trist de tot és que la culpa, en el fons, no és seva o, més ben dit, tots en tenim part perquè el masclisme és sistèmic. Darrere d’aquestes actituds no hi ha casos individuals sinó uns comportament socialment assumits; de què hauríem de prendre consciència i fer-nos-en responsables, açò sí, per poder-los enterrar definitivament.

El masclisme està totalment interioritzat a nivell social, i la cosa ve de lluny. Està tan arrelat que, fins i tot, és una de les bases sobre les quals ens organitzam col·lectivament. I ve de tant enfora que, fins i tot, sembla que ens podem remuntar als neandertals per a trobar-ne les primeres mostres, tot i que és amb el pas, de les societats caçadores i recol·lectores, a les agrícoles i ramaderes quan es consolida el sistema patriarcal. Hi ha qui hi ha volgut veure, darrere d’aquesta realitat, unes possibles causes biològiques, com és el cas de Yuval Noah Harari que proposa, a partir d’unes hipòtesis que l’autor reconeix no prou fonamentades, que potser la potència muscular, la propensió a la violència o la genètica són al darrere de les desigualtats entre homes i dones. Atenció: si les causes fossin biològiques, com vol donar a entendre Harari, açò implicaria, en certa manera, que la realitat és inevitable i indefugible, que la supremacia social dels homes és un fet natural. Déu n’hi do! Em recorda algú que, fa un segle, deia tranquil·lament que, pel mateix motiu, els aris eren superiors als altres humans. Ara bé, posant-hi seny, des de l’antropologia es considera que, malgrat existir unes diferències físiques i de comportament evidents entre mascles i femelles (n’hi ha una de fonamental: la maternitat), el patriarcat té a veure amb una determinada manera d’organització social, basada, en aquest cas, en la subordinació de les unes als uns. Hi ha teories que consideren que, per exemple, l’acumulació de riqueses, d’excedents, derivats de la revolució agrícola, i la voluntat de transmissió de l’herència, són darrere del patriarcat. Per acabar-ho d’adobar, els relats mítics justifiquen aquesta desigualtat. En la tradició judeocristiana, Eva és la culpable de l’expulsió del paradís i, com a càstig, és condemnada a parir amb dolor i a sotmetre’s a la voluntat del seu home, el qual, per la seva banda, a més de voler dominar-la, és l’encarregat de guanyar-se el pa amb la suor del seu front. Aquest és un dels mites fonamentals sobre els quals hem construït la denominada societat occidental. Per què ho he explicat, tot açò? Perquè m’interessa destacar, d’aquest petit apunt històric, que el problema del masclisme és cultural, social, i que açò ens indica on cal actuar per a solucionar-lo: transformant la societat, de dalt a baix.

Venim d’on venim, la qual cosa, d’altra banda, no justifica res. Hi ha tradicions que hi són justament per a trencar-les. Pel que fa al masclisme, sobretot des que, a partir del maig del seixanta-vuit, el feminisme ha ajudat a prendre consciència d’aquesta situació ancestral de desigualtat i, a la vegada, lluita per canviar-la, hi ha una voluntat explícita de reivindicar i d’aconseguir la igualtat entre homes i dones, des del respecte de la diversitat humana. Però som encara massa lluny d’assolir-la. Per arribar-hi, cal canviar totalment les regles del joc i, després, fer el pas més important perquè les coses no quedin en paper mullat: aprendre-les, assumir-les i aplicar-les. La igualtat no es predica, s’exerceix. Així, segurament, també ho faran les lleis, per adaptar-s’hi. Ara bé, si no canviam les coses radicalment, des de la base, salvatjades com les perpetrades per «La Manada» es seguiran repetint.

Views: 0